Entrades de Fausto

Pel forat del pany

Diumenge de Glòria

Quan esperes sol passar que els minuts es fan hores i les hores una eternitat. Si l’espera ha estat llarga, segons com es miri tri-centenària, ja us ho podeu imaginar. Avui, quan enceto aquestes ratlles, és dilluns dia 10 de novembre, s’ha acabat el pròleg i entrem al nus de la funció, sense conèixer massa bé quin serà el desenllaç, tot i sabent molt bé quin volem que sigui. Hem d’estar preparats per veure i sentir de tot, per créixer en esperances o davallar en el més profund desànim, segons bufin els vents. Però avui no és aquest l’ordre del dia, ara toca copsar sensacions i sentiments. Humilment, vet aquí  els meus sentiments i sensacions :

Dissabte, dia 8, va ser un matí gris. Al Mercat de Calella, trobo els de sempre. Alguns “bon dia” o un simple cop de cap, estirant el coll, als coneguts que veig de lluny. Davant d’una parada de verdures, mentre contemplo un bé de Deu de bolets que hi ha exposats, rebo una trucada al mòbil. Es veu que la papereta de demà ha d’anar dintre d’un Continua llegint

Anuncis

Pel forat del pany

Assaig particular

Avui també ha sortit el sol i això  em referma el convenciment de que, ara per ara, encara no estem navegant per l’espai sideral, envoltats de foscor! Malgrat aquesta bona nova, persisteix  la mandra i no m’arriben idees ni paraules per anar omplint ratlles d’un foli en blanc, acabat d’embrutir amb aquestes poc originals divagacions… No, si jo ja sé el què vull i fins i tot cóm i quan ho voldria, però els esdeveniments, no dia per dia, si no més aviat hora a hora, em superen, m’amoïnen i sobre tot, m’esgoten. Parlant amb  gent del tema (de què hem de parlar amb la gent, si no?) molts diuen que els hi passa igual.

A la meva generació li va costar assimilar plenament el fet de ser catalans. Ho portàvem dintre des de petits, notàvem que vivíem una anomalia i estimàvem el país tanmateix com  ho fèiem amb el poble, el barri, l’escola o el Barça, sense aprofundir en raons que ens portessin mes enllà, perquè Continua llegint

Pel forat del pany

1954

Ben segur que la majoria dels lectors habituals o esporàdics del rebat.cat,  encara no havien nascut fa seixanta anys o, com jo mateix, eren uns marrecs i no guarden cap memòria d’aquell temps… Per això, avui que ens trobem en plena  Festa Major, he cregut  que seria interessant, o si mes no curiós , saber amb detall com va ser aquella Minerva del 1954.

La font d’informació, fiable i impagable, és la Revista Estela, que la desídia de tots plegats va fer desaparèixer fa un parell d’anys. Tinc a les mans, gràcies a l’amabilitat de l’Àngel Badalló fill, el número 212 d’aquesta revista calellenca, datada el 21 de Setembre de 1954, que consta de 36 pàgines amb 93 anuncis de tota mida (fins i tot comerç de Mataró).

Potser seria feixuc detallar tots els anunciants, però venen ganes de fer-ne un tastet: Des de la “Lejía Guerrero” a l’elegant dibuix de la Pastisseria Vilella. Continua llegint

Pel forat del pany

La cançó de l’estiu

Algú va escriure (no em feu concretar qui) que la nostra pàtria és la nostra joventut. Són efectivament els anys de final d’infantesa i principi d’adolescència, els que ens marquen el caràcter i formen,  amb el pas del temps, el nucli dur dels nostres records.

Potser per aquesta raó, avui  he recordat quan una colla de  marrecs del veïnat, més nenes que nens, vorejant els deus anys, anàvem pel túnel a banyar-nos a les roques, acompanyats d’un parell de noies no gaire més grans  que ens “guardaven” en aquelles inacabables vacances d’estiu quan encara s’havien d’inventar les colònies i els casals, mentre els pares i les mares aixecaven l’empori turístic de Calella des de les botigues, els bars i els hotels. En fila índia pel túnel, cridàvem més que cantàvem, les cançons de moda d’aquell any. Una era en “Mustapha” que va popularitzar l’inefable José Guardiola, amb una tonada suada que feia “cherie te Continua llegint

Pel forat del pany

Felicitat de calendari

La xafogor no m’ha deixat dormir i quan això passa, ja et lleves cansat i desitjant ficar-te de cap a la dutxa. Engego la ràdio que tinc sobre una prestatgeria al costat del bany, per sentir de remor de fons les misèries matutines, no massa diferents de les d’ahir i segurament les de  demà. Per variar, jugo amb el dial i trobo una emissora de txim-bum amb música escardalenca   i un locutor que s’esgargamella predicant no sé què a la parròquia matinera (anirà bé per anar-me desvetllant!). El locutor cridaner, tot esverat, ens anuncia que tenim el cap de setmana a tocar, que és estiu (prou que ho sé, tio, amb la calor que he patit aquesta nit!) que el sol  brilla, el cel és blau , la mar plana i que wuauuu! hem de ser feliços perquè son quatre dies… i ja en portem gastats tres.

Entro a la dutxa, la pressió de l’aigua m’ensordeix i ja no sento què diu  l’esverat de la ràdio. L’aigua surt ben freda, glaçada,  i m’aclareix les Continua llegint

Pel forat del pany

Focs de Sant Joan

Per la nit de Sant Joan cada cop es veuen menys fogueres. En el meu entorn la raó pot ser que ja no hi ha descampats propers on apilar fustes i trastos vells per calar-lis foc el capvespre de la revetlla. També les ordenances municipals s’han endurit i hi ha molt més control en tot el que es tracta de focs, petards i coets… Però bé vaja, en aquests temps anàrquics i violents no cal esperar cap data senyalada, que moltes nits hem tingut, tenim i tindrem fogueres, fumeres i corredisses, repartides pel centre i les  barriades de la gran ciutat. Però, compte, que tot s’encomana, els mals abans que els bens,  i no seria d’estranyar que per reivindicar el que sigui, qualsevol nit ens trobéssim una brigada d’indignats encaputxats cremant contenidors pels carrers de Calella.

Aquestes bullangues d’incendi i trencadissa, són un fenomen global  molt preocupant perquè Continua llegint

Pel forat del pany

Els pecats de maig

Maig voluptuós, esclat de flors i aromes. Dies llargs i càlids capvespres. Regal permanent pels sentits… També, en temps no massa llunyans -menys d’una generació- aquest mes era  abastament reconegut com  el mes de María i de les primeres comunions.

La vida de la societat occidental s’ha guiat -es guia encara avui dia- pel calendari religiós cristià. Avui, malgrat sembli que es passa del tema, tot és igual que posem-hi fa trenta o quaranta anys. Les parelles no es casen per l’església (de fet, no es casen de cap manera) i no bategen els fills, però fan el pessebre per Nadal i van a beneir la palma el Diumenge de Rams. Les tradicions religioses festives s’han secularitzat i,  potser per això, han arrelat encara més fort. Les noves generacions no tenen gaire clar què carai és això de Tots Sants, però no es perdran la castanyada ni els panellets. Ni el pont de la Puríssima, ni  la Setmana Santa… Ben mirat, ara, en ple esclat del Maig, el que diria jo que ha minvat significativament Continua llegint