Entrades de Joan Ferrer

El fastfut, tipicoll, kingkong i aturem rajoy

Sempre he tingut aquest dubte i, si us he de ser franc, fins i tot em fa gràcia no tenir la solució. Potser prefereixo seguir-hi pensant quan hi vaig, que no és massa sovint, a aquests llocs anomenats de menjar ràpid, els fast foods (fastfuts en català, que no s’ha de confondre amb festucs…). Per què es diuen de menjar ràpid? Perquè el preparen ràpid o perquè t’ho menges o t’ho has de menjar ràpid? Ja ho veieu… poca feina!

Com que cada vegada em cansa més veure o sentir certes coses, i ja em comença a preocupar i emprenyar la poca imaginació de les persones que ens volen “vendre quelcom”, ves per on t’adones que passes per una època especialment reflexiva, que també deu ser cosa de l’edat, on téns la necessitat de compartir projectes i il·lusions, bé siguin de la teva collita, bé provinguin d’amics o de companys.

També hi ajuda haver redescobert tot un món que t’envolta, més enllà de la rutina, dels hàbits i dels deures, on la naturalitat i la normalitat, Continua llegint

Qui és que vol jugar a …?

Qui és que vol jugar al… burro nou? Qui és que vol jugar a… “pèrs”? Qui és que vol jugar a… arrencar cebes? I així, un dia darrere l’altre, com aquell qui no vol, s’hi anaven afegint nens, agafats per les espatlles, fins que hom considerava que ja n’érem prous per fer el joc escollit.

A l’hora del pati, amb la cantarella habitual, era una manera com altra de començar amb mètode l’estona del lleure i aprofitar el temps. Qui és… que vol… jugar… a… CAVALL FORT!!! Així, cantat, amb aturades, progressiu, enigmàtic, amb una descoberta final, amb la veu forta, intensa, amb l’afany de copsar l’interès dels companys (en aquell temps, aquell país, encara no hi havia companyes…). Calia espavilar, aviat tornaríem a classe.

De sobte, però, s’improvisava un altre grup, i un altre, i un altre… Déu n’hi do!!! Aquí es podien començar a veure els caps, els líders… aquells qui aconseguien reunir més gent i així podien sempre jugar a allò que ells volien. Eren bons jugadors i s’envoltaven dels millors. Continua llegint

La mòta

Hi poso l’accent, tot i que no en porta. M’haureu de disculpar per aquesta llicència ortogràfica, però fa uns quants anys, de petits, quan dèiem el nom, ho fèiem amb una “o” tan oberta i potent que fins i tot sap greu no transgredir les normes d’accentuació.

Per a nosaltres, la “mòta” era un indret molt especial. Era un lloc on els somnis esdevenien realitat, on sempre passava quelcom i on moltes vegades hi passaven coses extraordinàries. Jugar en un espai d’aquestes característiques era el més sublim dels plaers. Sempre que podíem, les cames ens hi portaven i el temps s’hi aturava d’una forma gairebé màgica.

Diuen que una mota és una mena de cordó litoral dunar, que serveix com a barrera per protegir les terres de conreu del mar, i que es fixa mitjançant vegetació. Vindria a ser, doncs, com una barrera de protecció dels conreus per evitar l’afectació de l’aigua de mar. La nostra mota, però, quedava un xic lluny del mar. Crec recordar que era una extensió de terreny situada al capdamunt del que avui és el Continua llegint

Temps de ratafia… temps de llibertat

Aquest any, justament aquest any, les nous verdes van tard. Les nogueres que ens han de proporcionar les nous d’aquests indrets, per poder fer una ratafia autòctona, un xic mediterrània, un xic montnegrina, un xic capasprosa, un xic masrogerenca,… i, fins i tot, amb petits tocs de la Garrotxa, per allò d’apropar les terres de l’interior, i perquè una part del meu jo és d’aquelles contrades, encara no han acabat d’enllestir els fruits.

Fa mesos que hi anem al darrere. Ho hem preparat a fons i ens hem documentat d’allò més. Hem après molt, però tenim clar que encara no en sabem res. La recol·lecció ha estat clau i s’ha fet amb un rigor exquisit. El producte final bé que es mereix aquesta dedicació. Pensem que hi haurà un producte final i que haurà valgut la pena tot l’intens, exhaustiu i acurat procés previ.

Em va captivar el fet de que la ratafia s’elaborés pels volts de Sant Joan. Sempre he cregut que són unes dates màgiques, fantàstiques, amb una intensitat veritablement Continua llegint

Crònica d’un matí a la Vallalta

Us ho dic de debò, he hagut de canviar el text que estava preparant. Ha pogut més la intensitat de les sensacions viscudes, que no pas la proposta planificada. Aquesta ja la farem, ja parlarem d’altres coses, però avui em ve molt de gust parlar-vos de l’experiència del matí d’un diumenge, aquí, ben a prop, a Sant Iscle de Vallalta.

La Diputació de Barcelona organitza unes passejades durant tot l’any pels nostres parcs naturals, amb l’objectiu d’ajudar a conèixer millor el patrimoni natural i cultural del territori i gaudir del seu entorn. Aquest cicle de sortides es porta a terme a diferents municipis de l’àmbit del parc i estan guiats per persones expertes, coneixedores del territori, que ajuden els participants a interpretar i comprendre els paisatges i a descobrir racons amagats i aspectes concrets dels llocs.

Un bon dia em va arribar a les mans el programa i em va sobtar la diversitat i la qualitat de les Continua llegint

Res no ha acabat, quan quelcom s’acaba…

Diuen que “res mai no s’acaba si alguna cosa t’ho recorda”. És ben cert, però hi ha una mena d’hàbit permanent de fer servir expressions on quelcom s’acaba, per constatar públicament que ja n’hi ha prou i que ara és el moment de posar ordre a les coses, o que tanmateix ja ha arribat l’hora de la revolució.

Ja n’estem farts! Què s’han cregut! “S’ha acabat el bròquil!”… Expressió molt actual. En Jaume Barberà n’ha fet un llibre, hi ha un restaurant a Sabadell amb aquest nom, ja es pot comprar la típica i nostrada samarreta, el grup Electrotoylets n’ha preparat un espectacle i Jep i Joll i Toni Giménez l’han posat de títol d’unes cançons… Segurament trobaríem, buscant-ho bé, un munt d’utilitzacions més d’aquesta dita popular. Però, d’on ve?

Sembla ser que l’expressió té l’origen a la Fonda Nacional, Continua llegint

Sembla “el campo de gramante”

Tot sovint utilitzem frases fetes i expressions de “tota la vida”, que tenen tot el sentit del món, que s’ajusten perfectament a situacions que volem definir o adjectivar, però que no en sabem la correspondència amb els fets, o que, fins i tot, amb els anys, i encara sembla que molt més a Calella, en modifiquem o en versionem els mots i, en definitiva, els continguts.

També val a dir que moltes vegades hi ha una barreja interessant d’idiomes, que encara ho fa tot molt més atractiu. De fet, s’han escrit llibres i documents que en parlen, però em ve molt de gust fer un senzill i humil recorregut per aquest àmbit de la nostra parla.

L’altre dia parlàvem de la situació actual, en general, i va sorgir aquesta fantàstica expressió: “Això sembla el campo de gramante!”. Qui Continua llegint