No el trobareu pas a cap atles, ni de la Terra ni de la Lluna. Aquest és un joc de paraules amb el cognom del professor Ramon Margalef i López (1919-2004). Realment, no sé si jo vaig somniar aquest joc de paraules o bé me’l va dir algun ex-alumne del professor, però això ara no importa gaire. En Ramon Margalef ha estat l’ecòleg, limnòleg (estudiós de les aigües continentals com llacs, rius, embassaments,…) i  oceanògraf més reconegut que han donat aquestes terres. Va tocar totes aquestes àrees de coneixement i moltes altres i les va saber combinar de formes noves i originals, però va ser l’oceanografia la branca que li va ocupar la major part de la seva producció científica. Va estudiar el plàncton marí i com unes poblacions succeeixen unes altres al llarg del cicle anual. Va determinar que la màxima producció de fitoplàncton – algues microscòpiques que fan la mateixa funció que les plantes terrestres – en el Mediterrani es troba entre hivern i primavera i que a l’estiu n’hi ha menys. Va trobar com es combinen les fluctuacions del moviment de l’aigua amb la concentració de nutrients essencials pel Continua llegint →

…no vagis a l’era.

L’era és una petita esplanada empedrada a prop de les cases de pagès on se separava el gra dels cereals de la palla o els fesols de les seves tavelles seques o tasques similars. Això generava molta pols i d’aquí ve la popular dita. Però no sempre és tan fàcil evitar la pols. Si ens movem amb certa naturalitat pel món ens n’anirem trobant. El vent pot aixecar la pols que hi ha a l’era i fer-nos-la empassar encara que estiguem a una certa distància. Si no volem pols, doncs, no anem a l’era i, a més, tinguem-la sempre neta. Però ai las, el vent també aixeca pols dels terres erms o ens porta el pol·len dels arbres o aquesta pols negrosa de les zones urbanes, i això ja no ens és tan fàcil de controlar. A més, tenim la pols que els vents a voltes ens porten de terres molt llunyanes com deserts de l’Àfrica o l’Àsia i que ens cobreix cotxes, patis i balcons de sorreta vermellosa. Tota aquesta pols ens porta problemes. La veiem com brutícia a la qual hem de dedicar esforç per netejar. També ens pot produir malalties amb gèrmens llunyans que Continua llegint →

Des dels temps dels grecs es filosofa sobre la capacitat dels humans de fer servir béns comuns. Solem romandre impassibles davant de persones que embruten el carrer i gamberrades que malmeten mobiliari urbà per posar només alguns exemples. Malgrat que som conscients que paguem els carrers i el mobiliari amb els nostres impostos, al ser béns compartits no ens els fem propis. Som molt més bel·ligerants quan aquestes agressions són contra les nostres propietats més directes com la casa o el cotxe.

Garret Hardin, ecòleg, va traslladar aquestes reflexions sociològiques a problemes ambientals i va establir el terme “la tragèdia del comuns” en un article del 1968 a la prestigiosa revista Science. Així s’expliquen dinàmiques socioambientals sobretot dels últims segles com la contaminació de l’aigua i de l’aire, la sobrepesca, la desforestació massiva, i altres. Quan hi ha béns que no tenen propietari clar o són compartits per una societat Continua llegint →

A finals de febrer – principis de març hem tingut una llevantada força gran. La mar que es veia des de Calella era impressionant i alguns dels més joves segurament ho poden considerar el tràngol més important que hagin viscut. La majoria tenim la impressió que hem viscut llevantades més grans però se’ns difon en la memòria quan van ser. Si a sobre ens demanen de recordar-nos de les cinc llevantades més importants i ordenar-les en intensitat, segur que en som incapaços. Sortosament, les societats modernes dediquen part dels seus esforços comuns a recollir dades meteorològiques de manera sistemàtica. A Catalunya tenim una bona xarxa terrestre d’estacions meteorològiques i molts meteoròlegs afeccionats que recullen i envien dades addicionals. Quan s’acumulen molts anys de dades podem començar a entendre la dinàmica dels fenòmens meteorològics a casa Continua llegint →