Pel forat del pany

,

Conte d’una nit d’estiu

Hi havia una vegada… Una magnífica coca de fruita i pinyons, un petard d’aquells forts i ensordidors i una exclusiva ampolla de cava brut, que estaven junts, tot esperant la millor nit de la seva vida… i de la seva mort.

El capvespre discorria plàcid i lent, desgranant dolçament els instants que portarien fins la nit més màgica i més curta de l’any.

Estaria bé conèixer els nostres protagonistes :

Tota cofoia estava l’ampolla de cava, al bell mig de la taula parada a la terrasseta. Dins d’un cubell platejat, envoltada de glaçons i embolcallada amb un fi tovalló, se sentia la reina de la festa.

La coca, acabada d’arribar de la pastisseria, encara calenta, reposava al pedrís de la cuina, frisant per presidir, o això pretenia ella, aquella taula tan ben parada. De fet, l’olor era encisadora i la seva presència temptadora. Tant, que la mestressa, abans de treure-la a fora, ja li havia pessigat un parell de pinyons. Ara sí, amb dos pinyons menys, anava solemne a situar-se a taula, sobre aquelles estovalles d’un blanc impecable i ben bé al costat del cava.

No es van saludar, però es miraven de cua d’ull. Es pot dir que eren velles conegudes doncs es trobaven cada any. Bé, no eren elles pròpiament, si no altres de la seva espècie, avantpassats seus com si diguéssim. És clar que cap coca ni cap cava complia més d’una revetlla…. Oi , i amb la set i la gana que gastaven aquella família!

El nostre tercer protagonista, el poderós petard, no tenia lloc assignat a taula. Estava en una caixa barrejat amb altres parents pobres, petards de poca potència, algunes cebetes de les que sempre fan figa i quatre coets més aviat remollits. Queda clar doncs, que el nostre petard era l’estrella d’aquell caixó, i així ho demostrava el menut de la casa, que se’l mirava amb delit, l’agafava amb precaució i se’l passava d’una a l’altra mà, fins que el descobria el pare tot avisant-lo per enèsim cop que “els petards els encendrem havent sopat, al terrat de dalt!” i comminant-lo a anar a rentar-se les mans.

L’amic petard, des de l’altell on reposava el seu caixó, sí que podia veure la formosa taula amb la coca i el cava. Com que ell era un paio directe (podríem dir-ne explosiu), i no estava per punyetes, va engegar la conversa amb la seva veu de pólvora: “Ep, noies, un any més… Foteu molt goig! Que ja no us parleu amb els pobres o què?”… L’ampolla i la coca, dones a la fi, es van sentit afalagades i li van respondre tímidament: “Hola, noi”, va xiuxiuar la coca, però l’ampolla, per allò de la graduació etílica, es mostrà més llançada: “Tu també estàs molt guapo, se’t veu fort i potent aquest any”, va deixar anar, mentre notava com li ballaven nerviosament totes les bombolles.

Ja s’havia trencat el gel i el petard, davant aquelles dues monades, estava més que animat, quasi bé a punt de petar. “Be noies, i cóm es presenta la nit? Crec que començarem tard”. “Ja ho pots ben dir -va assegurar l’ampolla- aquesta família sempre va a misses dites!”. La coca va ficar-hi cullerada, no volia quedar-se al marge i que aquell petard tant galant només donés taba a l’ampolla. “Fins que es faci ben fosc no hi compteu… Què us sembla si per passar l’estona fem algun joc?”. “Molt bona idea, bonica!”, va exclamar el petard que ja es mirava la coca amb uns altres ulls. L’ampolla va contraatacar, “No, un joc no. Farem un concurs!”… La proposta va ser molt ben acollida, però quedava per decidir quina mena de concurs.

Tots tres es van posar a rumiar a mil per hora, a veure qui tenia la pensada més genial. El petard va aventurar: “Un concurs de bellesa, potser?”. “No, noi, no -li va rebatre l’ampolla- nosaltres dues encara podríem competir, però tu ets molt lleig i molt animalot”. “Jo faig de jurat i llestos!”, va respondre el petard que ja es veia en el paper de jurat únic. “Calleu! Ja ho tinc –va interrompre la coca amb autoritat-, farem un concurs a veure qui de nosaltres és més important en aquesta festa, més imprescindible i més valorat per la gent. Cadascú que exposi els arguments que se li acudeixin per convèncer els altres de les seves virtuts. Després, votarem per decidir qui es mereix guanyar… Anem per feina, que s’està fent de nit! Qui comença?”

