Pel forat del pany

,

Carta al Reis

Quan, de menuts, descobrim que ficant una lletra darrera una altre en surten paraules, la primera missiva seriosa que ens entestem a escriure és la carta als Reis. Amb tota la concentració dels nostres pocs anys i posant-hi els cinc sentits, aquella primera carta esdevé una obra d’art que ensenyem cofois als pares, avis i germans més grans que lloen la nostra polida cal·ligrafia i ens pregunten (com si no ho digués a la carta) què hem demanat… Un cop demostrada la nostra traça, en la que els grans no hi creien gaire, ens vénen les presses per llepar el sobre i portar-lo al patge reial, no fos que féssim tard!

Amb el pas dels anys, aquesta carta es converteix en una rutina, fins i tot pesada, que els pares t’han de recordar, a partir d’una edat amb una certa conyeta: “Has de fer la carta als Reis… si no, no et portaran res!”, fins que deixes de escriure-la tot i que, poc o molt, els Reis segueixen cada any pensant en tu i deixant-te els presents que, si no has fet la carta, serà mentalment, els hi has demanat… Que per això son màgics.

Fa anys que jo no escric aquesta carta, ben mirat, fa molt que ja no escric cap mena de carta. Abduït per la xarxa, la meva correspondència és electrònica i els “e.mails” o “whatsapps” han desterrat el clàssic ritual de paper, ploma (segons com, la inefable i oblidada màquina d’escriure) sobre i segell, del que jo encara me’n recordo, però els que són un xic més joves, no saben ni de què parlem… Però, ves per on, tot tafanejant (també se’n diu navegant) pels núvols informàtics, he trobat una curiosa adreça, que faig pública per qui pugi estar-hi interessat: tresreis@orient.com.

M’ha vingut de sobte un calfred que em pujava per l’esquena i arribava fins la punta dels dits. Amb emoció continguda, he encapçalat el meu correu del “Outlook” amb aquesta adreça i he endegat després de molts i molts anys, la meva carta electrònica als Reis. Com que me n’ha quedat còpia, avantatges de la tecnologia moderna, aquí la teniu…

“Benvolguts Reis :

No sé si us recordeu de mi, doncs ja fa molt, però molt, que no us escric. Tot i que ja sou vellets, espero que no us falli la memòria o, si més no, disposeu d’un eficaç sistema d’arxiu (potser ja esteu informatitzats) i us sigui fàcil trobar la meva fitxa.

Comprovareu que últimament no us he demanat quasi be res, i estic a la vostra bona voluntat per si cauen uns mitjons, una bufanda o un llibre (que generalment ja tinc i l’endemà vaig a canviar a “La Llopa”, que deu ser un dels vostres delegats al meu poble), però per la resta de família, sobre tot pels més petits, sí que us faig comanda i fins i tot diria que soc un bon client (consulteu la fitxa). Per això aquest any aprofito que em puc adreçar directament a vosaltres (és una meravella això de l’“internet”, oi?) per demanar-vos tot el que crec que em pot mancar per aquest any que hem encetat i que em temo serà feixuc d’entomar. No són coses materials, a casa em dirien que ja tinc de tot, si no més aviat el que goso ficar a la meva llista, són intangibles, més virtuts i bones intencions que vicis i defectes, que d’aquests ja els tinc tots, i alguns repetits…

De petit, em deien que no podia demanar massa, i, per si em disparava, em posaven un límit: “Demana tres coses, les que més t’agradin. Si després els Reis son mes esplèndids, millor”. Aquesta norma m’ha quedat gravada per sempre i per tant avui, en aquesta carta, també l’aplicaré.

En primer lloc, estimats Reis, us voldria demanar Vergonya. Un bon sac si pot ser. Me’n quedaré una mica per mi, però tinc la intenció de repartir-ne perquè hi ha gent que en té molt poca i n’està necessitada. No sé si me l’acceptaran perquè el que passa és que els poca vergonyes no saben (o no volen saber) que ho són.

