Fa anys que hauria d’existir una associació d’aquest tipus i fins el 2 de gener d’enguany no ha vist la llum. Anem tard, molt tard però ja hi som.

Associació de Pagesos i Propietaris Agraris de Calella (APPAC) neix de la necessitat. I una breu història ajuda a posar en context al lector. Fa 25 anys a Calella, totes les terres que una persona pogués mantenir en peu eren treballades per sembrar maduixers. Les muntanyes es tornaven negres durant l’època de la sembra ja que abans de cultivar les mates era necessari col·locar-hi plàstic negre per evitar el creixement de les males herbes. Al cap d’un mes aquell negre era puntejat en verd pels primers brots dels maduixers que es deixaven veure. Mesos més tard tot era verd fins que el vermell clar de les maduixes s’obria camí entre la vegetació.

Aquesta és la Calella del meu record de jove. Dotzenes de treballadors, arribats d’Andalusia, treballaven de valent per fer arribar l’or vermell del Maresme a les botigues de tots els pobles de Catalunya. Feina dura però dolça de resultat, quina contradicció.

La crisi va arribar Continua llegint →

Em disposo a escriure aquell article que mai hagués volgut signar. Ràbia i desesperació a parts iguals. Des de fa uns dos anys cada vegada és més i més perillós tenir o viure en una vinya de Calella. Com que no vull parlar en primera persona durant aquest text, només ho faré ara, quatre robatoris en tan sols 9 mesos, quatre. I no sóc el més afectat, així que totes les coses que us donaré a conèixer són històries reals que succeeixen a Calella per sobre de la N-II, on sembla que s’acaba el poble per a molta gent, polítics inclosos; potser els primers.

El somni de molta gent, de tenir un tros de terreny on tenir un hortet i cultivar verdures o arbres fruiters, és un problema de seguretat ciutadana. Per què? Si tenim de tot: tenim IBI rural, IBI per les cases, camins en mal estat; som els encarregats de mantenir el territori net i endreçat i que la selva no arribi al carrer Església, punt vital del municipi. I què passa, doncs? Ens roben, de tot i a totes hores. Maquinària agrària, motors de reg, de bombeig, eines, aixetes, cables, canonades, neveres, il·lusió i esforç, ànima i esperança, propietats i dignitat. Gossos apallissats amb Continua llegint →

L’11 de setembre a tocar. Seguint la crida del poble canalitzada per l’ANC i Òmnium ens trobarem a Barcelona i reclamarem per tots nosaltres allò tan evident per la societat catalana de forma majoritària com és el dret a decidir el nostre futur. Ja que tenim el dret de “posar” polítics també volem posar més coses. Perdó… que tenim llistes tancades i fermades amb pany i cadenat, volia dir “posar” partits polítics.  

Doncs bé, des de fa ja alguns anys he assistit de forma sistemàtica a diferents esdeveniments protagonitzats pel poble, dirigits pel poble i amb voluntat de servir-se a sí mateix. Si vols ser ben servit fes-te tu mateix el llit. Durant anys he viscut i gaudit del moment. He estat al costat de qui ha volgut estar al meu costat. He notat l’escalfor de la gent i l’alè de les seves paraules. La comunió de gent tan diferent i que de cop i volta s’uneix per fer palès de forma clara que som societat, és a dir, gent que no només viu junta sinó que a més s’identifica com igual encara que les seves ideologies polítiques, aplicant-li el Continua llegint →

Una de les cites anuals  al calendari sense cap mena de dubte per mi es la @llopasfera. La trobada digital de Calella que organitzen cada any en @vilapou, @jordiverdura,  @applejux i més gent que ara mateix no em ve al cap i per tant, demano perdó per endavant.

Cada any gaudeixo de les persones que porten a parlar, explicant en primera persona les seves experiències, històries, vivències, etc., relacionades amb el món digital i que de sempre han tingut en mi un seguidor incondicional i crític al mateix temps. I com més vell més crític. Si això segueix pel mateix camí, d’aquí a poc no em suportaré ni a mi mateix.

