Entrades de Joan Flores

Rogamos Empujen Nuestros Ferrocariles Estropeados

Ja em perdonareu l’acudit dolent, però quan érem petits l’acrònim de l’empresa de transport per tren era un motiu de joc lingüístic, i el títol d’aquest escrit era, segurament, un dels més populars (n’hi havia d’altres, com “Rusia Es Nuestra Futura Esperanza”, però aquest era d’ús més restringit). La història d’aquesta companyia (“Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles”, aquesta sí que sí), fundada pel règim franquista el 1941 recollint i unificant tota una sèrie de petites companyies i itineraris, la majoria dels quals desapareguts amb motiu de la guerra, i actualment propietat encara de l’Estat, depenent directament del Ministeri de Foment, és la història del desencontre entre el seu plantejament i la realitat dels fets; fa uns anys, en compliment de les directives europees, es va partir en dues: ADIF, que és la propietària a nivell de l’Estat de les infraestructures ferroviàries, i Renfe Operadora, que explota el negoci del transport pels ferrocarrils. L’any 2009 una de les àrees Continua llegint

Anuncis

Te(cn)ologia

Des de fa un parell de mesos, a la llibreria on treballo es poden comprar pantalles per llegir-hi; aquest fet, més enllà de les implicacions econòmiques per a l’empresa, ens ha posat en contacte amb un públic diferent -els apocalíptics, seguint la distinció de l’Umberto Eco- del que usualment trepitja les llibreries -els integrats-; una gent curiosa, aquests tecnòfils radicals… Naturalment, ni aquest és el lloc ni jo em considero suficientment preparat per dictar cap tesi al voltant de la competència entre el llibre i l’arxiu digital llegible -més enllà de dir-li llibre al llibre, i no llibre tradicional ni llibre de paper; i arxiu digital llegible a l’arxiu digital llegible, no llibre digital ni llibre electrònic ni el neologisme e-book;  i tenint en compte que això que s’anomena lector electrònic o e-reader és una màquina que consisteix en una pantalla on es reprodueixen arxius digitals llegibles però que no llegeix (igual que no estic d’acord en dir-li llet a la llet de soja ni hamburguesa a l’hamburguesa de saitan: el nom no fa la cosa)-, de la superioritat d’un sistema enfront de l’altre, ni del futur que els espera a ambdós. Continua llegint

El plaer de viure al Centre Històric

Fa un parell d’anys, per raons personals, em vaig traslladar a viure des d’un plàcid, avorrit  i tranquil carrer de la perifèria, el meu carrer de tota la vida, el carrer on vaig néixer, a una casa al bell mig del Centre Històric (CH). Ja suposava que el fet de viure en el lloc cabdal del nostre passat -tot i que no tinc clar què significa això de “Centre Històric”, si és el centre a partir del qual es va formar la població o el lloc on s’han forjat les llegendes que han donat sentit a la ciutat-, com qui viu en un palazzo venecià del quattrocento, em passaria factura en forma d’algunes incomoditats, però no tenia ni idea, al plantejar-me el trasllat, de tot el que m’havia estat perdent durant els primers cinquanta-dos anys de la meva vida. Us posaré uns quants exemples, esperant que no us enllaminiu tant com per, admirats pel canvi que ha suposat per a mi, immigrar en massa a aquest magnífic i incomparable entorn i despobleu Marfil, el PP1, el PP2, Can Moré, Sant Quirze o la zona turística, provocant un allau de sol.licituds de reempadronament, llicències d’obres, esmenes al Continua llegint

Internet ens fa més estúpids? (Una resposta)

Aquesta és una pregunta interessant… Com diria el, també, tòpic gallec: “Depèn…” Vaig a pams.

Un preàmbul: com que degut a la meva edat i a la meva formació, es pot caure en la temptació d’enquadrar-me al grup del apocalíptics, per fer aquest escrit ignoraré totes les fonts que tinc a l’abast -llibres, experts, arxius, informàtics i no… – i treuré tota la informació de la xarxa, de la que guardo al meu cervell no cibernètic, i intentaré aplicar-hi el sentit menys global: el comú. Espero acomplir així amb les lleis gairebé-no-escrites de la integració més radical.

Els tòpics. Malament si, en afers seriosos, ens regim pels tòpics (Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit, DIEC2); sempre m’han semblat una excusa per no pensar, una drecera inútil per mandrosos intel·lectuals que volen estalviar-se l’anàlisi del cas concret recurrent a l’esquematització i a la fa.làcia de prendre la part pel tot: emborratxats Continua llegint

Això no és un panegíric

Temps era temps, a Calella hi havia un Club de Lectura; de nom “El Penjat”, i com a logo la figura del penjat de la baralla de cartes del tarot, va ser imaginat, fundat i mantingut gràcies a la tossuderia d’uns quants lectors, capitanejats per en Lluís Barri i la Carmen Sánchez, i al quan vaig tenir la sort de participar gairebé al llarg de la seva existència, uns 10 anys. Era un Club de Lectura “independent”, és a dir, sense ni el recolzament ni la direcció de cap entitat, cultural o no, de la nostra ciutat -independència que ens va portar alguns problemes, com el del lloc de reunió: d’un bar, del que ens van expulsar perquè “gastàvem poc”, a un altre, que tampoc no es va voler perquè acabàvem molt tard, fins que en Lluís va aconseguir que podéssim reunir-nos a la biblioteca del Museu Arxiu-; i amb algunes particularitats, com no tenir expert -el que ens convertia en una mena de Club de Lectura anarquista- que dirigís les trobades ni ens digués quins llibres havíem de llegir, ja que els triàvem nosaltres mateixos, a partir de les propostes que fèiem. Lletraferits confessos, no estàvem per romanços, Continua llegint