Vivim en un món on tot succeeix molt ràpid. Almenys al nostre país, en un context occidentalitzat. Tot i les diferències que hi ha en funció de la concreció geogràfica que agafem com a exemple, vivim rodejats d’immediatesa, individualisme, valoracions estrictament econòmiques, i m’atreviria a dir, superficialitat, precipitació.

En general, i així ho veig jo, ens costa donar importància a les coses que ens donen un valor afegit. Potser perquè ens quedem en allò que ens és més fàcil o pràctic, o perquè ens manca temps. Si em permeteu, per entendre’ns, les ciències pures, naturals o aplicades molt més ben vistes que les ciències socials o humanes. I tinc la sensació que, amb la crisi, el risc de pensar que podem prescindir cada vegada més del que ens aporta aquest valor afegit que ens donen aquestes disciplines és major.

Podria referir-me a moltes coses concretes, per il·lustrar o reivindicar la necessitat de no menysprear Continua llegint →

Fa pocs dies els mitjans ens donaven a conèixer la xifra total d’habitatges buits a Catalunya (any 2011): 448.356. La dada em va deixar glaçada. El primer que em vaig preguntar va ser, d’una banda, quants habitatges tenim, en total, i de l’altra, quantes unitats familiars som, quantes famílies tenim comptabilitzades a Catalunya.

El resultat de la cerca evidencia una desproporció –i això no deixa de ser una percepció molt meva- desorbitada. En total, deixant a banda els desocupats, tenim 2.944.944 habitatges familiars principals i 470.081 de secundaris (segons l’Idescat). Comptant-los tots, en són poc més de 3.800.000. Els desocupats, per tant, arriben a representar un 12% del total, aproximadament.

D’altra banda, l’estadística reflecteix l’existència de 2.782.345 llars familiars Continua llegint →

Tornem a ser a les portes d’un 8 de març, Dia Internacional de les Dones. I no voldria caure en els tòpics més típics. Però la realitat és la que és. I aquesta ens demostra que, tot i que s’ha avançat molt, encara trobem exemples quotidians que donen sentit a la reivindicació, i recordatori, per a la igualtat real d’oportunitats entre homes i dones. Sense anar més lluny, l’informe sobre el mercat de treball i pensions elaborat per l’Agència Tributària espanyola el 2012 indica que, de mitjana, a la província de Barcelona les diferències salarials entre homes i dones van ser d’un 34,58%, superiors pels homes, és clar.

Des de l’òptica catalana, queden ja lluny reivindicacions com les que permetessin a les dones accedir a la universitat o bé exercir el dret a vot. Però encara tenim deures pendents. I si existeixen diferències fruit de l’elecció lliure Continua llegint →

Enceto la meva col·laboració en aquest espai d’opinió amb un tema quotidià que em preocupa i que pateixo regularment i des de fa temps com a calellenca. I ho faig de la mà d’una qüestió de recent actualitat com és la inauguració del tram d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres, passant per Girona.

Com ja s’ha dit en alguns fòrums, sóc del parer que aquesta obra arriba tard i no forma part de les necessitats socials ni estratègiques més bàsiques del país. Com assenyalava encertadament l’Oriol Junqueras, en el context actual la solució de l’AVE per al transport de persones entre capitals relativament pròximes és una solució pròpia de “nou rics”. I que no es mal interpreti: no estic dient que haguem de renunciar-hi, és clar que no. I, de fet, estic convençuda que si històricament hagués depès només de nosaltres, la connexió de l’alta velocitat Continua llegint →