Entrades de Fausto

Pel forat del pany

Conte d’una nit d’estiu

Hi havia una vegada… Una magnífica coca de fruita i pinyons, un petard d’aquells forts i ensordidors i una exclusiva ampolla de cava brut, que estaven junts, tot esperant la millor nit de la seva vida… i de la seva mort.

El capvespre discorria plàcid i lent, desgranant dolçament els instants que portarien fins la nit més màgica i més curta de l’any.

Estaria bé conèixer els nostres protagonistes :

Tota cofoia estava l’ampolla de cava, al bell mig de la taula parada a la terrasseta. Dins d’un cubell platejat, envoltada de glaçons i embolcallada amb un fi tovalló, se sentia la reina de la festa.

La coca, acabada d’arribar de la pastisseria, encara calenta, reposava al pedrís de la cuina, frisant per presidir, o això pretenia ella, aquella taula tan ben parada. De fet, l’olor era encisadora i la seva presència temptadora. Tant, que la mestressa, abans de treure-la a fora, ja li havia pessigat un Continua llegint

Pel forat del pany

Reflexions de la jornada

Hi  ha certs llocs  i moments que son adients per reflexionar, per bé que cadascú té els seus preferits. Però, no vull parlar-vos de l ‘exercici voluntari i  conscient de la reflexió, si no d’aquells instants incontrolables, quan s’ ens en va l ‘olla i el cervell començar a pensar pel seu compte sense el nostre consentiment, quasi sempre sobre  matèries emmagatzemades en els  voravius de la ment  que potser conscientment no gosem  destapar i que res tenen a  veure amb el que en aquell moment estem escoltant, veient, fent, dient o pensant…des de les mes fútils bestieses fins els temes mes transcendents o angoixants.

Fem-ne una llista curta :

Esterrejat al sofà, mirant sense veure’ls  els anuncis de la tele o, encara pitjor, sentint sense escoltar-les les negres novetats del  noticiari …Mentre reflexiones si fer-te una truita o un ou ferrat per sopar.

Quan la dona Continua llegint

Pel forat del pany

Per Sant Jordi… una història d’amor (*)

Cavalca per la plana el cavaller.

Sense destí, galopa el cavaller enamorat, cercant dames captives i dracs per matar… Han esclatat les flors de la vall i el cavall s’excita tot flairant la primavera.

Cavaller sense dama, sense enemics, sense destí… La seva penyora és un ideal, la seva donzella serà el compendi de totes les virtuts, la suma de totes les gràcies, la bellesa més pura.

Soc el cavaller de l’amor i cavalco sense fre ni treva per trobar-lo!

Joventut, temps per somiar… Qui de jove no ha estat, si més no en somnis, un cavaller enamorat?

o O o

Doctor, és veritat? No m’ho puc creure…  Continua llegint

Pel forat del pany

Seguint monuments

“Quin nen més bufó… a qui retira? Que vols un caramel, maco? Te’l guardes per havent dinat, que ara et trauria la gana”.Processó II 001

Doncs sí, mal m’està dir-ho, però quan tenia uns sis o set anyets -parlem de la segona meitat dels anys cinquanta- de veritat que era molt bufó i se’m rifaven totes les senyores, iaies, tietes, cosinetes més grans i veïnes, que competien furiosament entre elles per portar-me on fos, al Passeig de Mar, a berenar als Pins, amunt i avall del carrer Continua llegint

Pel forat del pany

L’any que votarem perillosament

He anat al metge.

No m’ha atès la meva doctora de sempre, sinó un xicot que en comptes d’examinar-me, s’ha passat tota la visita amorrat a la pantalla de l’ordinador. Mentre jo li explicava les meves nafres, ell teclejava amb fúria i, sense aixecar la vista de la pantalla, em feia que sí amb el cap. En cinc minutets i sense ni tan sols auscultar-me, com s’ha fet tota la vida (deu ser la medicina moderna) ha dictaminat que no era res, que havia de caminar més, menjar sa, beure menys i, sobre tot, deixar de fumar. Li he dit que fa més de vint anys que no fumo, però ni cas… Li devia saber greu no receptar-me res i per això m’ha indicat que pels moments fluixos, un Paracetamol i a córrer!

No n’he sortit gens convençut i ja que el metge informàtic que m’ha tocat, ha passat de les meves explicacions, em permeto la llibertat de posar en coneixement dels que generosament vulguin llegir aquestes Continua llegint

Pel forat del pany

Carta al Reis

Quan, de menuts, descobrim que ficant una lletra darrera una altre en surten paraules, la primera missiva seriosa que ens entestem a escriure és la carta als Reis. Amb tota la concentració dels nostres pocs anys i posant-hi els cinc sentits, aquella primera carta esdevé una obra d’art que ensenyem cofois als pares, avis i germans més grans que lloen la nostra polida cal·ligrafia i ens pregunten (com si no ho digués a la carta) què hem demanat… Un cop demostrada la nostra traça, en la que els grans no hi creien gaire, ens vénen les presses per llepar el sobre i portar-lo al patge reial, no fos que féssim tard!

Amb el pas dels anys, aquesta carta es converteix en una rutina, fins i tot pesada, que els pares t’han de recordar, a partir d’una edat amb una certa conyeta: “Has de fer la carta als Reis… si no, no et portaran res!”, fins que deixes de escriure-la tot i que, poc o molt, els Reis segueixen cada any pensant en tu i deixant-te els presents que, si no has fet la carta, serà mentalment, els hi has demanat… Que Continua llegint

Pel forat del pany

El dimoni escuat

Abans feia més fred.

Des de bon principi de Novembre, anàvem a l’escola equipats amb passamuntanyes, bufanda i guants i, per combatre les baixes temperatures, ja sortíem de casa havent pres un got de llet bullent (en el meu cas, sempre amb Cola-Cao) que et cremava la gola i t’escalfava la panxa… Posem que estem parlant de meitats dels anys cinquanta. Fa quatre dies!

Quan encetàvem el desembre, passada la Puríssima, l’ambient de l’escola feia un tomb perquè ja s’ensumaven les vacances i les festes nadalenques. L’entorn monòton, grisós i aclaparador, conseqüència dels dies freds i les tardes curtes, s’encenia amb una claror primaveral que potser no es veia pels carrers, però que nosaltres, vailets de pocs anys, detectàvem i gaudíem perquè era una llum que portàvem dintre.

El senyal de que Continua llegint