Entrades de Jordi S. Guzmán

IPC, PIB i creixement econòmic: Mirem de canviar-ho!

Vinc de dir, a l’entrada anterior (IPC, PIB i creixement econòmic: Horitzó Ejppanya 2020) que el més greu problema que tenim és la fuga de joves amb idees i ganes de dur-les a terme.

Hi ha un grapat i mig de maneres d’intentar arreglar la situació, algunes magnífiques, d’altres de no tant, però cap que pugui demostrar que, ara i aquí, ens siguin vàlides. Les receptes dutes a terme a altres llocs sabem que funcionen en aquells llocs i instants; ens cal, per tant, trobar la nostra pròpia manera de fer realitat aquests canvis necessaris.

En el que segueix, intentaré exposar quina és la meva proposta (el paper ho aguanta tot!) de dur-los a terme, en la seqüència més exacta possible en què s’haurien de donar. En resum, els elements en joc són:

a) Fer augmentar el PIB de manera coherent; créixer de manera sostenible:

   a. Aconseguir que baixi l’atur, especialment juvenil, fent Continua llegint

IPC, PIB i creixement econòmic: Horitzó Ejppanya 2020

Ni sóc economista, ni sé de macroeconomia, ni de política econòmica. Ni ganes, quina por! Després de veure les primeres pàgines de la tesi doctoral de l’Andreu Mas-Colell, el conseller, em fa por fins i tot mirar el termòmetre…

El que sí que tinc prou clar és que el PIB, l’IPC i el creixement econòmic van de la maneta. I que vagin de la maneta és força preocupant, ara per ara, tenint en compte que Ejppanya va millor que mai, segons en Raxoy

Tenint en compte que l’IPC ha baixat per tercer trimestre consecutiu (el darrer, menys del que s’esperava, gràcies a l’augment de l’energia), i que els resultats del PIB no són gaire engrescadors, per no dir gens, no cal esperar cap mena de creixement econòmic natural, ni tan sols el que pugui venir o de la mà del turisme o de les exportacions.

Els factors que em porten a tant d’optimisme son pocs, senzills i visibles per a tothom que els vulgui veure:
Continua llegint

Rellegint Eichmann

Cap de setmana perfecte. Com a mínim tant com es pot esperar…

El més destacable d’aquests poc més de dos dies, és que les coses —això ja ho tenia clar fa molt de temps, ni tan sols el soi-disant bolet Descartes no és un bolet, tot té un precedent— a vegades sembles lligades; el fat o el destí —encara que també sé que és mentida, no hi ha cap pla preconcebut, tot és casual i passa perquè l’Univers està en caiguda lliure!

Dissabte tarda, L’art de la comèdia. Magnífica, inefable, superba, esfèrica. Realisme italià en el seu punt àlgid; la realitat supera la ficció: Pietro, Pietro! Miracolo, miracoloooo! De fet, en justícia hauria de dir (amb la negreta inclosa): Magnífics, inefables, superbs, esfèrics els qui, encapçalats per l’Homar, ens han regalat aquesta horabaixa de somriures i reflexió punyent, esgarrifosa, fosca com l’esgarip congelat a la gola davant d’allò que és massa evident com fer mal mentre t’arrenca la carn d’una mossegada.

Em venen al cap, tot mirant la representació diferents capes d’aquella forma de realitat que en diem experiència Continua llegint

El pa de llavors

Entro a l’estació i el cartell lluminós de l’entrada anuncia normalitat al servei; el panell de dins de l’estació diu que el tren passarà en nou minuts. Trec el bitllet després de fer la cua —dues persones davant meu, l’altra màquina l’està buidant, en hora punta, la cap d’estació (o qui suposo que ho és).

Miro el panell i segueix anunciant el tren per d’aquí a nou minuts; el meu rellotge em diu que n’han passat tres. Al cap d’uns altres cinc minuts d’espera el panell diu que encara en falten cinc més… Mentrestant uns veïns d’andana reben un WhatsApp d’uns de l’estació anterior dient que, com ja hem descobert solets, el tren ve tard. I cap informació complementària pels altaveus de l’estació

Al final deixem l’estació amb tretze minuts de retard. I pel que sembla, així un dia i un altre… En aquestes condicions es veu que el sistema funciona amb normalitat!

De la mateixa manera que per a Pareto els subòptims són aquelles tries amb les quals no maximitzem el Continua llegint

L’aktitud punk del PP, o PPunk no future

No penseu en una gavina!

Si ho feu estareu perduts, presoners del seu sistema de símbols, de la seva proposta d’organització de la realitat comú, aliena, immune, segons ells a tots els sorolls i les amenaces del pervers món que ens envolta…

En la meva més tendra i càndida innocència sempre havia pensat que el punk, que a mi ja em va arribar força destil·lat i mancat de força conceptual, malgrat ser posterior als grans –ismes del segle XX, especialment els d’esquerres, era quelcom més que un pur esteticisme… Més que una simple actitud, més propera a l’estètica que no pas a un discurs amb pes específic, pensava que el punk era un pòsit amarg i realista, postindustrial més que no pas postmodern…  Recordeu els “grups d’estètica skin”? Sempre vaig pensar que eren simples neonazis, sense estètica ni ètica; en aquest trist exemple es veu clarament com ens vam creure el seu joc lingüístic, la seva proposta de discurs…

Ho repeteixo: Continua llegint

Nacionalismes vs. nazionalismo

Un d’aquests dies passat recordo que escoltava, astorat per voluntat pròpia, l’ex pretès intel·lectual i ex d’esquerres Felipe González que deia que els nacionalismes tenen tots una tendència a la expansión y el totalitarismo. Cito de memòria, perdoneu si no era ben bé així; no tenia res a mà per apuntar-ho…

Vet aquí una altra mostra del socialisme ejppanyol més típic, més ranci i més carpetovetònic; l’únic que hem tingut en aquest racó de món, i que no s’allunya gaire del discurs de la dreta d’aquell llunyà cop d’Estat del 1936, ni de l’actualment elegida en majoria absoluta… El problema sembla ser que tendeix a ser absoluta!

És cert que els nacionalismes autòctons, perifèrics en deia el Felipe Felipón, sempre han tendit a l’expansió. És, sense anar més lluny, la voluntat del Procés Constituent, el lema del qual és “la República del 99%”. El que no és cert és que hagi tendit mai, si més no de manera volguda, al totalitarisme. D’aquesta mena només en recordo, per aquests verals, un de sol: el nacionalisme centralista, el Continua llegint

Q.E.D.: El 9N, costellada!

El passat dilluns, ahir, vaig fer arribar la meva darrera entrada al rebat.cat, després de força temps. No era gaire afalagadora respecte a la data del títol d’aquesta nova contribució.

Tal com ja predeia (o només anunciava? No ho tinc clar…), el 9N no anirem a votar, per desídia i partidismes interns (que no és pas poc), i per dèficit democràtic (diuen les veus benpensants; jo en dic clarament intel·lectual) del govern Ejppanyol.

I vistos els plantejaments, penso que és el millor que ens podia passar. Anteriorment ja havia dit públicament, aquí mateix, que sense unes propostes polítiques clares (llei electoral, llei de transparència i finançament de partits, llei d’incompatibilitat de càrrecs, Estatut), el 9N seria una parada de fira.

De fet, cada vegada m’ha anat quedant més clar que la feina a fer, la de veritat, la de pensar les estructures d’Estat i el marc legal del nou país, només s’està fent en un únic lloc, bo i sabent que la feina no Continua llegint