Focs de Sant Joan

Per la nit de Sant Joan cada cop es veuen menys fogueres. En el meu entorn la raó pot ser que ja no hi ha descampats propers on apilar fustes i trastos vells per calar-lis foc el capvespre de la revetlla. També les ordenances municipals s’han endurit i hi ha molt més control en tot el que es tracta de focs, petards i coets… Però bé vaja, en aquests temps anàrquics i violents no cal esperar cap data senyalada, que moltes nits hem tingut, tenim i tindrem fogueres, fumeres i corredisses, repartides pel centre i les  barriades de la gran ciutat. Però, compte, que tot s’encomana, els mals abans que els bens,  i no seria d’estranyar que per reivindicar el que sigui, qualsevol nit ens trobéssim una brigada d’indignats encaputxats cremant contenidors pels carrers de Calella.

Aquestes bullangues d’incendi i trencadissa, són un fenomen global  molt preocupant perquè Continua llegint →

Els pecats de maig

Maig voluptuós, esclat de flors i aromes. Dies llargs i càlids capvespres. Regal permanent pels sentits… També, en temps no massa llunyans -menys d’una generació- aquest mes era  abastament reconegut com  el mes de María i de les primeres comunions.

La vida de la societat occidental s’ha guiat -es guia encara avui dia- pel calendari religiós cristià. Avui, malgrat sembli que es passa del tema, tot és igual que posem-hi fa trenta o quaranta anys. Les parelles no es casen per l’església (de fet, no es casen de cap manera) i no bategen els fills, però fan el pessebre per Nadal i van a beneir la palma el Diumenge de Rams. Les tradicions religioses festives s’han secularitzat i,  potser per això, han arrelat encara més fort. Les noves generacions no tenen gaire clar què carai és això de Tots Sants, però no es perdran la castanyada ni els panellets. Ni el pont de la Puríssima, ni  la Setmana Santa… Ben mirat, ara, en ple esclat del Maig, el que diria jo que ha minvat significativament Continua llegint →

Al·legoria

Somiar és un privilegi de la raça humana.  Fenomen  íntim i prodigiós (i avui per avui, encara gratuït) que ens permet transcendir, volar, viure mil vides i patir mil morts, per deixar-ho tot en no res  quan de bon matí sona el despertador. Els somnis, diuen, tenen tots quelcom de màgia i premonició, sobretot aquells que encara recordem, ni que sigui pers uns segons, al despertar.

La primavera és època de mal dormir. El canvi d’hora i el clima voluble, avui fa fred i demà calor, ens fan fer -al menys a mi- més tombarelles al llit de les que són habituals, posem per cas, en ple hivern quan la fredor ambiental et convida  a no treure ni tan sols el nas de sota  la manta… Doncs ha estat en una nit incerta de primavera, que he tingut aquest somni :

Era en el somni un poble petit, engalanat per la festa. Jo m’hi passejava pel mig del carrer principal i a banda i banda de les voreres hi havia parades Continua llegint →

Famílies

Si totes les relacions familiars fossin una basa d’oli  i entre pares, fills, germans i tot l’altre parentiu que conforma l’escalafó familiar no hi sovintegessin enveges i rancúnies, baralles, mentides, traïcions i punyalades tant metafòriques com reals, moltes de les obres mestres de la literatura universal no s’haurien escrit mai, començant per la Bíblia (només cal recordar la mala fi de l’Abel en mans del seu germà)

També hi ha famílies ben avingudes, però la saviesa popular ens diu, amb certa mala llet, que són aquelles que no tenen més patrimoni a repartir que la misèria. El fet constatat al llarg de la historia humana és que les famílies s’enfronten per la possessió dels bens materials, des de un tros de terra a un imperi o, en els nostres dies, un pis o la llibreta d’estalvis de la iaia.

