Tot i que no m’agrada fer política ficció, per un moment, m’agradaria reflexionar sobre què passarà si no assolim la independència de Catalunya. No parlaré de tot, només de quatre qüestions.

Questió 1: la llengua.

No crec que m’equivoqui gaire en afirmar que el govern espanyol, sigui del PP o del PSOE, tardarà més o menys temps, però anirà atacant la immersió lingüística fins a fer-la fracassar. No ho farà amb lleis polítiques, si no per mitjà de sentències dels tribunals i el TC. Seran les associacions filo espanyolistes i d’ultra dreta, tipus Manos Límpias, o de ciutadans vinculats amb els extremistes dretans, els encarregats d’atacar per via judicial l’ensenyament del català a les escoles. I amb un país vençut per no assolir la independència, aquest tema serà prioritari, ja que caldrà afeblir  tant com sigui possible un dels principals símbols d’identitat, la llengua.

Qüestió 2: Continua llegint →

Des de fa temps, cada matí surto a caminar per allò que és sa, que va bé per perdre uns quilets, que va bé per regenerar les neurones…, i no sé quantes coses bones més! El que sí que és cert, és que caminar a primeres hores del dia suposa un petit plaer personal, en el sentit de veure sortir el sol –hi ha dies espectaculars-, contemplar el mar en calma, els pescadors intentant capturar una mica de peix…, però el que em resulta particularment interessant –i podria ser raó per fer-ne un estudi-, són les persones que, com un servidor, també es prenen aquestes primeres hores del dia per fer salut. La veritat és que hi ha de tot.

Hi ha els que són esportistes de veritat, aficionats o professionals, no ho sé exactament. Et passen pel costat a tota velocitat, marcant un ritme altíssim i que et deixen “xafat” perquè entens que en comparació a ells, no arribes enlloc. Aquests és millor deixar-los estar i no intentar seguir-los mai. Podria acabar a l’hospital amb un dèficit important d’oxigen als pulmons! També hi ha els que corren, però que ja es veu Continua llegint →

Parlant del tema de la futura independència de Catalunya –que espero que esdevingui abans que no pas més tard-, estic escoltant moltes amenaces de l’estil, “Catalunya quedarà fora de UE”, “la independència serà la ruïna dels catalans”, “les empreses marxaran”, “els catalans es quedaran sense euro com a moneda”, “tot plegat és la dèria d’en Mas”, “Catalunya sempre ha format part d’Espanya”, etc… La veritat és que tots els discursos que es fan des de Madrid, sobretot dels espanyols del PP, del PSOE, de UPyD i de Intereconomia, de 13 TV i dels diaris de la caverna…, tenen un denominador comú: negar la democràcia.

Ho baso en el sentit que per democràcia interpreto un sistema d’organització social, econòmica i política que es fonamenta en el dret d’una comunitat de persones a decidir com es realitza la seva pròpia vida social, econòmica i política. La democràcia és un sistema vital on la darrera paraula, la darrera VOLUNTAT, no pertany a les lleis ni als tribunals, sinó a les persones que formen part del sistema i de la comunitat. Cap llei, ni que sigui la Continua llegint →

El representant de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Martínez Camino, va fer aquesta afirmació en un programa de televisió no fa gaire setmanes. És escandalós!!

Per què? Perquè la moral entesa com a cosa “Que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa” (Diccionari català), és una part de les persones que respon a principis emanats de la consciència del què es considera bo o del què es considera dolent. I en aquest sentit, no hi ha una idea de “bo” o “dolent” única. Els filòsofs han intentat definir els conceptes de bo/dolent des de l’antiguitat. Les religions ho han fet i ho fan, partint de principis transcendentals. Els legisladors ho han fet i ho fan, a partir de les legislacions positives (lleis, constitucions, etc…). No hi ha, per tant, una idea dogmàtica, única i universal del què és el Bé i què és el Mal. Del què és moral i del què és immoral (és immoral la poligàmia pels musulmans? És dolent creure en una vida més enllà d’aquesta? És Continua llegint →

Des de fa més d’un any, hom ha pogut observar com en uns quants països del nord d’Àfrica s’han produït canvis estructurals en els diferents governs. Líders històrics com Gaddafi o Mubarak, han desaparegut del mapa polític. Les societats civils de països com Líbia, Tunísia, Egipte…, han liderat de manera contundent i sense marxa enrere, canvis en les estructures de poder. No em toca en aquest escrit reflexionar sobre si el canvi acabarà per ser més o menys positiu, però si que voldria posar l’èmfasi en el fet que ha estat el poble, la societat civil, qui ha liderat els canvis. I els polítics els han seguit o els han combatut, en cada cas. De tot aquest moviment se n’ha dit “primavera àrab”.

A Catalunya, a casa nostra, des de fa temps la societat civil es mou. Sigui per mitjà d’institucions com Omnium Cultural, sigui a través del moviment dels indignats o sigui per mitjà de manifestacions reivindicatives com la del 11 de setembre del 2012, o la gran demostració reivindicativa de l’11 de setembre d’enguany amb la cadena de la Via Catalana…, Continua llegint →

Fent servir els mateixos criteris “científics” que els prohoms (i prodones) del PP utilitzen, a banda dels “seus” experts lingüistes, puc afirmar, sense cap mena de dubte i amb criteris de màxima objectivitat, que a molts territoris de l’estat espanyol no es parla castellà.

