Pel forat del pany

,

Seguint monuments

“Quin nen més bufó… a qui retira? Que vols un caramel, maco? Te’l guardes per havent dinat, que ara et trauria la gana”.

Doncs sí, mal m’està dir-ho, però quan tenia uns sis o set anyets -parlem de la segona meitat dels anys cinquanta- de veritat que era molt bufó i se’m rifaven totes les senyores, iaies, tietes, cosinetes més grans i veïnes, que competien furiosament entre elles per portar-me on fos, al Passeig de Mar, a berenar als Pins, amunt i avall del carrer Església… Fins i tot a l’estiu, a banyar a les barques, que era l’indret de la platja més a prop de casa.

Quan ensumava flaires de primavera i després d’anar a beneir el palmó al Pati de l’Os, venien uns dies tediosos a casa, sense escola i amb un ambient que se’n deia de recolliment, però que era d’ensopiment total. Els tres primers dies de la setmana, de dilluns a dimecres, encara anaves fent la teva, però el dijous, et queia el món al damunt.

A moltes cases, a la meva també, hi vivia una tia vella que no sabies ben bé quin parentiu tenia amb tu (ja de gran, vaig esbrinar que era germana del pare de la meva àvia) que era l’encarregada de transmetre les tradicions als més petits (posem per cas, ensenyar-te a jugar a la brisca) i també de vigilar l’estricte compliment de l’ortodòxia. Així doncs, arribat el Dijous Sant i no parlem del Divendres, la tia decretava que no es podria esvalotar, ni jugar a cartes (vaja, ara que ja li havia trobat l’entrellat a la brisca!) ni riure ni fer remor… Bé, sobre aquest últim punt, hi havia una excepció. Es tractava d’un estri, una espècie de sonall de fusta amb una rodeta dentada que es venia a les botigues (no sé dir a quina mena de botigues) i, fent-lo rodar, desfermava un soroll infernal. Jo en tenia un i el feia sonar corrent pel passadís, tot i que ben aviat em desterraven al terrat perquè atabalés les gallines, fins que algú dels grans de la casa (no era la tia, perquè ella sordejava) s’apiadava de les gallines i del veïnat, em confiscava l’eina i s’acabava la diversió. Tanmateix a l’església, després de “l’Ofici de Tenebres”, també es tolerava aquella fressa, que s’anomenava “matar jueus”. Es veu que com més escàndol foties, més jueus enviaves a l’altre barri… Hem de suposar que, quan se’n van adonar, la diplomàcia vaticana ho va prohibir per políticament incorrecte.

Amb aquest panorama tan engrescador, és fàcil entendre que jo esperés amb candeletes la primera veïna, tieta o cosina crescudeta que em treiés a passejar… Quan, de sobte, em cridaven per empolainar-me, pentinar-me i posar-me colònia, ja em veia salvat. Al cap de poca estona, es presentava la mainadera de torn i m’agafava de la mà per endinsar-nos a l’aventura de la jornada. Fos el que fos, qualsevol cosa millor que quedar-se a casa!

Aquelles tristes tardes dels Dijous i Divendres Sants, a mi em resultaven divertides i emocionants. Com que les persones grans que em portaven devien pensar que d’un any a l’altre i una edat tan tendre, ja hauria oblidat el programa de l’any anterior, m’ ho recordaven abans de sortir: “Avui, anirem a seguir Monuments… Porta’t be!”

Potser cal explicar per les noves generacions, que aleshores totes les esglésies, acabat l’Ofici Religiós del Dijous Sant al matí, es procedia al que s’anomenava la “denudació” dels altars, cobrint totes les figures amb panys morats i deixant només una capella amb el Santíssim exposat, envoltat de ciris i guarnit amb les palmes i palmons que s’havien beneït el Diumenge de Rams i que la gent aportava a la seva església preferida o a la que tenia més a prop de casa. Això eren els “Monuments”, que es muntaven a totes les esglésies i capelles de cada poble… O sigui que visitar tots els de Calella, comportava una bona una excursió. Però vaja, tot i els meus pocs anyets, jo sabia prou bé com trobar compensacions, atractius i reptes a aquell feixuc pelegrinatge de monument en monument.

Quan entràvem a qualsevol església, l’ambient enrarit, la fortor de la cera cremant, la llum tenebrosa i el xiuxiuejar de la gent que entrava i sortia, em transportava a les fantasies terrorífiques de les pelis de por que veia al cine “Ancora” amb els pares. No sé per què, aquell entorn sempre em feia pensar en una cinta de culte de la meva infantesa, “Los crímenes del Museo de Cera” i estava amatent per si, amagada en la penombra, descobria la cara desfigurada d’en Vincent Price, el dolent de la peli… També em distreia posant a prova la meva habilitat i bona vista, per saber reconèixer el meu palmó en el Monument dels Escolapis. Quan el localitzava, estirava la màniga de la meva acompanyant amb tanta força que sovint li feia caure la mantellina i senyalava cofoi amb el dit tot dient-li ben baixet, tal com imposava el lloc i el moment: ”Mira, mira, és aquell!”.