“Jo mateix -es va avançar el petard-, ja sé que és cosa de cavallers donar prioritat a les dames, però entre nosaltres ja hi ha prou confiança, oi?”. Elles van assentir, més que res perquè no les atabalés gaire i de fet perquè li donaven molt poques opcions de victòria a un petard tan barroer. Es va aclarir la gola que tenia plena de sofre i va iniciar la seva dissertació: “Jo soc l’esclat, la força, el tro, l’ensurt. També la llum (ho dic pels meu parents,els coets) i la sorpresa. Ofereixo perill i transgressió. M’estimen els mes menuts, que volen ser grans per poder-me manipular i els més grans, que es tornen petits quan em fan esclatar entre les cames de les senyores, per fer-les xisclar. Acabo com un valent, fent tot el soroll que puc i deixant anar aquella flaire tant excitant… Soc l’hòstia, soc l’amo de les revetlles i mereixo guanyar. Si no guanyo, m’emprenyaré i d’un pet ho faré voleiar tot! Aneu en compte amb mi que, quan em cabrejo, gasto molt mala pólvora… Esteu avisades, nenes!”

Elles van quedar estorades per aquella exposició tan rotunda i val a dir que un xic atemorides. Gentilment, la coca va donar la paraula a l’ampolla de cava, que es va disposar a parlar, tot posant en ordre les bombolles que tenia escampades: “Jo soc la festa. No hi ha esdeveniment, feliç o transcendent on no hi sigui present. És més, si no hi soc, se’m troba faltar i sembla que la festa no és tant rodona. Soc la guspira que encén la conversa i engresca les reunions. El voluptuós desmai, vaporós i subtil que arriba després d’un parell de copes. El desig de felicitat en tots els trams de la vida. Preludi d’amors eterns, passatgers o furtius, sempre em donen a mi la culpa quan es perd el cap. Soc l’ànima dels brindis i el rot del bon profit. Soc la reina… Au, a veure si podeu ni que sigui igualar-ho, perquè millorar-ho és impossible. A la vostra salut!”

Només li faltava intervenir a la coca. Ella, més senzilla i menestral, ja tenia calculat que ser l’última en l’exposició li donava avantatges. Havia escoltat els rivals i tenia unes bases prou sòlides (ous, farina i sucre, ni més ni menys) per no haver-se de repetir. Notava que s’estava refredant, però encara es conservava prou amorosa i desitjable per entomar aquell repte. Es va esponjar suaument, deixant anar un aroma irresistible. “Jo soc la tradició i pertanyo al poble. Moltes generacions m’han treballat i millorat fins arribar al que soc avui. Els meus productes són els més nobles i les mans que m’han pastat les més expertes. Soc alhora suau, dolça i contundent, filla de la terra i del foc… A mes, amics meus, estic plenament inserida a la festa d’aquesta nit. Qualsevol dia es pot beure cava, però la coca és de la revetlla i no hi ha revetlla sense coca… O sigui, que no en parlem mes. Visca la coca!”

Es va organitzar un petit guirigall i tothom parlava a l’uníson. Fins que la veu potent del petard es va imposar determinant que ara tocava votar i aclarint, per si algú no ho havia entès o es volia passar de llest, que ningú es podia votar a sí mateix. “Votem, votem –xiuxiuejaven els tres- quins nervis!”

Enmig de l’enrenou, no havien notat que ja era ben fosc i la lluna penjava d’un cel estrellat.

De sobte, algú va encendre la bombeta adossada a la paret de la terrasseta i el vailet de la casa, a una indicació del pare, va endollar una filera de llumets intermitents de tots colors que estaven entortolligats a la barana. “Tothom a taula!”, va manar el cap de família. Tot seguit, va sortir la mare amb una safata de pernil d’aquell més bo i la noia gran portant una fresca amanida estiuenca i a l’altra mà un plat amb llesques de pa amb tomàquet… Tots asseguts i amb gana, es va iniciar el ritual. La primera en ser sacrificada, ella ja hi comptava, va ser l’ampolla. L’home, la va agafar pel ganyot i en un vist i no vist la va escorxar. Fent un pet imperceptible (tot just paf!) i deixant caure un regalim de gotes escumoses, l’ampolla va començar a perdre gas i força. Era l’inici de la seva agonia, que seria lenta o ràpida, segons la set dels seus botxins… ”Qui vol cava?”, preguntava retòricament el pare mentre anava omplint copes. El més petit ja estava atacant una Fanta, però la noia sí que va atansar la copa i se li va mig omplir, potser per compensar els morros d’aquella tarda, doncs ella el que volia era anar de gresca amb les amigues i no aguantar el pal del sopar familiar. Es consolaria amb uns xarrups de cava i pensant que els pares li havien promès que l’any que ve ja podria sortir amb la colla… “Sempre que treguis bones notes”, havia afegit la mare, per acabar de xafar-li la vetllada.

El pernil del bo va desaparèixer en un tres i no res. La coca mirava angoixada com la dona de la casa, se li acostava amb un ganivet dels grossos. La va partir per la meitat amb el moviment sec i segur de qui està acostumada a tallar coses. No va sentir dolor la coca ni quan la van anar tallant en trossos més petits ni quan el menut li va clavar la primera queixalada. Al contrari, a cada tall i cada mossegada s’esponjava més, deixant al descobert els sabors més secrets i delicats… ”Aquest any, sí que és bona!” va exclamar la mestressa amb l’assentiment general de tota la família. Aquella era per la coca la millor recompensa!

