Pel forat del pany

L’any que votarem perillosament

He anat al metge.

No m’ha atès la meva doctora de sempre, sinó un xicot que en comptes d’examinar-me, s’ha passat tota la visita amorrat a la pantalla de l’ordinador. Mentre jo li explicava les meves nafres, ell teclejava amb fúria i, sense aixecar la vista de la pantalla, em feia que sí amb el cap. En cinc minutets i sense ni tan sols auscultar-me, com s’ha fet tota la vida (deu ser la medicina moderna) ha dictaminat que no era res, que havia de caminar més, menjar sa, beure menys i, sobre tot, deixar de fumar. Li he dit que fa més de vint anys que no fumo, però ni cas… Li devia saber greu no receptar-me res i per això m’ha indicat que pels moments fluixos, un Paracetamol i a córrer!

No n’he sortit gens convençut i ja que el metge informàtic que m’ha tocat, ha passat de les meves explicacions, em permeto la llibertat de posar en coneixement dels que generosament vulguin llegir aquestes ratlles, quins són els meus símptomes. Estic segur que no els pateixo només jo si no que es tracta d’allò que se’n diu una “passa”.

A veure si em sabré explicar. Tinc un pes al pit, em marejo i veig visions (no és per l’edat ni per la mala vida, això ho tinc clar). Quan m’endormisco, posem per cas havent dinat, em trobo en somnis en una sala gran, envoltat de gent i encerclat d’urnes. Es un somni repetitiu, obsessiu, tan enganxós que no me’l puc treure del damunt ni quan estic despert. Què serà, seràcom diu la cançó.

En comptes d’anar al psiquiatre i per descomptat, oblidant-me dels cinc minuts perduts a cal metge, he decidit, com a teràpia alternativa que ja he posat en pràctica en altres ocasions i, per tant, sé que em funciona, anar a fer un “gin-tònic” amb un col·lega d’aquells que donen cap a tot (una mica visionari això sí i, segons amics comuns, ben boig) perquè m’il·lustri i m’aclareixi dubtes i neguits. El que jo tinc, m’ha diagnosticat desprès d’un bon glop de “gin-tònic”, és una síndrome electoral. Ets massa responsable, m’ha senyalat mig renyant-me, i estàs aclaparat per les obligacions democràtiques que has d’entomar aquest any. Però t’ho has d’agafar bé, que tu tot sol, tampoc pots fer-hi massa. Deixa’t portar pel corrent de la història i la teva consciència i creu-me, no val la pena angoixar-se més del compte perquè, per qui ho vulgui veure, el futur ja està diàfanament escrit.

Si vols, ho repassem plegats, em proposa el company tot demanant-ne un altre ben carregat (no ho hem pactat abans, però és clar que soc jo qui ha proposat la trobada i avui pago jo). Som-hi, li remugo poc convençut, afegint-me a la segona ronda.

Tens l’avantatge de no ser andalús ni soci del Barça i només per això, ja t’estalvies dues convocatòries. Ho sigui que te’n queden tres, que tampoc és tant... A les locals, a Calella, està cantat, guanyarà el “candinisme”. Malgrat les seves incongruències i una certa prepotència d’alguns personatges del seu nucli dur, es saben vendre bé i no s’albira una alternativa forta i fiable. Es cert que n’hi ha uns que ho pretenen capgirar tot i pot ser que rasquin els vots descontents. Però, tot i que falta molt, si no hi ha un terratrèmol, el pronòstic és clar, diu el meu assessor mentre em proposa demanar quelcom per picar, i no està la gent per posar-se de cap per avall. Si et capgires, el que sol passar és que et cau tot el que, sigui molt o poc, portes a les butxaques. Amb això no vull dir que m’ agradi, però s’ha de ser realista, oi? Tu, que ets un bona fe, segurament que els votaràs. Calla, no cal que m’ ho confessis!

Més transcendents i per tant preocupants per a mi, i em sembla que també per a tu, son les de setembre, si és que hi arribem vius… Podrien ser definitives i definitòries, històriques, vaja. O, si no ho fem bé, entrar en un cercle viciós que ens torni a portar al mercadeig del peix al cove i en faci perdre una altre generació. Jo penso (em xiuxiueja cínicament el meu amic, ja amb veu un xic pastosa) que a mig termini no serem independents i que de tot aquest embolic només n’esgarraparem alguns avantatges econòmics i tal vegada un xic de peixet en temes sensibles, com educació i cultura. Els de sempre, ens ho vendran com una gran victòria, i anirem tirant uns anyets mes… El que et dic potser és massa cru i trenca l’esperança de molta gent, així que més val que no em facis gaire cas, que a mi tothom em té per boig!