La part bona del trajecte, i d’això sí que me’n recordava d’altres anys, és que de camí d’un monument a l’altre, tenien lloc parades molt gratificants. Quan la cosina, tieta o veïna que se m’havia endut, em repassava la vestimenta i em posava bé els rínxols, ja em venia salivera. “Ara anirem a veure unes amigues meves… Sigues educat!”. No cal dir que les amigues en qüestió ens rebien entusiasmades (és que jo era encisador) i sense gaire protocol, entràvem, mai millor dit, en matèria: “Heu de provar els bunyols. La meva germana diu que ens han quedat una mica secs, però jo crec que ens hem passat amb la matafaluga. Ja m’ho sabreu dir!” Jo, que ja tenia estudiada la meva estratègia, em posava davant la safata i mentre entre elles repassaven a les amigues absents, anava endrapant sense molestar ningú. Com que aquestes visites es repetien en dues o tres cases, al final no podia dir fava… Sort d’unes velletes, em sembla que mig parentes meves, que em tenien compassió i sempre m’oferien una copeta amb dos dits de moscatell o vi ranci per fer-ho anar per avall. “Ja és un tot un homenet i una mica de vi fa sang”, es justificaven elles mentre m’atansaven la copeta.

Sortint de casa les velletes, veia el món d’un altre color, els meus peus tenien ales i el meu cap papallones, però havia recuperat energia per entomar el final de trajecte… Val a dir que ara ja érem més colla fent el seguici monumental, algunes amigues se’ns havien afegit i ja formàvem un bon grapat de gent, fins i tot amb algun altre nen o nena. Tothom parlava i dintre del respecte per la diada, Déu n’hi do del xivarri que fèiem. Ja fosquejava, quan al veure quins carrers agafàvem, vaig endevinar quina seria la propera estació… Anàvem tota la comitiva a contemplar el “Calvari” de la Maria Serena!

La Maria Font (Serena, devia ser un motiu) era tot un personatge. Devota d’allò més, era Cambrera de la Verge i tenia cura de l’ornamentació de l’Altar Major de la Parròquia. Artista autodidacta, tenia fama pels pessebres que muntava a casa seva per Nadal i també per una representació de la Passió, que era el que anàvem a veure tota aquella colla… Sobre un entarimat que ella mateixa havia engiponat, hi lluïen una sèrie de personatges grotescs guarnits amb vestits de paper també confeccionats per ella i que volien representar, amb més voluntat que gràcia, el “Misteri del Calvari”. El lloc no era massa gran i sempre estava ple a vessar. Palplantada en un racó estratègic, l’autora rebia als visitants i comentava amb tothom qui volia escoltar- la, els ets i uts de la seva obra. Jo ho trobava molt excitant (santa innocència!) però la gent gran i sobre tot el jovent, més aviat se’n fotia i felicitava a l’artista tot rient per sota el nas.

Jo ja sabia que aquella era l’última etapa i que sortint d’allí em tornarien a casa. Quan passava de mans de les meves passejadores a les de l’àvia, les noies que havien tingut cura de la meva personeta m’eixugaven els morros encara ensucrats de l’última tanda de bunyols, mentre m’omplien de petons i comentaven rialleres els tràfecs d’aquella tarda: “S’ha portat com un angelet… I s’ha afartat com un lladre!”. Informació que no immutava a la iaia que, per molt embafat que estigués, ja em tenia el sopar a taula. Eren dies d’abstinència de carn i per sopar tocava truita de pèsols (aquells tendres pèsols primerencs, que es fonien a la boca!) i un plàtan… També hi havia una safata amb bunyols dels que fèiem a casa, però només de veure’ls em venien fàstics.

La truita me la vaig cruspir (més aviat porquejar, perquè no tenia gens de gana) assegut, però el plàtan me’l vaig emportar escales amunt, fins el balcó. Ja feia estona que es sentien els tambors i trompetes dels “Mal Armats” i no em volia perdre la seva desfilada, era l’únic tros de la processó que m’interessava.

El balcó estava atapeït de família i amics o coneguts de la família que no tenien la sort de que la processó passés per davant de casa seva. Abans de situar-se, tota aquell personal ja havia passat pel menjador i havia fet forat a la safata de bunyols. Més d’un encara mastegava, es llepava els dits o s’estava escurant les dents… Sense manies, a cops de colze, el meu plàtan i jo ens vam plantar a primera fila, just a temps per veure el capità dels “Mal Armats” passant per sota, amb la seva capa blava, armadura i espasa daurades i casc rematat amb un vistós plomall. Seguia la tropa, amb la senyera del “SPQR” , desfilant amb un ordre magnífic (hi havia anys que fins i tot feien alguna filigrana davant de casa) mentre trompetes i tambors marcaven el ritme del seu pas marcial.