El gran triomfador de la nit no va ni badar boca. Ignorat per tothom i sense el més mínim reconeixement. L’èxit té sabors estranys. I a la @llopasfera en vàrem viure un d’ells. Un darrere l’altre anaven parlant de plataformes d’e-commerce, de solucions estables, d’integració a les xarxes, de xarxes socials. Els Continua llegint →

Probablement aquesta sigui una de les grans guerres que com a societat i individus tindrem que afrontar i guanyar. Afrontar i guanyar. No podem mirar cap un altre cantó i tots tenim que assumir la nostra part de feina. Ningú la farà per nosaltres. Som massa petits pels poders fàctics com per fer-lis por en primera instància. El despreci està escrit dins del primer article de relacions amb els clients, votants, ciutadans, etc.

Però sempre hi ha un dia, que una persona s’adona que no té por. Persones que de manera conscient assumeixen el seu futur. Persones que obliden el seu passat de clients, votants, ciutadans, etc., i viuen una nova vida com a persones lliures. Les persones lliures si que fan tremolar el sistema fàctic que fa fàstic. No pas per la seva possible repercussió sobre el sistema actual sinó per la seva funció de despertador social. Hi ha gent que s’ha posat de peu i camina.

‘Què fas?’. ‘Ets boig’. ‘Torna amb nosaltres’. Però no tornen. No tornen mai. Són lliures i costarà molt tornar-les a fermar. Són herois anònims sense Continua llegint →

Hola Jordi,

no estic d’acord amb el teu plantejament de la participació mínima a la consulta. Anem a pams. No hi ha tres opcions sinó cinc. Mai hem d’oblidar que hi ha l’opció del vot en blanc (que sempre afavoreix la majoria) i l’opció del vot nul (que si fa no fa, en una consulta ve a ser el mateix que no anar a votar).

No és just ni és democràtic exigir a un participant que humiliï el seu contrincant per fer bona la seva fita. Si el #SÍSÍ tingués el 54% de suport vol dir que el #No, el #SíNo, el blanc i el nul només sumen el 46% restant. Entenc la teva posició respecte a una consulta binària (trinària real pel vot en blanc) però no pas en aquesta.

Quina seria la meva proposta de participació mínima i validesa de resultat? Doncs, tal com es fa a qualsevol país del món, qualsevol índex de participació es dóna per vàlid per posar partits al govern, qualsevol participació es dóna per vàlida per convertir persones normals Continua llegint →

A vegades no cal iniciar una competició per saber quin serà el resultat final. Les faccions facials et donen més informació de la què ells mateixos voldrien que sabessis abans d’hora. I amb això no vull dir que el conflicte no sigui dur i que no hi hagi més d’una esgarrinxada. No vull dir això. Però ells ja han perdut. Espanya creia la seva pròpia mentida. Es creien un país democràtic i comparable amb la resta. Amb unes institucions fermament instal·lades i que la gent no veuria el que hi havia sota la catifa.

La catifa té nom i es diu Constitución Española, es a dir, la confabulació més gran feta per tapar la merda a sota i donar un vernís de democràcia a totes les coses rares que treien el cap pels voltants. Però estan tristos i abatuts. Treuen pit i només hi ha aire a dins, buidor. Aposentar un estat sobre un terra brut i enfangat té aquestes coses. Que quan ve algú i remou una mica pots sentir-te molt i molt fràgil

A Catalunya la defensa de la repressió popular per ometre la democràcia (que no vol dir legalitat) Continua llegint →

Hi ha moltes coses difícils de veure en primera persona dins el curt temps de vida de que disposem de forma habitual. Fins i tot, aquells afortunats pel destí de poder lluir molts anys a les seves esquenes blincades pel pas del temps hi tenen poques possibilitats.

La història ens parla de grans personatges que han aconseguit unir a la seva sort i els seus anhels (no sempre nobles) una munió de gent considerable. Són aquelles vides que han esclatat en el moment oportú i que han tingut el do de saber connectar amb una necessitat, ràbia o frustració ciutadana i que li han sabut donar una resposta que en aquell entorn determinat ha semblat la més raonable o assenyada, o bé la més contundent i radical. De forma habitual no existeixen termes mitjos dins els grans moments de canvi, entre d’altres coses perquè el canvi ordenat i pautat no existeix, és una fàbula que moltes vegades ha tingut el poble entretingut un bon grapats d’anys esperant que la collita de l’any vinent fos més profitosa.

