Fa anys que hauria d’existir una associació d’aquest tipus i fins el 2 de gener d’enguany no ha vist la llum. Anem tard, molt tard però ja hi som.

Associació de Pagesos i Propietaris Agraris de Calella (APPAC) neix de la necessitat. I una breu història ajuda a posar en context al lector. Fa 25 anys a Calella, totes les terres que una persona pogués mantenir en peu eren treballades per sembrar maduixers. Les muntanyes es tornaven negres durant l’època de la sembra ja que abans de cultivar les mates era necessari col·locar-hi plàstic negre per evitar el creixement de les males herbes. Al cap d’un mes aquell negre era puntejat en verd pels primers brots dels maduixers que es deixaven veure. Mesos més tard tot era verd fins que el vermell clar de les maduixes s’obria camí entre la vegetació.

Aquesta és la Calella del meu record de jove. Dotzenes de treballadors, arribats d’Andalusia, treballaven de valent per fer arribar l’or vermell del Maresme a les botigues de tots els pobles de Catalunya. Feina dura però dolça de resultat, quina contradicció.

La crisi va arribar Continua llegint →

Seguint monuments

“Quin nen més bufó… a qui retira? Que vols un caramel, maco? Te’l guardes per havent dinat, que ara et trauria la gana”.

Doncs sí, mal m’està dir-ho, però quan tenia uns sis o set anyets -parlem de la segona meitat dels anys cinquanta- de veritat que era molt bufó i se’m rifaven totes les senyores, iaies, tietes, cosinetes més grans i veïnes, que competien furiosament entre elles per portar-me on fos, al Passeig de Mar, a berenar als Pins, amunt i avall del carrer Continua llegint →

Cap de setmana perfecte. Com a mínim tant com es pot esperar…

El més destacable d’aquests poc més de dos dies, és que les coses —això ja ho tenia clar fa molt de temps, ni tan sols el soi-disant bolet Descartes no és un bolet, tot té un precedent— a vegades sembles lligades; el fat o el destí —encara que també sé que és mentida, no hi ha cap pla preconcebut, tot és casual i passa perquè l’Univers està en caiguda lliure!

Dissabte tarda, L’art de la comèdia. Magnífica, inefable, superba, esfèrica. Realisme italià en el seu punt àlgid; la realitat supera la ficció: Pietro, Pietro! Miracolo, miracoloooo! De fet, en justícia hauria de dir (amb la negreta inclosa): Magnífics, inefables, superbs, esfèrics els qui, encapçalats per l’Homar, ens han regalat aquesta horabaixa de somriures i reflexió punyent, esgarrifosa, fosca com l’esgarip congelat a la gola davant d’allò que és massa evident com fer mal mentre t’arrenca la carn d’una mossegada.

Em venen al cap, tot mirant la representació diferents capes d’aquella forma de realitat que en diem experiència Continua llegint →