Sàpiens

He gaudit intensament la lectura d’un llibre extraordinari: Sàpiens, una breu història de la humanitat (Edicions 62) de l’israelià Yuval Noah Harari, professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem, especialitzat en història del món.

Harari escriu amb un estil divulgatiu clar i directe, molt britànic (de fet, és doctor en Història per la Universitat d’Oxford). Sàpiens és un llibre esplèndid que m’ha ajudat a entendre la naturalesa humana i les grans línies de la història de la humanitat molt més, i millor, del que ho van fer tots els textos de filosofia i d’història que vaig llegir al batxillerat. Que no se m’interpreti malament. No menystinc la importància de l’ensenyament rebut (en tinc un gran record). Només assenyalo una diferència clau: el batxillerat em va proporcionar continguts interessants i ben estructurats, essencials per a una base cultural mínimament sòlida; Sàpiens, a més, m’aporta llum i gaudi amb una intensitat que gairebé estaborneix.

Ja em perdonaran tots els filòsofs, haguts i per haver, però no em puc estar de dir que densos vapors metafísics, compactes boires ontològiques i espessos constructes ideològics es dissipen quan bufa la brisa de Sàpiens. Si un, com és el meu cas, tira cap a escèptic i troba desagradable la solemnitat intel·lectualoide, descobreix en el llibre la justificació perfecta per a les seves inclinacions naturals i aprofita per gaudir-ne sense vergonya. Els humans tenim propensió a adherir-nos als muntatges que proporcionen cobertura intel·lectual a les nostres fílies; què hi farem.

Vaig aprendre, quan tocava, la teoria de les idees, el mite de la caverna i alguns aspectes del plantejament polític de Plató. Jo, estudiant disciplinat, pensava que eren unes coses una mica rares i força inflades, però no gosava plantejar cap objecció. Hegel, per exemple, em semblava molt obscur i difícil i em meravellava què hi hagués pensaments tan complexos i profunds que només es poguessin explicar en un llenguatge enrevessat a més no poder. I així m’hauria quedat, atònit, si no fos perquè, essent encara un adolescent, se’m va acudir de comprar i llegir un llibre: Assaigs impopulars, de Bertrand Rusell (1872-1970, matemàtic, filòsof i escriptor britànic). Quan escric aquestes línies tinc l’exemplar sobre la taula, al costat del teclat. Pertany a la col·lecció Llibres a mà, una iniciativa conjunta de Destino i Edicions 62; any 1985… ens fem grans.

Russell clava a Hegel el que ara en diem un “sasca!” (en castellà, “zasca!”). Reprodueix un fragment hegelià, la definició de la Idea Absoluta: “La Idea, com a unitat de la Idea subjectiva i objectiva, és el concepte de la Idea –un concepte que té per objecte la idea com a tal, i per això l’objectiu és la Idea– un Objecte que inclou totes les característiques en la seva unitat”. I afegeix: “Em sap greu d’espatllar la lluminosa claredat d’aquesta frase amb algun comentari però, de fet, la mateixa cosa es podia expressar tot dient «La Idea Absoluta és el pensament pur pensant sobre el pensament pur»”. Jo al·lucinava i reia de tanta irreverència. Encara ric.

Sobre Plató, Russell escriu: El fet que la República de Plató pugui haver estat admirada, en el seu aspecte polític, per la gent decent, és potser l’exemple més astorador d’esnobisme literari de tota la història” (sasca!). Recordo que llegia i gairebé se’m posaven els ulls en blanc. Des d’aleshores, la meva admiració per Russell va anar creixent a través de successives lectures de llibres seus. Vaig comprendre que els estudis t’omplen la ment (i sort que sigui així) però que les lectures que fas pel teu compte, si són bren triades, te l’obren.

Ara, ben entrat en la quarantena, puc dir amb satisfacció que sempre és possible trobar un llibre que et proporciona un plaer tan intens com aquelles lectures lluminoses de l’adolescència (l’etapa en què s’acaben de forjar el caràcter i les inclinacions). M’ha passat amb Sàpiens, una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari. I afirmo que si bé és estadísticament improbable convertir-se en un intel·lectual saberut, és prou probable per a la majoria de nosaltres poder adquirir una certa cultura general i gaudir-la intensament, encara que sigui dins d’uns paràmetres que grans entesos, degudament engolats i bufats en el seu paper, podrien qualificar de rústica simplicitat. Que almenys sigui, doncs, una gioiosa e bella rusticità.

Joaquim Costa
Ex-cap de redacció de la revista Estela de Calella

04/04/2015