L’any que votarem perillosament

He anat al metge.

No m’ha atès la meva doctora de sempre, sinó un xicot que en comptes d’examinar-me, s’ha passat tota la visita amorrat a la pantalla de l’ordinador. Mentre jo li explicava les meves nafres, ell teclejava amb fúria i, sense aixecar la vista de la pantalla, em feia que sí amb el cap. En cinc minutets i sense ni tan sols auscultar-me, com s’ha fet tota la vida (deu ser la medicina moderna) ha dictaminat que no era res, que havia de caminar més, menjar sa, beure menys i, sobre tot, deixar de fumar. Li he dit que fa més de vint anys que no fumo, però ni cas… Li devia saber greu no receptar-me res i per això m’ha indicat que pels moments fluixos, un Paracetamol i a córrer!

No n’he sortit gens convençut i ja que el metge informàtic que m’ha tocat, ha passat de les meves explicacions, em permeto la llibertat de posar en coneixement dels que generosament vulguin llegir aquestes Continua llegint →

El butlletí de Foto-Film Calella, ‘Portaveu’, de gener-febrer de 2015 porta una nota que anuncia el tancament d’un establiment emblemàtic de la ciutat, Fotografia Planchart. “Vaig a can Planchart”, va ser la frase més repetida per mi a casa els pares quan els avisava que anava a fer un encàrrec. La botiga de fotografia formava part de la meva rutina en els inicis professionals. Les meves fotos publicades a les revistes ‘El Nunci’ i ‘Repòrter’ van ser revelades al laboratori de can Planchart.

Primer en blanc i negre, després en color. Milers i milers de negatius que encara tinc arxivats a casa d’aquells anys de fotoperiodisme de proximitat, amb els sobres de can Planchart, van passar per les mans d’aquells germans, dels seus fills i dels dependents que han tingut al llarg dels anys. Ara feia anys que no hi duia cap rodet a revelar, perquè el camí era l’invers. Fotos digitals que portava en un pen per imprimir. Alguna foto carnet, un ull de peix per a l’iPhone i piles. La fotografia digital ha matat un sector que en el cas de Planchart ha fet mans i mànigues per adaptar-se i buscar nínxols de negoci. Àlbums digitals impresos, Continua llegint →

Entro a l’estació i el cartell lluminós de l’entrada anuncia normalitat al servei; el panell de dins de l’estació diu que el tren passarà en nou minuts. Trec el bitllet després de fer la cua —dues persones davant meu, l’altra màquina l’està buidant, en hora punta, la cap d’estació (o qui suposo que ho és).

Miro el panell i segueix anunciant el tren per d’aquí a nou minuts; el meu rellotge em diu que n’han passat tres. Al cap d’uns altres cinc minuts d’espera el panell diu que encara en falten cinc més… Mentrestant uns veïns d’andana reben un WhatsApp d’uns de l’estació anterior dient que, com ja hem descobert solets, el tren ve tard. I cap informació complementària pels altaveus de l’estació

Al final deixem l’estació amb tretze minuts de retard. I pel que sembla, així un dia i un altre… En aquestes condicions es veu que el sistema funciona amb normalitat!

De la mateixa manera que per a Pareto els subòptims són aquelles tries amb les quals no maximitzem el Continua llegint →