El pa de llavors

,

Entro a l’estació i el cartell lluminós de l’entrada anuncia normalitat al servei; el panell de dins de l’estació diu que el tren passarà en nou minuts. Trec el bitllet després de fer la cua —dues persones davant meu, l’altra màquina l’està buidant, en hora punta, la cap d’estació (o qui suposo que ho és).

Miro el panell i segueix anunciant el tren per d’aquí a nou minuts; el meu rellotge em diu que n’han passat tres. Al cap d’uns altres cinc minuts d’espera el panell diu que encara en falten cinc més… Mentrestant uns veïns d’andana reben un WhatsApp d’uns de l’estació anterior dient que, com ja hem descobert solets, el tren ve tard. I cap informació complementària pels altaveus de l’estació

Al final deixem l’estació amb tretze minuts de retard. I pel que sembla, així un dia i un altre… En aquestes condicions es veu que el sistema funciona amb normalitat!

De la mateixa manera que per a Pareto els subòptims són aquelles tries amb les quals no maximitzem el benefici de la tria sense perjudicar ningú altre, podem dir que un sistema que funcioni amb la normalitat del que acabem de veure és un sistema sub–normal. Igual que el pa de llavors…

El que tots anomenem pa de llavors és un pa sub-normal de llavors. El pa normal de llavors no les hauria de perdre, o les hauria de dur a dins… En el pa de llavors, el menys important és el pa que només hauria de ser un simple lligam entre les llavors. Però no! A dins, només unes quantes, mentre que la major part són a fora, esperant caure quan hom llesca el pa.

Això em fa pensar en una altra anòmia sistèmica, la del procés català. Ara que ja tenim data i acord pels pressupostos, no em direu que la cosa no té la seva conya…

Recordo fa 54 mesos (a algú encara li sona què va succeir), quan Òmnium era un grup de benintencionats resistents que feia la viu viu com podia i l’ANC una entitat de nova creació sense gaire més horitzó temporal que aquella mani del 10J, a l’expectativa del resultat de la convocatòria. Resulta que una més d’1,5 milions de persones vam omplir el centre de Barcelona, l’ANC va decidir quedar-se i va ser fagocitada per l’entorn d’ER, i tothom va passar a conèixer Òmnium Cultural —l’entorn menys visible, actualment, de CiU.

A banda de la lectura política que se’n faci o se’n vulgui fer, vam ser els assistents els que ho vam cuinar tot; allò sí que era un veritable pa de llavors! I la resolució del TC contra el flamant nou Estatut abonyegat del Maragall n’era la massa…

El que ha anat ocorrent després, especialment des de la crida de la Diada del 2012, ha estat una perversió del sistema: en Mas aprofitant-se del procés (és a dir, del sistema, d’un sistema que ni ha pensat, ni engegat, i pel qual tampoc havia apostat); només els possibles redits electorals un cop vista l’evolució de tot plegat d’ençà el 10J el va fer decidir; ÒC i ANC deixant el pes als polítics, buidant la massa de llavors —algú s’imagina el govern de la República Francesa donant suport al moviment del Maig del ’68? No, oi? Doncs això ve a ser el mateix…—, i intentant que no caiguin del pa cada cop que els grans pactes d’estabilitat i unitat amenacen la descarrilada, inflats de personalismes (mal) encoberts… Política de souflé amb pasta de doble fermentació; difícil de cuinar…

Amb tot, però, ens en sortirem! Som catalans, i de les pedres en fem pans (no sé si diu gaire de bo de la nostra tossuderia, o de la nostra possible estultícia, però és el que tenim i amb el que convivim cada dia en aquesta muntanya russa en la que d’ençà del juliol del 2010 ens hem deixat incloure les llavoretes d’aquest país petit…

Entre tantes sub-normalitats, el sistema ferroviari ha seguit funcionant amb normalitat, i el tren arriba al meu destí amb uns (suposo que) normals vint minuts de retard… Se m’acuden dues possibles solucions a tot plegat:

a) Fer que el tren surti a l’hora programada (en el cas del pa, fer que les llavors no caiguin de la crosta), i

b) Modificar els horaris de pas pels que realment són (que equivaldria a posar totes les llavors dins de la massa).

Que cadascú en tregui les conseqüències que vulgui, jo mentrestant vaig passant a peu!

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

04/02/2015