Des de la seva atalaia, el petard observava l’evolució dels esdeveniments. Va plorar un xic per la coca i l’ampolla…, ja els hi havia agafat un cert afecte, però tampoc massa, no fos que se li mullés la pólvora per unes llàgrimes de més... El noi de la casa el va fer sortir de cabòries. Com que ja s’ho havia cruspit tot (ell sol, havia endrapat tres bons talls de coca i en mastegava un altre) estava d’allò més esverat i impertinent, estirant al pare par anar al terrat a encendre petards i coets. Íntimament, el pare també en tenia ganes, però es feia el desmenjat per la dona, fins que ja no va poder més: “M’acabo la copa de cava i pugem, val?”. El vailet va començar saltar com un cabrit i va arreplegar d’una volada la caixa amb els estris pirotècnics. L’home es volia tornar a omplir la copa, però només li va arribar fins la meitat: “Ja no hi ha més cava. Descansi en pau!”, van pensar al mateix temps el cap de família i el petard, mentre anaven escales amunt fins el terrat.

Mig marejat pels escarafalls nerviosos del nen que no parava de bellugar el caixó,encara va poder observar el petard, com la coca era retirada de la taula. En quedaven els quatre bocins de les cantoneres i la mare va comentar que l’endemà per esmorzar els sucaria en el cafè amb llet. El petard, des de l’últim esgraó, també es va acomiadar d’ella . “Trist final, amiga coca, acabar ofegada en llet. Abans de petar pensaré en tu… També m’he quedat amb la recança de conèixer el guanyador del concurs. Però, be vaja, segur que hauria guanyat jo!”.

En aquestes, ja eren al terrat. El pare, previsor, portava mistos i un encenedor. Les precaucions, per evitar riscos i perills, era situar els petards en una lleixa i amb molt de compte encendre la metxa, que acostumava a ser molt curta, i retirar-se prudentment. Van començar per les cebetes i els petards més fluixos (això és per nens petits i per nenes, remugava el menut, que ja volia anar pels coets i trons de debò). La caixa es buidava de pressa i el nostre valent petard s’estava quedant sol. De cop i volta, una mà tremolosa el va agafar i el va passar a les mans més fermes del pare. “Ara aquest, pare. El vull encendre jo. Oi que puc?”

L’hora de la veritat. Dipositat delicadament a la lleixa, el pare va encendre un misto, que es va apagar a les mans del fill. Un altre misto, tornem-ho a provar. Res, es va tornar apagar: “Es que fa ventet”, va dictaminar el pare, i van moure el petard de lloc. El pobre petard suava pólvora d’angoixa: “No hi ha dret, fer-me patir d’aquesta manera! És cruel, acabeu d’una punyetera vegada!” Com si l’hagués sentit, l’home va moure els braços per apartar les criatures i va agafar l’encenedor. “Ara sí, ara veuràs com peta!”

Dit i fet. Un segon, potser dos. Un terrabastall sec. Fum i una fortor aspre, no del tot desagradable. Uns diminuts paperets caient del cel , ballant al ritme cadenciós de la brisa nocturna. S’ha complert el ritual, hem culminat el sacrifici. Tots morts, esvaïts en la foscor o a la panxa dels comensals, esperant, si de cas, la dolça revenja de la ressaca de l’endemà.

El pare, fuma d’amagat en una racó del terrat. No li prova, i si el veiés la dona, el renyaria, però aquesta nit tot s’hi val. Potser ha begut massa cava, però no s’ho treu del cap… Quan ha esclatat el darrer petard, el més potent, li ha semblat sentir com si parlés, fins i tot ha entès el què deia i ara ho repeteix mentalment.

Que sí, que li ha dit amb veu de tro: “Bona revetlla i fins l’any que ve!”.

APUNTS A L’AGENDA

*Sembla que aquestes diades de coca i cava no donen pel tema, però cal comentar els resultats de les passades municipals i les seves (per alguns) dramàtiques conseqüències.
Som-hi!

*Molts ajuntaments, molts d’ells emblemàtics, han canviat de color. No ha estat una simple capa de pintura per tapar esquerdes, si no un terratrèmol.

*Aquesta ha estat la voluntat del poble. Per això resulta si més no xocant, que gran part d’aquest poble es manifesti esporuguit.

*Dubte i pregunta: “Ja en sabrà prou aquesta gent nova?” No els vareu triar vosaltres? Deixeu-los fer , que ja n’ aprendran!

* Tanmateix, hi ha coses, actituds i maneres de fer d’alguns dels seus antecessors, que és millor que no les aprenguin.

*Ara bé, a Calella, com fa la cançó, “la vida sigue igual”. Es veu que ja anàvem bé i es diu que, quan vota, la gent mai s’ equivoca.

*Som una ciutat molt responsable o massa conformista? Llancem la pregunta al vent…

*La frase del mes. Després de l’últim empatx d’urnes i a l’espera d’ altres pitjors, convé una bona purga i una mica de cinisme ens pot alleujar molt : “Vota a qui menys et promet. Serà qui menys et decebrà” (W.M. Ramsay, 1851-1939)

Fausto

23-06-2015