He gaudit intensament la lectura d’un llibre extraordinari: Sàpiens, una breu història de la humanitat (Edicions 62) de l’israelià Yuval Noah Harari, professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem, especialitzat en història del món.

Harari escriu amb un estil divulgatiu clar i directe, molt britànic (de fet, és doctor en Història per la Universitat Continua llegint →

Per les festes de Nadal he anat a veure Els Pastorets. He rigut amb les ximpleries del duet còmic que formen Jonàs i Mataties (Lluquet i Rovelló en la versió de Josep Maria Folch i Torres). M’he preguntat per què uns personatges tan ximples cauen tan bé. I m’he respost que la qüestió de fons no és espiritual o ideològica, sinó que resideix en la simplicitat dels pastors. Els agrada sobretot menjar i jeure, i manquen de malícia. Amb això tenen assegurada la simpatia del públic.

Els pastors m’han fet recordar un fragment (no és la primera vegada que el cito) d’una entrevista publicada a la revista Sàpiens  (núm. 135, octubre de 2013). L’estudiós de l’evolució humana Jordi Serrallonga parla dels primers éssers humans: “Tampoc no eren comunitats que visquessin en estat d’alerta constant o pendents dels perills. De fet, després de les dues o tres hores diàries que destinaven a la caça, a la recol·lecció, a fer algun estri o adequar l’habitatge, la resta del temps era lliure: per ballar, cantar o explicar històries als més petits”. Els personatges Jonàs i Mataties (o Lluquet i Rovelló) contenen la ressonància d’aquesta Continua llegint →

“…la classe mitjana és el producte d’aquest endeutament [de les famílies] , és a dir, es tracta de classe treballadora a la qual se li va crear la il·lusió que podia arribar a tocar la classe alta.” “…si t’abaixen el sou, acceptes sense queixar-te’n, es tracta d’una cultura del control. Ens convertim en ratolins que caminen embogits a la roda”. Aquestes cites corresponen a l’entrevista al professor de Filosofia de la Ciència de la Universitat del Sud de Maine (EUA), George Caffentzis, que va aparèixer publicada a la contraportada del diari La Vanguardia (*) el 26 de juny de 2014.

Em sembla especialment interessant l’observació de Caffentzis: la immensa majoria de l’anomenada classe mitjana és en realitat classe treballadora. Classe formada sobretot en l’etapa de creixement econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial; el mateix període en què es va implantar el que coneixem per “estat del benestar” als països democràtics de l’Europa Occidental. Classe vinguda a menys durant la darrera i profunda crisi econòmica de la qual encara no hem Continua llegint →

Operen de cataractes el meu pare a l’Hospital de Blanes. L’acompanyo en el meu cotxe; ell no vol anar-hi conduint el seu perquè no hi veu prou bé. Ha de presentar-se a la segona planta a dos quarts d’onze del matí. De fet, va rebre un primer avís per a les vuit, però ahir li van comunicar per telèfon que li canviaven l’hora. És un dia de ple estiu. A les deu arribem a lloc. Quan tot just he aparcat li sona el mòbil. Li truquen de l’hospital; ell respon que és a punt d’enfilar les escales de l’entrada principal. No li aclareixen per quin motiu li telefonen.

Pugem a la segona planta i entrem en un despatx on hi treballen dues administratives. Una atén el meu pare. Li diu que el quiròfan està fora de servei perquè hi realitzen algunes actuacions materials (obres o reformes). Avui definitivament no estarà disponible malgrat que estava previst que funcionés. L’operació de cataractes queda anul·lada. L’administrativa comenta que per a les properes setmanes tenen totes les hores donades. No pot dir ni tan sols orientativament Continua llegint →

La doctrina imperant ens diu que hem de ser emprenedors. Això em té prou fascinat com per dedicar una estona a escriure unes quantes línies.

Cada temps té les seves admonicions. Quan jo era un nen i un adolescent (fa entre trenta i quaranta anys) es considerava de la màxima importància esforçar-se per ser un bon estudiant. De ser emprenedor no se’n parlava. Per progressar en la vida primer calia estudiar. Jo vaig fer cas del consell des que anava a l’escola primària i no m’ha anat pas malament. De vegades em pregunto què m’hauria passat si m’hagués tocat ser nen en un temps com el d’ara, en què cal ser emprenedor. Potser hauria acabat sota el pont, per falta d’emprenedoria.

Sempre m’ha intrigat la qüestió dels nombres. M’explicaré. Quan em deien que el més important era estudiar, jo intentava imaginar què passaria si tothom estudiés a la universitat. Ara provo de pensar com seria un món en què tothom fos emprenedor i muntés el seu negoci. Es podria encabir tanta emprenedoria? Continua llegint →

Una persona de Polònia ha rebut el llibre “Catalonia Calling. El món ho ha de saber”. Un dia vaig entrar a la pàgina “www.elmonhohadesaber.cat” per afegir-me a la campanya de micromecenatge que té la sana intenció d’explicar “que Catalunya té mil anys d’història i que el desig de ser lliures ha perviscut després de la derrota de 1714”. També amb el propòsit de contribuir “que la societat civil catalana pugui fer arribar Continua llegint →

Com que ja hi ha molta gent que canta les lloances dels nous mitjans virtuals d’informació, treball i comunicació, he pensat que, per buscar una mica els tres peus al gat (però de bon rotllo), escriuria aquest text per dir que tanta tecnologia digital és una manera sofisticada d’acabar fent el mateix que s’ha fent durant tota la història de la humanitat: coneixement instrumental cada vegada més extens, fàcil i accessible, sobre el fons inalterable de la naturalesa humana. És com dir que ara som més llestos que abans, però igual de burros.

Matthew Jackson, que investiga com les xarxes socials acceleren la globalització, explica en una entrevista (“la contra” de “La Vanguardia”, 18-10-2013) que el fet d’estar hiperconnectats fa més probable que ens radicalitzem: “…és més fàcil i agraït freqüentar els que són i pensen com nosaltres que no pas enfrontar-nos a la diversitat. Ens agrada anar en ramat, però el nostre. I la hiperconnectivitat en xarxes fa possible que dia i nit estiguem connectats amb els més Continua llegint →

Forma part de l’actual cànon ideològic calellenc que el turisme és una benedicció per a la ciutat i que ho ha de continuar essent. I jo em pregunto: per què? Qui ho ha formulat?

Sovint els cànons col·lectius s’expressen a través d’una constel·lació de fórmules i opinions, publicades o no, que acaben constituint els llocs comuns del pensament de la col·lectivitat. Aquest últim és el cas del discurs dominant sobre el turisme a Calella. Els cànons d’aquesta mena no tenen un únic autor, però tampoc no sorgeixen de la manifestació majoritària i genuïna de la voluntat popular. A la gent de Calella no se li va acudir, ni podia, d’organitzar a la dècada de 1960 una assemblea per debatre sobre la conveniència d’apostar pel turisme com a primer sector de l’activitat econòmica local. Molts processos rellevants sorgeixen per circumstàncies atzaroses i es van desenvolupant sobre la marxa: un dia un autocar d’alemanys es va aturar per casualitat a Calella i així va començar tot.

El cànon que Continua llegint →