Les desavinences familiars es van covant durant tota una vida, des de que tenim ús de raó. Sovint, Continua llegint →

23F@2014.cat

La tarda del 23 de Febrer de 1981, ara fa 33 anys (els anys de Crist, que dirien les àvies!) jo era a Barcelona per temes laborals, concretament en una entrevista per trobar feina. Va ser el meu interlocutor, un senyor mallorquí, qui em va donar la notícia i em va enviar cap a casa sense acabar l’entrevista ni concretar-me si em donaria la feina (finalment, va ser que no). En aquells dies, prehistòrics en molts sentits, no existia la telefonia mòbil ni internet. El mallorquí no em va oferir trucar a casa i jo tampoc vaig gosar demanar-li. A l’aparcament de l’Eixample on tenia el cotxe, el vigilant, un andalús de certa edat, estava amorrat a la ràdio i mentre em cobrava, anava mussitant molt baixet: “Es la guerra, es la guerra…”. No cal dir que vaig enfilar cap a Calella ben acollonit, esperant trobar-me patrulles militars circulant per l’autopista.

Tothom que tenia us de raó, recorda on era, què estava fent i segurament, els sentiments que li van Continua llegint →

Propòsits per l’any zero

Estirat al sofà, a mig matí del dia primer d’any, escoltant el concert des de Viena mentre es van dissipant els vapors etílics de la nit de cap d’any, sempre es troba un moment, entre un vals i una polca per exemple, per fer un ràpid repàs mental de l’any que ha finit i una fugaç llista de propòsits pel que acabem d’encetar.

Cada any em donen menys feina  els projectes de futur.  No deixaré de fumar (ja no fumo)  ni de beure (això sí, amb seny i fent cas a la dona) o de  gaudir d’un bon àpat (mentre el colesterol  ho permeti). Tampoc faré gimnàstica (cansa) ni aprendré anglès (ja en tinc prou amb el que sé). Caminaré  i pujaré escales si no hi ha cap més remei, em faré totes les analítiques i em prendré disciplinadament totes les pastilles que calgui… Què més li puc demanar  (i tanmateix oferir) al nou any i per extensió a la vida?

Però resulta Continua llegint →

Fum, fum, fum…

Dia 05 de desembre: Sortim al carrer i veiem amb estupor que s’han encès les llums de Nadal. Comença la batalla, només els mes forts se’n sortiran!

Venen dies de “pont”, però el virus nadalenc no descansa ni els festius (mes aviat, el contrari). Rebo instruccions per guarnir la casa (arbre, pessebre, llumetes): Primer, recordar on es va endreçar tot l’any passat i després comprovar que aquelles bombetes que fan pampallugues no s’hagin fos… Sort de les botigues dels xinesos, els grans proveïdors nadalencs en aquest segle! Fum, fum,fum.

Dia 09 de desembre: Els dilluns sempre són fotuts, però aquest encara una mica més. Havent dinat, quan t’entra la soneta, surten els dos temuts temes :

Què menjarem per les Festes? Quants serem cada diada?… La pregunta sobre on farem els àpats ja no Continua llegint →

Elogi del “bocata“

He calculat que cada setmana em puc cruspir uns 10 o 12 entrepans entre esmorzar (amb la canyeta i el diari) i el sopar (aquells sopars de poca feina, amb embotit o truita, davant de la tele)… Si fos un nen, també  berenaria i, aleshores, la meva estadística setmanal d’entrepans arribaria a la  vintena, o més enllà.

L’enginy humà va haver de treballar generacions fins a descobrir què pràctic (i, tanmateix, què bo!) era posar qualsevol cosa enmig de dos talls de pa i clavar-li queixalada. És coneguda la versió britànica (els britànics semblava que ho havien inventat tot, fins que  els xinesos  van començar a parlar) de com es va perpetrar el primer “sandwich”,  un cosí germà, una mica ensopit, tot sigui dit, si el comparem amb qualsevol dels nostres contundents  “bocatas”.

