Quim Botey

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals. És l’única explicació que he trobat a l’aparició –com si fossin bolets– d’un munt de perruqueries a la ciutat. Al carrer Amadeu cantonada Bruguera, al carrer Bruguera a tocar d’Ànimes, al carrer Amadeu entre Bruguera i Església… Tres establiments molt propers a la perruqueria que he freqüentat des que era petit, Quim i Esteve, al carrer Amadeu, a tocar de Sant Antoni. La ràtio de perruqueries per metre quadrat és escandalosa entre Sant Antoni-Església i Ànimes-Amadeu. Al seu entorn encara n’hi ha més, però cito aquestes perquè són noves. I com que cada cop que hi anava, a Quim i Esteve, hi passava per davant d’aquestes noves, em preguntava què feia de Calella una ciutat tan interessant per a aquest tipus de negoci. Entre les noves n’hi ha de xineses, sí, però també n’hi ha d’obertes per perruquers i perruqueres ‘nacionals’. Un fenomen realment curiós.

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals, però en el meu cas, en tot cas, deu ser més el segon que el primer perquè fa anys que el pèl no es cria, sinó que va caient inexorablement. No obstant això, m’he mantingut fidel a Quim i Esteve i fins i tot en l’actualitat, tot i no tenir motius objectius per anar-hi, m’he buscat recurrentment alguna excusa per no deixar-hi d’anar. O sigui, que sense pèl cada ix mesos em planto a Quim i Esteve perquè em facin alguna cosa, que, comprendreu, consisteix en treure algun cabell del clatell i para de comptar. La qüestió és que la visita a la meva perruqueria de tota la vida s’ha convertit en un ritual personal. Anar-hi és un acte de nostàlgia. De quan era petit, de quan els avis i els pares em duien. També de quan tenia cabell. És un ‘flash-back’ brutal, perquè la visita a la perruqueria és, en el fons, l’excusa per parlar amb en Quim Botey. Què, Quim, com anem? I a partir d’aquell moment, cau una allau d’informació sobre fotografia, sobre Foto-Film, sobre la Fundació Vicenç Ferrer, sobre viatges, sobre el teatre –la professió de la filla–, sobre la ciutat…

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals, o ni una cosa ni l’altra sinó uns xerraires o persones que tenim la necessitat de mantenir i reforçar els vincles personals, aferrar-nos a la identitat local que ens concedeix el mirall, les tisores i les mans del perruquer com a escenografia d’una conversa, d’un anar revalidant amistats a base de parlar, de compartir inquietuds, preocupacions o alegries. Això que explico pot tenir sentit amb qualsevol perruquer mínimament amable o professional, però en el cas de Quim Botey és un luxe. En Quim és un dels millors fotògrafs amateurs de Catalunya. És un personatge que dorm poques hores i que viu pensant en fotografia permanentment. Ha guanyat premis i ha fet milers i milers de captures. Quan jo tenia pèl, i era jove, en Quim tirava en blanc i negre, i era el rei de l’analògic centrat en el retrat. Màxima atenció i cura per la qualitat, un estil clàssic de perfecció. A mesura que se’m queia el cabell, i que en Quim anava evolucionant, es va passar al color i després al digital, i últimament crec que disfruta més amb el reportatge que amb la foto d’estudi. El ‘crack’ del retrat en escenaris controlats, amb focus i fons, en blanc i negre, és avui una màquina del reportatge i del retrat al carrer, aprofitant els seus viatges a l’Índia i on convingui. Hi ha una altra evolució. En Quim ha passat de les plaques, de les càmeres grans, a les digitals més versàtils, fins i tot a disparar amb el mòbil. O sigui, que és digital i l’interessa la mobilitat, ja el tenim una mica en el terreny dels periodistes i dels fotògrafs de pa sucat amb oli. Ara només faltava que s’interessés per les xarxes socials i Internet. Doncs, patam, en Quim ha fet el salt a Instagram –on hi penja unes preciositats de fotos– i a Facebook, on el dec martiritzar amb les meves actualitzacions compulsives de mur.

Des que en Quim Botey va deixar de ser el fotògraf clàssic excel·lent però analògic i, sense renunciar-ho a ser, ha posat un peu a les xarxes, la visita a la perruqueria afegeix a la conversa els comentaris sobre l’activitat d’un i altre en l’esfera digital. Que si vaig llegir allò que vas escriure, que si ‘no pares amb les presentacions del teu llibre’, que si ‘t’he vist per la tele’… I jo l’animo a que reforci la seva presència 2.0, perquè no pot ser que la seva creativitat i excel·lència artística i fotogràfica sigui un privilegi per als socis de Foto-Film i per als seus amics que el seguim d’aprop. A Calella tenim un fotògraf de primera, en una entitat social de primera, i sovint tinc la sensació que li podríem donar més volada. L’entorn digital és un bon aliat per projectar aquesta producció, i cada ix mesos que hi vaig amb l’excusa de tallar-me els cabells del clatell no paro de recordar-li. Si llegiu aquest article i sou clients de Quim i Esteve o amics d’en Quim Botey, feu-me el favor de pressionar-lo perquè potenciï el seu vessant 2.0. Quim, et volem més a les xarxes i volem una web personal que agrupi tota la teva obra i ajudi a entendre de cara enfora quina evolució has tingut durant tots aquests anys, que no són pocs, dedicats a la passió de la fotografia.

Altres articles sobre calellencs publicats a Rebat.cat:

Carta a Francesc Grau i Viader
José Antonio Pardo González, un gran metge de Calella
Ramon Bagó, cas arxivat
Josep Maria Terricabras, un calellenc al Parlament Europeu
Homenatge a Francesc Montero
Fèlix Beltran i Enriqueta Suñé

Saül Gordillo
Periodista. www.saul.cat

09/01/2015