Ara, amb els anys, es fa difícil trobar-hi una explicació. Tampoc és fàcil esbrinar d’on venien algunes expressions que fèiem servir quan érem petits.

El carrer de casa sempre va ser el carrer de la Pansa, altrament dit de les Escoles Pies, un carrer tranquil, cèntric, a prop de tot, on feia goig jugar-hi. La proximitat a “marc”, a la plaça de l’Ajuntament (mai va ser de la constitució), a la “pedrera”, a la “mota”, als pins, als garrofers, a la riera… convertien el carrer en un veritable centre lúdic neuràlgic.

A la plaça, on el centre encara era de terra, hi jugàvem a baletes, sobretot a l’ou, amb monedes de cinc i deu cèntims, posades dretes dins d’una forma dibuixada a terra, semblant a un ull (això era l’ou), i que havies de fer fora del recinte tirant-hi les botxes, que eren les baletes grans. Hi jugàvem a “pers”, a “pies Continua llegint →

Fa una temperatura agradable, potser un xic de fresca. Va bé, és la millor hora, el cel té aquell punt interessant, va clarejant, hi ha quatre núvols mal comptats i els colors s’hi van succeint amb un ritme fantàstic. Tons de blau, vermell, gris, taronja, verd, marró, groc… en un ritual que es repeteix un dia i un altre. Només cal ser-hi a l’hora convinguda, amb els sentits a punt i gaudir de l’espectacle.

Comença l’activitat i et poses a caminar, de mica en mica, agafant el traç de la jornada, amb el gps en marxa, la màquina de fotos a punt i les peces de roba que corresponen. Sempre amb els mateixos dubtes: amb gorra o no, amb guants o sense, amb la jaqueta o només amb el jersei, potser plourà… Per si de cas ens ho emportem tot, no fos que… De fet, acabes no fent servir els guants i vas amb la roba justa. Has de poder fer fotografies Continua llegint →