M’explico. A la zona de l’oest, s’hi parla l’extremeny, que beu de les arrels prehistòriques més profundes, ja que al segle –VI, ja es parlava un llenguatge d’arrel ibèrica que, posteriorment, es va veure enriquit amb llengües centre europees i amb algunes aportacions del portuguès –que com tothom sap, no prové exactament d’una llengua llatina, sinó que és una barreja de l’atlàntic i el basc. A la zona sud de l’estat, es parla l’andalús, que beu de les mateixes fonts que l’extremeny, però amb les importantíssimes aportacions de l’àrab que durant 8 segles va ser llengua predominant a la zona sud de la península ibèrica. Cap a l’est, hi podem trobar els territoris que parlen en murcià, que tenen molt a veure amb les Continua llegint →

Fa unes setmanes, en un programa de ràdio d’una emissora local d’una ciutat del Maresme, on vaig anar per una entrevista professional, al final de la mateixa, la presentadora em va dir, “què feu a Calella, que sempre hi ha coses?” en relació a les diferents activitats que es fan al llarg de l’any. La resposta que li vaig donar va ser que és una ciutat molt activa, amb persones amb iniciatives i que amb el turisme resulta normal programar activitats…, en fi, una resposta per sortir del pas!

Però arribat a casa, no vaig poder estar-me de preguntar-me a mi mateix si la nostra estimada vila és realment diferents o no en relació a la resta de poblacions veïnes. La veritat és que no conec suficientment bé què fan els nostres veïns, tot i que em consta que tant a Pineda com a Santa Susanna, es fan moltes coses i que Malgrat no es queda gaire enrere. Però sembla que Calella té la imatge d’oferir una programació molt extensa. I, certament, és així. No hi ha setmana que no hi hagi alguna activitat o altra. O són les entitats culturals, Continua llegint →

Ara no fa gaires dies, a la classe d’un dels meus fills, un nen va dir que no entenia el català i va demanar que se li parlés en castellà, que era la llengua que coneixia i, que segons li havia dit el seu pare, si ho demanava, tota la classe parlaria en castellà i els professors i professores també li parlarien en castellà. Dit i fet. El nen va demanar-ho i tots els professors i alumnes a partir d’aquell moment només fan les classe en castellà. I com que amb el català això no es pot demanar, doncs tothom ha hagut d’acceptar-ho.

Què us sembla aquest fet? Sembla absurd no?, doncs podria no ser-ho si la sentencia d’un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ho acaba dictant. Us podeu imaginar quina situació de més alta injustícia suposa aquest fet? Us faig algunes consideracions:

1. La voluntat d’un jutge preval sobre la voluntat Continua llegint →

Aquestes darreres setmanes estem vivint un apassionant moment polític…, la visualització de la corrupció de persones vinculades a la gestió dels afers públics. I el pitjor és que a mi no em sorprèn res de tot el què passa. Francament, resulta molt fàcil “caure en la temptació” d’aprofitar-se d’alguna posició de poder, influència, amiguisme…, o de situacions similars.

És indignant tot el què està passant. I ho comenta una persona que ha estat durant vuit anys alcalde de la seva ciutat i sap quin mal pot arribar a fer tot plegat.

Però també vull manifestar una cosa: hi ha molts homes i dones que estan en ajuntaments, consells comarcals i diputacions que són persones honestes, que sovint viuen les 24 hores del dia la seva activitat com un servei als seus veïns o als ciutadans que Continua llegint →

A vegades quant dues parts s’entenen, tendim a fixar-nos en els detalls superflus, més que en els elements essencials de l’entesa. Ens quedem en les imatges –que si l’encaixada de mans, que si les mirades d’un quant parla l’altre, que si porten una determinada corbata o el color de “traje”…-, i ens perdem o deixem de banda el què és important.

En l’actual acord de governabilitat entre CiU i ERC, sembla que ha passat això. S’ha parlat més de si Oriol Junqueres feia un discurs sense guió escrit o que si Artur Mas no va resultar èpic en la seva primera intervenció en el debat d’investidura…, que no pas en els missatges que els dos líders polítics van transmetre. I això és símptoma dels temps en que vivim. Estem pendents del què és superficial i tendim a ignorar el què és important.

Continua llegint →

I tot plegat sembla que no passi res. Però sí què passa, i tant! Començo des del principi. Ara fa uns dos mil i pico d’anys –per no voler ser massa pretensiós amb les dades-, a l’antiga ciutat d’Atenes es varen posar els fonaments de la democràcia. No cal que digui que el concepte de “demos cratos”, quedava restringit als homes – ciutadans lliures. Ni dones, ni esclaus. Però eren els fonaments. I aquests es fonamentaven en que el govern era del poble, la sobirania residia en els ciutadans. I d’aquesta manera, va iniciar-se un llarg camí que ens ha permès arribar fins els nostres dies. El tema del govern del poble ha evolucionat i ara es diu que la “sobirania recau en el poble”, sense definir gaire el concepte de poble, o bé que recau sobre la nació, concepte que pot tenir algunes interpretacions i vincular-se al concepte d’estat, de poble, de territori o, fins i tot, al de nació amb singularitats pròpies. Continua llegint →