També voldria Paciència. Aquí sí que em quedaré tota la que em porteu, perquè se m’ha acabat ja fa molt. Potser em preguntareu en què me l’he gastat? Doncs en viure el temps que m’ha tocat. Podria entrar en detalls però la carta seria massa extensa i què us he d’explicar a vosaltres, que ho sabeu tot.

Tercera cosa, ja que veniu d’Orient i coneixeu de primera mà el que està passant a les vostres contrades amb repercussió a tot arreu, seria comprensió. Però estic dubtant entre si demanar-vos diàleg, concòrdia, germanor o pau… Ben pensat, tatxeu-ho i m’ho canvieu per una paraula que ho resumeix tot: Cultura. No voldria fer-me l’entès amb vosaltres, Reis, segur que n’heu viscut de tots colors en tantes centúries per aquests mons, però potser heu sentit a dir allò de que la cultura és el millor antídot contra la guerra… Doncs per això us en demano.

Bé, com sempre en totes les cartes als Reis, no me’n puc estar de fer-vos una petició fora de programa. No sé si és massa adient demanar-vos-ho a vosaltres que sou Reis, però a veure què passa. Porteu-me una República, si pot ser catalana millor. Crec que us ho ha demanat molta altre gent i em fa por que no hi hagi prou República per a tothom, però per demanar que no quedi…

Aquest any m’he portat molt bé, pregunteu al meu metge, i aniré a dormir d’hora amb plena confiança de que m’ho portareu tot i alguna sorpresa a més a més… que no sigui carbó.

Una abraçada, Reis meus!”

Ja han passat uns quants dies i constato que la República els Reis no me l’han portat (ja no hi comptava massa). Em consola que tampoc l’han portat a ningú dels altres que també l’havien posat a la carta. Tots plegats haurem d’esperar i, si som bons minyons i fem els deures, tornar-la a demanar per l’any que ve… Sobre les altres peticions, com que són immaterials, no n’estic massa segur.

Crec que de Vergonya ja no en queda, ni tan sols els Reis en tenen al magatzem. Haurem doncs d’administrar la poca que hi ha i furgar ben dintre nostre per si encara en trobem un bocí.

El tema de la Cultura, és mes seriós. Ni més ni menys la diferència entre la convivència i el respecte = Pau, o el fanatisme i la ignorància = Guerra. Reis, feu el que bonament pugueu, que aquí a baix tot pinta molt malament.

Sembla doncs que finalment els Reis només m’hauran portat una cosa entre tot el que els hi havia demanat: Paciència. Tampoc sé si la suficient i necessària per tirar endavant o, si més no, per resistir durant aquest any.

A finals d’any ja us sabré dir si n’he tingut prou, o se m’ha acabat (com em temo) a mig camí…

APUNTS A L’AGENDA

*Després de l’empatx nadalenc i les bones intencions de primers d’any (que hores d’ara ja hem oblidat) tornem a la realitat.

*Hi ha dues realitats latents. Una és cruel, sagnant, intolerable… Tothom sap quina és i jo la vull senyalar amb tot el sentiment, però no tinc esma per posar-hi cap toc d’ironia.

*L’altra és el desgavell polític a casa nostra amb aires de vodevil. Com a les millors obres del teatre de l’embolic, ens han anunciat un desenllaç sorpresa, però que potser no ho serà (el desenllaç, vull dir) si no més embolic… No sé si s’entén, però la virtut i la gràcia de les representacions vodevilesques, és que no s’entengui res!

*Després dels esdeveniments de l‘any passat, s’hauria d’haver arrencat amb una energia irrefrenable, a tot gas. Doncs no, els que manen i en saben més que nosaltres (del segon punt, no n’estic massa segur) han decidit que ens ho prendrem amb calma… Cal tanta calma, es pregunten molts?

*Estic admirat, deixeu-me que ho esbombi un altre cop, de la clarividència dels Reis que m’han deixat al balcó de casa el que més falta em farà els propers mesos… Ja ho he dit abans: Paciència.

*La frase del mes. Tanmateix, podria ser la frase que defineix l’any que hem tancat. De tots depèn que no sigui per definir també el que comença: “La política és l’art d’utilitzar la gent, fent-lis creure que se la serveix”. (Louis Dumur, 1860-1933)

Fausto

23-01-2015