IPC, PIB i creixement econòmic: Horitzó Ejppanya 2020

,

Ni sóc economista, ni sé de macroeconomia, ni de política econòmica. Ni ganes, quina por! Després de veure les primeres pàgines de la tesi doctoral de l’Andreu Mas-Colell, el conseller, em fa por fins i tot mirar el termòmetre…

El que sí que tinc prou clar és que el PIB, l’IPC i el creixement econòmic van de la maneta. I que vagin de la maneta és força preocupant, ara per ara, tenint en compte que Ejppanya va millor que mai, segons en Raxoy…

Tenint en compte que l’IPC ha baixat per tercer trimestre consecutiu (el darrer, menys del que s’esperava, gràcies a l’augment de l’energia), i que els resultats del PIB no són gaire engrescadors, per no dir gens, no cal esperar cap mena de creixement econòmic natural, ni tan sols el que pugui venir o de la mà del turisme o de les exportacions.

Els factors que em porten a tant d’optimisme son pocs, senzills i visibles per a tothom que els vulgui veure:

a) Si els preus al consum baixen, és perquè el preu de la mà d’obra ha baixat o perquè ha baixat l’energia (i aquest darrer no és el cas!).

b) Si baixen els salaris, queda força menys capital per a comprar coses, excepte si els béns de consum baixen de preu (i segurament, també de qualitat, però ara no parlem d’això!)

c) Si les balances comercials (importacions contra exportacions) són negatives, és a dir, hi ha més importacions que exportacions, podem dir que es deu a:

    1) El que s’exporta no és de gaire valor afegit, o no és molt competitiu. Altrament dit, o bé és el que s’anomena una commodity (productes de, més o menys, primera necessitat), o bé és de baixa qualitat (i en aquest cas la pregunta és: qui ho seguirà comprant a la llarga? Recordeu que la Xina d’avui ja no és la Xina de fa uns anys, i que molts productors europeus tornen a fer les coses aquí per costos i qualitat…)

    2)No hi ha teixit industrial, i cal importar la major part del que es consumeix.

    3) Si no hi ha teixit industrial és que:

         i) No hi ha al mercat intern mà d’obra qualificada per als projectes nous que van sorgint. I si hi ha la mà d’obra, no hi ha els salaris corresponents (quants de vosaltres no heu “desinflat” el currículum, per si de cas?).

         ii) No hi ha el finançament necessari (en condicions, terminis o els que sigui) per posar projectes en marxa. I si n’hi ha, oh, miracle!, les traves administratives són tan grans, que requereixen més inversió de feina i temps que el projecte mateix!

d) Per molt gran que sigui el PIB, en una situació com la que hem descrit suara, se’n va tot al equilibrar la balança de pagaments (i els lladronicis diversos, coneguts amb noms i cognoms). Això vol dir, ras i curt, que no s’inverteix en formació, ni en I+D (Samsung, per posar un simple exemple, té més patents, i inverteix el triple en I+D, que Ejppanya). La conseqüència és evident: seguirem sense tenir una indústria que generi valor afegit que es pugui exportar… No cal seguir explicant res més, oi?

e) Els turistes que venen a casa nostra, cada any que passa més gent, realitzen una despesa cada cop menor en les seves estades. Sí que ha crescut el nombre de visitants, i també el que han gastat a casa nostra… Però si descomptem l’augment de l’IPC en els darrers 10 anys, cada turista fa una despesa menor avui que el 2004. L’augment de la despesa que s’ha fet no és ni significatiu, i tampoc representa un augment real de valor de cara a la caixa!

No és estrany que els nostres joves, els ben formats i els no tan ben formats també, marxin. Les bones idees de negoci no són només als caps dels enginyers i metges i demés… Hi ha força brillantor en molts dels nostres joves que, decebuts amb el panorama, decideixen espavilar-se enllà de la frontera.

Jo també fotria el camp!

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

20/04/2015