Rellegint Eichmann

Cap de setmana perfecte. Com a mínim tant com es pot esperar…

El més destacable d’aquests poc més de dos dies, és que les coses —això ja ho tenia clar fa molt de temps, ni tan sols el soi-disant bolet Descartes no és un bolet, tot té un precedent— a vegades sembles lligades; el fat o el destí —encara que també sé que és mentida, no hi ha cap pla preconcebut, tot és casual i passa perquè l’Univers està en caiguda lliure!

Dissabte tarda, L’art de la comèdia. Magnífica, inefable, superba, esfèrica. Realisme italià en el seu punt àlgid; la realitat supera la ficció: Pietro, Pietro! Miracolo, miracoloooo! De fet, en justícia hauria de dir (amb la negreta inclosa): Magnífics, inefables, superbs, esfèrics els qui, encapçalats per l’Homar, ens han regalat aquesta horabaixa de somriures i reflexió punyent, esgarrifosa, fosca com l’esgarip congelat a la gola davant d’allò que és massa evident com fer mal mentre t’arrenca la carn d’una mossegada.

Em venen al cap, tot mirant la representació diferents capes d’aquella forma de realitat que en diem experiència personal o vivències: per una banda els grans títols del cinema italià, especialment el que va de la postguerra al (aproximadament) 1975; per l’altra tot el meta-discurs interior de la mateixa obra… Aquesta és una d’aquelles peces que un cop arribat a casa, has de llegir per poder paladejar com cal (mai a l’inrevés! Si primer fas la lectura, veus el treball dels actors amb pre-judicis nefastos, que et lliguen la ment a allò que ja saps o esperes, negant-te a tu mateix el factor sorpresa de la realitat fictícia —o era a l’inrevés?—).

Després del teatre, sopar a primera hora. Delícia! Quan la sala comença a estar plena i a fer-se sorollosa, ja sortim. En el pitjor moment de la nit, la que sempre he anomenat l’hora de l’snob, entrem a can Boadas a fer un cocktail —exhaustivament un! Vet aquí l’inconvenient de viure fora ciutat i haver vingut en transport privat…—. L’experiència m’ha dut a aquesta designació (els modernets en direu, encara que mancada del coixinet corresponent, etiqueta, però no ho és pas, és una simple impositio nominis, una designació! Com quan poses el nom als fills, vaja!) per la proporcionalitat no exacta, possiblement si fes l’anàlisi hauria de dir que aleatòria, dels combinats. És l’estona prèvia a l’obertura dels locals més sorollosament nocturns, i també l’hora en què els guiris, seguint els suggeriments de la corresponent guia de Barcelona que treu el cap per la bossa de mà o la butxaca de l’abric, s’han deixat caure per aquest “bonic i entranyable bar de cocktails, en funcionament des del 1933. No us el podeu perdre! ” fan temps per accedir als suara esmentats locals nocturns sorollosos. Snobisme a la enèssima potència en alguns casos, turisme quitsch en el de la majoria, misèria horària en el nostre (meu i de la dona, vull dir)… Tristia!

En sortir, renego de la meva condició (al matí, a una hora respectable i en bon estat de revista, he de recollir la mainada a ca mons pares!), especialment induït pel combinat que acabem d’ingerir respectivament. Li prometo a la dona que el proper cop que fem un Boadas, vindrem a l’hora bona, a partir de dos de dues de la matina, i hi restarem fins que ens fotin fora, de bones maneres però amb insistència.

Diumenge, res de remarcable fins al tard. Placidesa a dojo, passeig al solet d’aquesta gairebé primavera (o haurem de dir millor tardor allargassada?). A darrera hora del dia, i després de moltes setmanes de desconnexió, posem el Salvados. Surt el cas de la Zaida Cantera, una capitana —actualment comandanta; utilitzo normalitzadament, i amb més idoneïtat que mai, els femenins corresponents als càrrecs, com jutgessa, metgessa, mestra, etc. No de bades és el dia de la dona, oi?— de l’exèrcit del país veí que posa de manifest, un altre cop aquest cap de setmana, un altre cop en aquesta vida, que Exercit i democràcia no es poden donar alhora, i molt menys que una organització jeràrquica, intrínsecament antidemocràtica en la seva concepció i el seu ordenament i dia a dia, pot garantir la democràcia. Ni aquí (ejem!) ni a cap lloc del món.

Ve a ser allò del tan nostrat Déu dóna pa a qui no té dents, però en versió 1978- 2015: Pots ser militar i redactar (o tutelar la redacció de) la Constitució, però no pots ser jutge i fer un proposta de projecte de Constitució (ni defensar una Llei de la Memòria Històrica, ni…). Mutatis mutandis, la realitat supera la ficció, però aquest cop no és un miracolo. És EjPPanya!

Recordo literalment, sense necessitat de rescabalar-les del fons del plec d’arxius definitius on són, les notes de lectura que en el seu moment vaig fer d’Eichmann. No us escarrasseu, no és el nom de l’autor; és el nom de l’individu sobre el que tracta (directament) el llibre: Eichmann in Jerusalem, de la Hannah Arendt (llegiu, sisplau, amb la darrera vocal del nom com a vocal tònica; la versió hebrea del català Joana i de l’occità Jana), filòsofa encara que l’etiqueta (aquest cop sí!) li requi, i jueva també (sic) deportada.

La similitud entre certs aspectes dels casos Eichmann i Cantera és evident, malgrat l’abisme de grau, que no moral, entre l’un i l’altre: individus que reposen el seu descàrrec de responsabilitat en uns galons que, en el primer cas, són de rang inferior i l’obliguen a obeir cegament ordres, o que donen impunitat i credibilitat, a banda de cobertura i complicitat dels superiors (amics i camarades de professió, col·legues d’Académia Militar i demés xusma impúdica, inclosos els responsables polítics —llegiu Ministre de Defensa) i de la mateixa estructura de l’entitat, en el segon.

Espero, desitjo, que tots aquells que no entenen els motius del jutge Vidal de no voler un exèrcit català hagin vist aquest Salvados —fins i tot, voldria poder obligar-los a veure’l. No pel cas Cantera en ell mateix, si no per la transcendència, explícitament de qualitat democràtica, del cas, si no també per la implícitament filosòfica (i aquí em remeto a Arendt quan deia que la filosofia és inherent a la condició de l’ésser humà, d’aquí el seu rebuig a l’etiqueta).

D’acord amb Santiago Vidal, les funcions d’un exèrcit les pot dur a terme un cos d’estructura jeràrquica com els Mossos d’Esquadra. I és cert! Com també és cert que, tot i ser un (cito de memòria, però gairebé literalment) cos modern, referent a nivell nacional i internacional, els Mossos també han torturat, han abusat del poder, de l’administració indiscriminada de la por, etc. Puntualment, quan ha calgut (espero, suposo i desitjo que hagi estat així!). I s’han perseguit i purgat els casos (a vegades no de manera prou concloent per a la galeria, cert és).

Eichmann, De Filippo i Zaida Cantera, o la comèdia de la realitat. Un cap de setmana perfecte. Tant perfecte com es pugui arribar a desitjar… Salut i anarquia (sobre tot, moooolta anarquia!).

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

11/03/2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s