Pel forat del pany

Per Sant Jordi… una història d’amor (*)

Cavalca per la plana el cavaller.

Sense destí, galopa el cavaller enamorat, cercant dames captives i dracs per matar… Han esclatat les flors de la vall i el cavall s’excita tot flairant la primavera.

Cavaller sense dama, sense enemics, sense destí… La seva penyora és un ideal, la seva donzella serà el compendi de totes les virtuts, la suma de totes les gràcies, la bellesa més pura.

Soc el cavaller de l’amor i cavalco sense fre ni treva per trobar-lo!

Joventut, temps per somiar… Qui de jove no ha estat, si més no en somnis, un cavaller enamorat?

o O o

Doctor, és veritat? No m’ho puc creure… 

No, gràcies, no vull seure. Vostè, doctor, em coneix prou i sap que soc un paio pacífic, un tros de pa, més aviat poruc enfront les desgràcies de la vida, però ara toca aguantar... Ja estic bé a peu dret.

A ella la vaig conèixer quan encara érem uns marrecs. En aquells dies, les coses no eren com ara, però li puc ben dir que ella s’ho va fer tot. Vaja, que em va clissar, em va empaitar de primeres -això abans les noies no ho feien– i ja no m’ha deixat anar en més de cinquanta anys.

Jo, això ho puc ben jurar, he estat sempre molt treballador i bastant manetes. Era aprenent de fuster i jo mateix em vaig fer els mobles de l’habitació quan ens vam casar… Vam anar a viure amb els seus pares, com tothom aleshores. Bona gent, sobretot el sogre, que va morir aviat perquè ja havia tornat molt tocat de la guerra. La sogra, en canvi, va viure molts anys, fins fa quatre dies. Era una mica bruixa, però ens va criar les filles i així nosaltres vam poder treballar de valent.

Al baix de casa els sogres hi van posar una botigueta de queviures i, poc després, quan van arribar els primers turistes, ho vam canviar per un bar, que ens va semblar que donaria més, tot i que també era molt més esclau. A part, jo també treballava de fuster, de pintor, del que fos… I van arribar els fills, tot noies, vostè ja ho sap, doctor. Tot buscant el xicot, en vam tenir quatre!… però no ens ha sabut mai greu. Ja fa anys que totes son casades o ajuntades o com se’n digui d’això ara. També tenim una bona colla de néts… i un besnét en camí!

Jo he viscut una bona vida, fins i tot còmoda, ara ho veig. És clar, amb els maldecaps de totes les famílies, però he tingut la sort de que ella sempre passava davant de tot, era un nervi que no acabava mai la feina i ens feia anar ben rectes… Bona dona, sí, però quan treia el geni, a casa ens havíem d’amagar tots!

Ja fa anys que estem jubilats i vivim sols enmig de molts silencis. Les filles i els néts ens venen a veure, sobre tot quan a ells els hi convé o si et volen demanar alguna cosa. Jo, que tinc bona memòria, sovint trec a conversa fets de la joventut, quan no teníem res, només ganes de viure. Jo li deia a ella, te’n recordes d’això o d’allò i ella m’engegava a fer punyetes!

Aquest matí, a primera hora, he sortit mig d’amagat a comprar-li la rosa de Sant Jordi i l’he guardat en aquell calaix de la calaixera que mai obre ningú, perquè volia donar-li la sorpresa a l’hora de dinar. És un detall que he tingut cada any des de que festejàvem i jo sé prou bé que ella hi comptava.

Però, vet aquí que quan tot just acabava d’amagar la rosa, hem discutit. Per costum o per avorriment, però discutíem nit i dia… La bona veritat, doctor, ni sé per què. Ella volia sortir a fer no sé què i jo no l’he volgut acompanyar. Me n’ha deixat anar quatre de fresques del seu repertori i ha marxat rebotint la porta.

Quan m’he quedat sol a casa, he pensat que la dona tenia raó, que jo estic massa ficat en el meu mon. Que si un llibre, el diari o darrerament l’ordinador que és com una droga, i quasi bé mai sortim junts, diria que cada cop menys… Per això he decidit que quan tornés li demanaria perdó, tot fent propòsit d’esmena i tot seguit li donaria la rosa, li faria un petó i també li diria que l’estimo… que només li ho dic molt de tant en tant.

Ja ho veu, doctor. No ha pogut ser.

M’ha vingut a buscar un dels meus gendres i m’ha dit que ella havia caigut pel carrer i que anés corrents a l’ hospital…

I vostè em diu que tot s’ha acabat?

La gent no es pot morir així, en un dia tan bonic com el d’avui, quan ja li havia comprat la rosa i volia dir-li, quan tornés a casa, que l’estimava.

I ara, doctor, què faré jo tan sol?

—o O o—

Després de molt cavalcar, el cavaller va trobar la seva dama… Fa molts anys d’això.

Ha engendrat molts fills i ha lluitat en mil batalles.

Ara, l’armadura ja no li serveix, li va petita, i l’espasa, rovellada, jeu en un racó.

A les nits, sent la muller roncant al seu costat i somia.

En somnis, torna a ser aquell cavaller eternament jove eternament enamorat de l’amor.

(*) Aquest relat curt es va publicar a ESTELA. Era el número 1.110, del 15 d’abril de 1997, dedicat com podeu suposar, a la Diada de Sant Jordi.

Fa poc, el vaig rellegir i vaig decidir que, amb uns retocs mínims, em venia de gust –al cap de divuit anys- que tornés a sortir a la llum.

Tal vegada, a algú dels que tingueu la benevolència de llegir-lo, us faci pensar, com m’ho ha fet a mi, en el pas del temps, en la convivència de parella, en la vida… o , fa respecte dir-ho, també en la mort.

APUNTS A L’AGENDA

*És xocant que en una societat en la que tots ens despullem com si res, hi hagi un pudor extrem en despullar els sentiments.

*Les paraules o els actes d’afecte envers qui estimem (amb l’excepció dels que dediquem als més petits, que sempre ens desperten tendresa) no es prodiguen en públic ni son socialment ben mirats.

*Aquelles parelles consolidades que manifesten obertament la seva estimació, són catalogades d’extravagants i carrinclones… Ves a saber -comentem amb malicia- davant la gent moltes carantoines i a casa seva segur que es maten!

*Capítol a part el jovent, que es relaciona sense embuts ni vergonyes, tot i que sigui per mitjà de les xarxes socials… Som a l’era de l’amor cibernètic?

*Tanmateix, la paraula “amor” l’hem desterrat de l’ús comú, relegada a cançons, novel·les o pelis romàntiques, que no són ni de bon tros les actuals (ara, els protagonistes acostumen a anar per feina tan bon punt s’han conegut) si no les d’abans, les que ja tenim catalogades com a passades de moda!

*Avui que és Sant Jordi, podem aprofitar la Diada per tornar-la al nostre vocabulari… No només per un dia, si no per fer-la servir sovint.

*La frase del mes. No apte per a menors de setanta anys, perquè no la podran entendre: “En la joventut, creiem estimar, però només quan hem envellit en companyia d’un altre, coneixem la força de l’amor (Henri Bordeaux, 1870-1963).

Fausto

23-04-2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s