Conte d’una nit d’estiu

Hi havia una vegada… Una magnífica coca de fruita i pinyons, un petard d’aquells forts i ensordidors i una exclusiva ampolla de cava brut, que estaven junts, tot esperant la millor nit de la seva vida… i de la seva mort.

El capvespre discorria plàcid i lent, desgranant dolçament els instants que portarien fins la nit més màgica i més curta de l’any.

Estaria bé conèixer els nostres protagonistes :

Tota cofoia estava l’ampolla de cava, al bell mig de la taula parada a la terrasseta. Dins d’un cubell platejat, envoltada de glaçons i embolcallada amb un fi tovalló, se sentia la reina de la festa.

La coca, acabada d’arribar de la pastisseria, encara calenta, reposava al pedrís de la cuina, frisant per presidir, o això pretenia ella, aquella taula tan ben parada. De fet, l’olor era encisadora i la seva presència temptadora. Tant, que la mestressa, abans de treure-la a fora, ja li havia pessigat un Continua llegint →

Reflexions de la jornada

Hi  ha certs llocs  i moments que son adients per reflexionar, per bé que cadascú té els seus preferits. Però, no vull parlar-vos de l ‘exercici voluntari i  conscient de la reflexió, si no d’aquells instants incontrolables, quan s’ ens en va l ‘olla i el cervell començar a pensar pel seu compte sense el nostre consentiment, quasi sempre sobre  matèries emmagatzemades en els  voravius de la ment  que potser conscientment no gosem  destapar i que res tenen a  veure amb el que en aquell moment estem escoltant, veient, fent, dient o pensant…des de les mes fútils bestieses fins els temes mes transcendents o angoixants.

Fem-ne una llista curta :

Esterrejat al sofà, mirant sense veure’ls  els anuncis de la tele o, encara pitjor, sentint sense escoltar-les les negres novetats del  noticiari …Mentre reflexiones si fer-te una truita o un ou ferrat per sopar.

Quan la dona Continua llegint →

Per Sant Jordi… una història d’amor (*)

Cavalca per la plana el cavaller.

Sense destí, galopa el cavaller enamorat, cercant dames captives i dracs per matar… Han esclatat les flors de la vall i el cavall s’excita tot flairant la primavera.

Cavaller sense dama, sense enemics, sense destí… La seva penyora és un ideal, la seva donzella serà el compendi de totes les virtuts, la suma de totes les gràcies, la bellesa més pura.

Soc el cavaller de l’amor i cavalco sense fre ni treva per trobar-lo!

Joventut, temps per somiar… Qui de jove no ha estat, si més no en somnis, un cavaller enamorat?

—o O o–—

Doctor, és veritat? No m’ho puc creure…  Continua llegint →

Seguint monuments

“Quin nen més bufó… a qui retira? Que vols un caramel, maco? Te’l guardes per havent dinat, que ara et trauria la gana”.

Doncs sí, mal m’està dir-ho, però quan tenia uns sis o set anyets -parlem de la segona meitat dels anys cinquanta- de veritat que era molt bufó i se’m rifaven totes les senyores, iaies, tietes, cosinetes més grans i veïnes, que competien furiosament entre elles per portar-me on fos, al Passeig de Mar, a berenar als Pins, amunt i avall del carrer Continua llegint →

L’any que votarem perillosament

He anat al metge.

No m’ha atès la meva doctora de sempre, sinó un xicot que en comptes d’examinar-me, s’ha passat tota la visita amorrat a la pantalla de l’ordinador. Mentre jo li explicava les meves nafres, ell teclejava amb fúria i, sense aixecar la vista de la pantalla, em feia que sí amb el cap. En cinc minutets i sense ni tan sols auscultar-me, com s’ha fet tota la vida (deu ser la medicina moderna) ha dictaminat que no era res, que havia de caminar més, menjar sa, beure menys i, sobre tot, deixar de fumar. Li he dit que fa més de vint anys que no fumo, però ni cas… Li devia saber greu no receptar-me res i per això m’ha indicat que pels moments fluixos, un Paracetamol i a córrer!

No n’he sortit gens convençut i ja que el metge informàtic que m’ha tocat, ha passat de les meves explicacions, em permeto la llibertat de posar en coneixement dels que generosament vulguin llegir aquestes Continua llegint →

Carta al Reis

Quan, de menuts, descobrim que ficant una lletra darrera una altre en surten paraules, la primera missiva seriosa que ens entestem a escriure és la carta als Reis. Amb tota la concentració dels nostres pocs anys i posant-hi els cinc sentits, aquella primera carta esdevé una obra d’art que ensenyem cofois als pares, avis i germans més grans que lloen la nostra polida cal·ligrafia i ens pregunten (com si no ho digués a la carta) què hem demanat… Un cop demostrada la nostra traça, en la que els grans no hi creien gaire, ens vénen les presses per llepar el sobre i portar-lo al patge reial, no fos que féssim tard!

Amb el pas dels anys, aquesta carta es converteix en una rutina, fins i tot pesada, que els pares t’han de recordar, a partir d’una edat amb una certa conyeta: “Has de fer la carta als Reis… si no, no et portaran res!”, fins que deixes de escriure-la tot i que, poc o molt, els Reis segueixen cada any pensant en tu i deixant-te els presents que, si no has fet la carta, serà mentalment, els hi has demanat… Que Continua llegint →

El dimoni escuat

Abans feia més fred.

Des de bon principi de Novembre, anàvem a l’escola equipats amb passamuntanyes, bufanda i guants i, per combatre les baixes temperatures, ja sortíem de casa havent pres un got de llet bullent (en el meu cas, sempre amb Cola-Cao) que et cremava la gola i t’escalfava la panxa… Posem que estem parlant de meitats dels anys cinquanta. Fa quatre dies!