Fa un traguet i agafa una patata fregida. Se m’apropa (sento l’alè perfumat de ginebra, tot i que jo dec fer la mateixa fortor) i endevino que el que em vol dir serà important… De les altres, vull dir les generals, a tot l’Estat, sembla que en defugim, que no va amb nosaltres, que som un altre país, que ja s’ho faran. Doncs no, noi, aquí la caguem de ple! Tot el que passa està avui dia relacionat, és allò que es diu sobre que l’aleteig de les fines ales d’ una papallona al pati de casa teva, pot provocar cataclismes a l’altre racó del mon, saps? I la revolta que ha de sacsejar-ho tot i despertar aquesta societat malalta i plana com l’encefalograma d’un difunt, ha de ser un esclat gran, de molta gent, de pobles diferents, potser diverses nacions a l’hora. Nosaltres estem contents d’haver-nos conegut i ens agrada molt el nostre melic, però som un petit país que potser es reconeix a sí mateix, però és poc reconegut fora de casa. Per tant, hem de participar i fer-nos sentir allà on es cou el merder. Gran part d’Europa està votant i votarà aquest any diferent d’altres ocasions i es girarà mes d’una truita. Aprofitem que hi som pel mig i maldem per ser escoltats, que si ha d’haver-hi canvi, aquest ha d’arribar per les urnes, i malament rai que no fos així! Jo penso que a finals d’any, a l’hora de les eleccions, molts partits tradicionals estaran a les últimes, si no clarament desfets, devorats per noves candidatures populars, si vols també populistes, que capgiraran el panorama polític… Després, passat el temporal, quedarà per veure si aquests polítics nouvinguts que hem enlairat són el motor d’uns temps trencadors, o tan sols hem canviat de cares per quedar-nos on érem. Toca esperar, però també ser-hi, si pot ser a primera fila, per ajudar a que tot aquest trasbals arribi a bon port. Certes revolucions anunciades acostumen a ser com les males pelis: comencen bé, desperten interès i fins i tot passió, però quan has vist el final, et preguntes per què has entrat al cine. Jo fa molt que no vaig al cine però, els que hi van sovint, m’han dit que de bones pel·lícules ja no se’n fan!

Vaja, espero haver-te ajudat, perquè jo m’he quedat ben descansat. M’has entès, oi? Segur que si demanem una altre copa se t’aclareixen tots els dubtes… Jo faig que no amb el cap i li dic que sí, que ho tinc clar, tot i que més aviat estic espès. Pago, ja hi comptava, i ens acomiadem al carrer. Abans de girar cantonada, el meu amic recula i em diu a cau d’orella :

“Només el nens, el bojos i els borratxos et diran sempre la veritat. Jo ja no soc un nen, però en tinc dos sobre tres…” Es queda quiet amb un somriure de murri. Deu voler que li rigui la gracieta, penso jo. Uns copets a l’esquena i se’n va, tot deixant anar una promesa que a mi, a aquestes hores de la nit i després de dos (o potser van ser tres) copes, em sona com una amenaça…: Això ho hem de repetir!

L’endemà em llevo amb mal de cap. Em prenc un analgèsic d’amagat de la dona i de pet a la dutxa! Sota l’aigua a tota pressió, tinc una revelació, si fa o no fa com Sant Pau quan va caure del cavall: Tot plegat és una gran comèdia i aquest any anirem atabalats, votant a tort i a dret, per quedar-nos com estem… si no pitjor.

Que no, que deu ser l’ efecte de la ressaca i les bajanades del meu company de ressaca, que és un provocador… Que no, que jo no em resigno.

I tu, què me’n dius?

APUNTS A L’AGENDA

*Estic molt refredat, mal del temps. Fa un parell de nits, com que tinc el nas tapat i em costa adormir-me, m’ha vingut al cap una d’aquestes preguntes que només et fas si tens una mica de febre… Hi ha algun polític per qui hi tingui empatia, que em caigui bé, simpàtic?

*Ràpid repàs mental, ben acotxadet sota l’edredó… No en trobo cap i em ve la tos. A veure si ara m’agafarà insomni!

*Ja me’n van entrant alguns al cervell, però no em serveixen per la meva enquesta nocturna. Estan ja retirats… No, què dius, molts ja són morts. I altres, al menys políticament, s’han suïcidat. Pobrets!

*Entre els que, avui per avui, estan tallant el bacallà, no es tracta que els trobi més o menys simpàtics o hi tingui predisposició positiva o negativa… És que no me’n refio!

*Com podem anar bé, si el nostre subconscient, que mai enganya, és incapaç d’enviar-nos un mínim senyal d’aprovació envers cap polític en actiu? És que ni tan sols aquest nou grec que va sense corbata o el del país veí amb cua de cavall, m’acaben de fer el pes… M’està pujant la febre!

*La frase del mes. Per no confondre realitats amb esperances, ens anirà bé aquesta reflexió d’un clàssic: La persona mes fàcil d’enganyar, ets tu mateix (Sèneca, 4 a. C. 65 d .C.)

Fausto

23-02-2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s