Després d’una tarda plena d’emocions (i de xarrupets de moscatell, tot s’ha de dir) em va costar ben poc tornar a transportar-me, ara fins una altre de les meves pelis fetitxes, “Quo Vadis”. Jo era l’aguerrit tribú Marcus Vinicius, (en Robert Taylor, per cert) guiant la seva cohort per anar a passar comptes amb el pèrfid Neró (el genial Peter Ustinov). El meu cap estava ja ficat en el fragor de la batalla, quan va començar la processó de debò i vaig aprofitar per pelar el plàtan… Tornava a tenir un budell buit.

En aquestes estàvem quan la senyora Humbelina, una amiga de l’avia que no es perdia cap processó, o sigui que la veia sovint, se’m va apropar per fer-me un petó ensalivat i un pessic a la galta. “Que tens gana, maco? –ho deia pel plàtan que estava queixalant amb afició-. Aviat, quan hagis fet la comunió, ja podràs anar a la processó, com els nois grans!”

Tenia ben après d’altres ocasions que, després del ritual del petó i la pessigada, la senyora Humbelina ja havia complert i em deixaria en pau… Però el seu comentari em va trasbalsar. No tenia jo cap intenció de anar a la processó (aquell any faria la comunió) com els nois de comerç que a mi em feien una mica de pena, vestits com homenets petits i aguantant un ciri. El que jo volia era comandar la tropa dels “Mal Armats”, i emular les heroiques gestes d’en Robert Taylor, salvant la rossa i pudorosa Ligia (Deborah Kerr).

La crua realitat és que el Dijous Sant següent em van mudar com un home petit i vam comprar un ciri a Can Burcet. La iaia em va donar un mocador de butxaca net per que me’l fiqués en el palmell de la mà, entre la mateixa mà i el ciri, per evitar que amb la suor s’estovés el ciri i es torcés. Hauria fet el mateix trist paper que l’any passat per Corpus, la meva primera processó, a sobre vestit de comunió, que vaig anar amb el ciri pansit i capcot quasi tot l’itinerari, amb la conseqüent vergonya… Al passar per davant de casa, ja en tenia prou i em volia quedar (per Corpus ja ho havia intentat, però com que anava amb tots els altres nens de comunió, em vaig aguantar). Aixecant discretament la vista, podia observar l’enrenou que s’estava muntant al balcó entre la família i els convidants habituals. Tots em somreien des de dalt senyalant-me amb el dit, em feien adéu i picaven de mans, animant-me a seguir. Amb aquell suport moral, vaig arribar fins el final i de tornada a casa, tot i que em feien mal les sabates (eren les de la comunió) vaig gaudir del meu minut de glòria, sentint com tothom em deia que ja era “gran” i que estaven molt orgullosos de mi… Ves per on!

Vaig continuar encara uns quants anys seguint Monuments… Quan ja era un pollastret, amb els amics, fent tonteries, rient amb la Maria Serena i anant darrera les colles de noietes, sobre tot fins el Monument de la capella del cementiri… cosa que tenia el seu morbo.

Però aquesta ja seria una altra història.

APUNTS A L’AGENDA

*Es bo mantenir les tradicions? Potser el tema requeriria tot un llibre i no quatre ratlles, però si voleu una resposta ràpida, seria aquesta: Depèn…

*Convenint que la civilització és un cúmul d’hàbits i rituals que amb el temps es van depurant i evolucionant, no cal preocupar-se massa, perquè, per selecció natural, només sobreviuran aquells costums que no aturin el progrés… O no?

*Per posar-les al dia, algunes tradicions s’hauran de retocar, maquillar o fins i tot buidar-les del seu sentit inicial, conservant tan sols allò que ens convingui, agradi o interessi.

*Un exemple fàcil son aquestes dates. En un entorn secularitzat en que la Setmana Santa és, per la gran majoria, només sinònim de lleure i vacances… que no ens toquin el Tortell del Ram, els bunyols o la Mona!

*El progrés, diguem-li així, pot esborronar o fins i tot acabar amb les tradicions més arrelades, però és impotent davant la dolça temptació de la golafreria col.lectiva.

*Que cadascú en tregui les seves conclusions… Jo surto a comprar bunyols.

*La frase del mes: Tot recordant l’aclaparador domini de la religió en la societat de la meva infantesa, podríem trobar-ne els motius en les paraules d’un clàssic: “La Religió és quelcom veritable per als pobres i senzills, fals per als savis… i molt útil per als que governen“ (Sèneca, 4 a.C. – 65 d.C.)

Fausto

23-03-2015