Quan encetàvem el desembre, passada la Puríssima, l’ambient de l’escola feia un tomb perquè ja s’ensumaven les vacances i les festes nadalenques. L’entorn monòton, grisós i aclaparador, conseqüència dels dies freds i les tardes curtes, s’encenia amb una claror primaveral que potser no es veia pels carrers, però que nosaltres, vailets de pocs anys, detectàvem i gaudíem perquè era una llum que portàvem dintre.

El senyal de que Continua llegint →

Diumenge de Glòria

Quan esperes sol passar que els minuts es fan hores i les hores una eternitat. Si l’espera ha estat llarga, segons com es miri tri-centenària, ja us ho podeu imaginar. Avui, quan enceto aquestes ratlles, és dilluns dia 10 de novembre, s’ha acabat el pròleg i entrem al nus de la funció, sense conèixer massa bé quin serà el desenllaç, tot i sabent molt bé quin volem que sigui. Hem d’estar preparats per veure i sentir de tot, per créixer en esperances o davallar en el més profund desànim, segons bufin els vents. Però avui no és aquest l’ordre del dia, ara toca copsar sensacions i sentiments. Humilment, vet aquí  els meus sentiments i sensacions :

Dissabte, dia 8, va ser un matí gris. Al Mercat de Calella, trobo els de sempre. Alguns “bon dia” o un simple cop de cap, estirant el coll, als coneguts que veig de lluny. Davant d’una parada de verdures, mentre contemplo un bé de Deu de bolets que hi ha exposats, rebo una trucada al mòbil. Es veu que la papereta de demà ha d’anar dintre d’un Continua llegint →

Assaig particular

Avui també ha sortit el sol i això  em referma el convenciment de que, ara per ara, encara no estem navegant per l’espai sideral, envoltats de foscor! Malgrat aquesta bona nova, persisteix  la mandra i no m’arriben idees ni paraules per anar omplint ratlles d’un foli en blanc, acabat d’embrutir amb aquestes poc originals divagacions… No, si jo ja sé el què vull i fins i tot cóm i quan ho voldria, però els esdeveniments, no dia per dia, si no més aviat hora a hora, em superen, m’amoïnen i sobre tot, m’esgoten. Parlant amb  gent del tema (de què hem de parlar amb la gent, si no?) molts diuen que els hi passa igual.

A la meva generació li va costar assimilar plenament el fet de ser catalans. Ho portàvem dintre des de petits, notàvem que vivíem una anomalia i estimàvem el país tanmateix com  ho fèiem amb el poble, el barri, l’escola o el Barça, sense aprofundir en raons que ens portessin mes enllà, perquè Continua llegint →

1954

Ben segur que la majoria dels lectors habituals o esporàdics del rebat.cat,  encara no havien nascut fa seixanta anys o, com jo mateix, eren uns marrecs i no guarden cap memòria d’aquell temps… Per això, avui que ens trobem en plena  Festa Major, he cregut  que seria interessant, o si mes no curiós , saber amb detall com va ser aquella Minerva del 1954.

La font d’informació, fiable i impagable, és la Revista Estela, que la desídia de tots plegats va fer desaparèixer fa un parell d’anys. Tinc a les mans, gràcies a l’amabilitat de l’Àngel Badalló fill, el número 212 d’aquesta revista calellenca, datada el 21 de Setembre de 1954, que consta de 36 pàgines amb 93 anuncis de tota mida (fins i tot comerç de Mataró).

Potser seria feixuc detallar tots els anunciants, però venen ganes de fer-ne un tastet: Des de la “Lejía Guerrero” a l’elegant dibuix de la Pastisseria Vilella. Continua llegint →

La cançó de l’estiu

Algú va escriure (no em feu concretar qui) que la nostra pàtria és la nostra joventut. Són efectivament els anys de final d’infantesa i principi d’adolescència, els que ens marquen el caràcter i formen,  amb el pas del temps, el nucli dur dels nostres records.

Potser per aquesta raó, avui  he recordat quan una colla de  marrecs del veïnat, més nenes que nens, vorejant els deus anys, anàvem pel túnel a banyar-nos a les roques, acompanyats d’un parell de noies no gaire més grans  que ens “guardaven” en aquelles inacabables vacances d’estiu quan encara s’havien d’inventar les colònies i els casals, mentre els pares i les mares aixecaven l’empori turístic de Calella des de les botigues, els bars i els hotels. En fila índia pel túnel, cridàvem més que cantàvem, les cançons de moda d’aquell any. Una era en “Mustapha” que va popularitzar l’inefable José Guardiola, amb una tonada suada que feia “cherie te Continua llegint →

Felicitat de calendari

La xafogor no m’ha deixat dormir i quan això passa, ja et lleves cansat i desitjant ficar-te de cap a la dutxa. Engego la ràdio que tinc sobre una prestatgeria al costat del bany, per sentir de remor de fons les misèries matutines, no massa diferents de les d’ahir i segurament les de  demà. Per variar, jugo amb el dial i trobo una emissora de txim-bum amb música escardalenca   i un locutor que s’esgargamella predicant no sé què a la parròquia matinera (anirà bé per anar-me desvetllant!). El locutor cridaner, tot esverat, ens anuncia que tenim el cap de setmana a tocar, que és estiu (prou que ho sé, tio, amb la calor que he patit aquesta nit!) que el sol  brilla, el cel és blau , la mar plana i que wuauuu! hem de ser feliços perquè son quatre dies… i ja en portem gastats tres.

Entro a la dutxa, la pressió de l’aigua m’ensordeix i ja no sento què diu  l’esverat de la ràdio. L’aigua surt ben freda, glaçada,  i m’aclareix les Continua llegint →