Mobilitzar un Continua llegint →

Fa poc més de tres anys va morir la senyora Boa Sr als seus vuitanta i tants. Qui va tractar amb ella diu que era una persona tranquil·la, d’una profunda intel·ligència, possiblement mil·lenària. Vivia on sempre havien viscut els seus i havia realitzat al llarg de la seva vida el mateix que les seves generacions precedents havien fet.

Era aquella típica àvia que explica contes als seus néts, cançons de bressola i històries per entretenir-los, però no ho podia pas fer en la seva llengua

Doncs, qui renoi era la senyora Boa Sr? materna sinó en una altra. Tampoc és notícia això avui en dia, hi ha moltes iaies que veuen com els seus néts són catalanoparlants Continua llegint →

Sense cap mena de dubte això seria un gran titular en un món normal i que no estés capgirat del tot com l’actual. Roger Subirana a Calella.

Fem unes quantes passes enrere per posar context al titular. L’any 1998 vaig crear un pàgina web que va arribar a ser punt de referència a nivell mundial i llatí (el web era en castellà) i estava dedicat íntegrament al so en alta fidelitat de referència o, utilitzant el terme més comú en anglès, High End. Per explicar què és això i en poques paraules, podríem definir-ho com la Fòrmula 1 dels equips de música domèstics. Anys després vaig crear la primera publicació en format PDF dedicada al mateix tema però amb una visió més global del fet musical. Vaig entrevistar entre d’altres a un locutor de ràdio especialitzada, un lutier, un neuròleg especialitzat en psicoacústica, un enginyer de so, un dissenyador de l’IQS de renom internacional que havia elaborat un previ de fono, un constructor de caixes acústiques de màxima qualitat i a un compositor, de nom… Roger Subirana. Continua llegint →

Aquestes son les poètiques paraules que el gran Josep Maria de Sagarra va dedicar als camps costaners i que ara a la primavera reprenen tota la seva força i actualitat. Avui vull parlar de vinyes verdes de Calella, també ho podria fer d’altres pobles però, què carai, vull parlar de Calella, de polítics, de presidents visionaris i d’atur.

Sóc fill de pagesos i durant un temps em vaig dedicar al no-negoci del camp. Estem parlant de fa molts anys, quan a Calella hi havia hectàrees i hectàrees dedicades a la maduixa, que tenia una qualitat per sobre del comú. Els camps bullien de feina, de treball, d’olor dolça i sou digne. Els maduixaires compraven maquinària agrícola, furgonetes, planter, edificaven barraques, feien hivernacles, construïen pous i dibuixaven a l’horitzó una certa riquesa dins el sector.

Però jo vaig començar tard, vaig començar quan el sector marcava de feiaanys un declivi important. És Continua llegint →

L’any passat va ser un any molt mogut. I jo no vaig estar pas quiet. Dins de la campanya de protesta pels peatges que fan que cada dia la major part dels catalans siguem una mica més pobres i ex-polítics, senyors de La Capsa i Aberris més rics, vaig anar d’excursió a Barcelona. Exactament al vell mig de l’Avinguda Diagonal 621. Per qui no estigui al corrent, si fa no fa això cau davant unes  torres negres que omplen de foscor Catalunya. A dins hi ha un bon grapat de treballadors que s’esforcen cada dia perquè un petit grapadet visqui millor, molt millor. He de dir que no sóc pas comunista, ni tan sols socialista però tampoc badoc, beneit, ximplet, babau, capsigrany, talòs…  Crec en l’empresa i els empresaris; altre cosa són els directius, consellers i altres bestioles ben pagades d’empreses monopolístiques, nepòtiques,  despòtiques amb la gent, escanyapobres i a més  autistes socials. Ells volen ser rics Continua llegint →