L’any 1746, John Montague, IV Comte de Sandwich, era Continua llegint →

L’endemà de l’endemà de l’endemà….

L’onze de setembre, havent dinat, la dona i jo vam decidir anar a la Via.

Va ser, més que un rampell, una necessitat. No ho teníem previst, no ens havíem  inscrit ni comprat cap samarreta groga, però ens ho demanava el cos. Hi vam trobar molta gent, coneguts, veïns, fins i tot família, alguns, com nosaltres, conversos d’última hora. El tram on ens vam situar, a la carretera davant de l’antiga biblioteca, l’ambient era festiu però tranquil, sense crits ni consignes corejades, tot i que uns joves animadors intentaven, més aviat en va,  escalfar l’ambient. La concurrència, com ja he dit molt nombrosa, passava l’estona parlant, donant-se les mans quan tocava, abraçant-se, rient i fent moltes fotografies del moment històric. Només s’engrescaven quan veien passar una avioneta o motoristes portant  al darrera un que anava gravant . Aleshores tots cridàvem, Continua llegint →

Rostit de Festa Major

A finals dels anys 50 del passat segle, encara era costum tenir aviram a les cases.  Una  reminiscència dels dies de fam que poc a poc  s’anaven deixant enrere  i  la seguretat, si les gallines sortien ponedores,  d’una petita provisió domèstica d’ous frescos i bon material de pollastres  i conills ben criats, pels àpats de les festes senyalades… Com la Festa Major.

A casa també  teníem un galliner. En un racó, al final de terrat, amb sostre d’uralita , quatre fustes , una malla de filferro i un tros de corda gruixuda que servia per tancar la porta, no fos que s’escapessin les dues o tres gallines que xipollejaven per sobre d’una massa pastosa composta dels seus excrements ,  deixalles de menjar  i uns quants grans de blat de moro remullat. Al costat, dins d’una  gàbia mes petita, aixecada ben bé un metro de terra, hi vivien també un parell de conills que quasi bé no es podien bellugar. Els conills no sé què menjaven, però, com que Continua llegint →

Efímers estius

L’estiu passa volant. Des del primer bany cada temporada o el “aquesta calor no s’acabarà mai!”, fins la peneta de l’últim dia de platja, acomiadant-nos de la colla de la sorra, que a l’hivern veurem de tant en tant pel carrer (vestits com cal, sense el banyador, ens costarà  reconèixer qui son)  però amb els que ja no la farem petar fins el proper estiu… Tot plegat, un sospir.

El mon canvia, però, a casa nostra, els estius segueixen  invariables, interpretant  la seva cançó de sol i mar. Perquè és molt diferent un estiu a la riba mediterrània que terra endins  o a l’alta muntanya. La mar propera et marca un singular ritme de vida i per feina que tinguis, sempre trobes un moment per anar a fer un capbussó.

Ara que hi penso, molts calellencs, tal com deu passar en altres poblacions de costa, mai hem fet vacances a l’estiu en tota la nostra vida laboral, perquè des de fa una generació (60 anys de Continua llegint →

Temps de rebaixes

Els dies de penúries que vivim, ens estan fent canviar els costums i la valoració del que ens envolta. Ens estem tornant mansuets i conformistes.

Els que encara -tot i que sigui de tant en tant- ens podem permetre consumir i entrem a botigues, bars, perruqueries, tallers o llibreries, hem aprés a còpia d’anar-ho veient i patint, que les coses no son com “abans”, que les esperes són mes llargues i que l’atenció al client s’ha deteriorat significativament degut a la reducció de personal. Tant és així, que em consta que moltes grans companyies dedicades a la venda al públic, estan prescindint dels controls de qualitat externs que valoraven, per mitjà de “clients professionals”, l’atenció i el servei que es prestava als compradors potencials… De moment, la meva apreciació particular és que la qualitat del que consumim encara no s’ha devaluat però si el poder adquisitiu va minvant, això també arribarà i a Continua llegint →