Vinc de dir, a l’entrada anterior (IPC, PIB i creixement econòmic: Horitzó Ejppanya 2020) que el més greu problema que tenim és la fuga de joves amb idees i ganes de dur-les a terme.

Hi ha un grapat i mig de maneres d’intentar arreglar la situació, algunes magnífiques, d’altres de no tant, però cap que pugui demostrar que, ara i aquí, ens siguin vàlides. Les receptes dutes a terme a altres llocs sabem que funcionen en aquells llocs i instants; ens cal, per tant, trobar la nostra pròpia manera de fer realitat aquests canvis necessaris.

En el que segueix, intentaré exposar quina és la meva proposta (el paper ho aguanta tot!) de dur-los a terme, en la seqüència més exacta possible en què s’haurien de donar. En resum, els elements en joc són:

a) Fer augmentar el PIB de manera coherent; créixer de manera sostenible:

   a. Aconseguir que baixi l’atur, especialment juvenil, fent Continua llegint →

Ni sóc economista, ni sé de macroeconomia, ni de política econòmica. Ni ganes, quina por! Després de veure les primeres pàgines de la tesi doctoral de l’Andreu Mas-Colell, el conseller, em fa por fins i tot mirar el termòmetre…

El que sí que tinc prou clar és que el PIB, l’IPC i el creixement econòmic van de la maneta. I que vagin de la maneta és força preocupant, ara per ara, tenint en compte que Ejppanya va millor que mai, segons en Raxoy…

Tenint en compte que l’IPC ha baixat per tercer trimestre consecutiu (el darrer, menys del que s’esperava, gràcies a l’augment de l’energia), i que els resultats del PIB no són gaire engrescadors, per no dir gens, no cal esperar cap mena de creixement econòmic natural, ni tan sols el que pugui venir o de la mà del turisme o de les exportacions.

Els factors que em porten a tant d’optimisme son pocs, senzills i visibles per a tothom que els vulgui veure:
Continua llegint →

Cap de setmana perfecte. Com a mínim tant com es pot esperar…

El més destacable d’aquests poc més de dos dies, és que les coses —això ja ho tenia clar fa molt de temps, ni tan sols el soi-disant bolet Descartes no és un bolet, tot té un precedent— a vegades sembles lligades; el fat o el destí —encara que també sé que és mentida, no hi ha cap pla preconcebut, tot és casual i passa perquè l’Univers està en caiguda lliure!

Dissabte tarda, L’art de la comèdia. Magnífica, inefable, superba, esfèrica. Realisme italià en el seu punt àlgid; la realitat supera la ficció: Pietro, Pietro! Miracolo, miracoloooo! De fet, en justícia hauria de dir (amb la negreta inclosa): Magnífics, inefables, superbs, esfèrics els qui, encapçalats per l’Homar, ens han regalat aquesta horabaixa de somriures i reflexió punyent, esgarrifosa, fosca com l’esgarip congelat a la gola davant d’allò que és massa evident com fer mal mentre t’arrenca la carn d’una mossegada.

Em venen al cap, tot mirant la representació diferents capes d’aquella forma de realitat que en diem experiència Continua llegint →

Entro a l’estació i el cartell lluminós de l’entrada anuncia normalitat al servei; el panell de dins de l’estació diu que el tren passarà en nou minuts. Trec el bitllet després de fer la cua —dues persones davant meu, l’altra màquina l’està buidant, en hora punta, la cap d’estació (o qui suposo que ho és).

Miro el panell i segueix anunciant el tren per d’aquí a nou minuts; el meu rellotge em diu que n’han passat tres. Al cap d’uns altres cinc minuts d’espera el panell diu que encara en falten cinc més… Mentrestant uns veïns d’andana reben un WhatsApp d’uns de l’estació anterior dient que, com ja hem descobert solets, el tren ve tard. I cap informació complementària pels altaveus de l’estació

Al final deixem l’estació amb tretze minuts de retard. I pel que sembla, així un dia i un altre… En aquestes condicions es veu que el sistema funciona amb normalitat!

De la mateixa manera que per a Pareto els subòptims són aquelles tries amb les quals no maximitzem el Continua llegint →

No penseu en una gavina!

Si ho feu estareu perduts, presoners del seu sistema de símbols, de la seva proposta d’organització de la realitat comú, aliena, immune, segons ells a tots els sorolls i les amenaces del pervers món que ens envolta…

En la meva més tendra i càndida innocència sempre havia pensat que el punk, que a mi ja em va arribar força destil·lat i mancat de força conceptual, malgrat ser posterior als grans –ismes del segle XX, especialment els d’esquerres, era quelcom més que un pur esteticisme… Més que una simple actitud, més propera a l’estètica que no pas a un discurs amb pes específic, pensava que el punk era un pòsit amarg i realista, postindustrial més que no pas postmodern…  Recordeu els “grups d’estètica skin”? Sempre vaig pensar que eren simples neonazis, sense estètica ni ètica; en aquest trist exemple es veu clarament com ens vam creure el seu joc lingüístic, la seva proposta de discurs…

Ho repeteixo: Continua llegint →

Un d’aquests dies passat recordo que escoltava, astorat per voluntat pròpia, l’ex pretès intel·lectual i ex d’esquerres Felipe González que deia que els nacionalismes tenen tots una tendència a la expansión y el totalitarismo. Cito de memòria, perdoneu si no era ben bé així; no tenia res a mà per apuntar-ho…

Vet aquí una altra mostra del socialisme ejppanyol més típic, més ranci i més carpetovetònic; l’únic que hem tingut en aquest racó de món, i que no s’allunya gaire del discurs de la dreta d’aquell llunyà cop d’Estat del 1936, ni de l’actualment elegida en majoria absoluta… El problema sembla ser que tendeix a ser absoluta!

És cert que els nacionalismes autòctons, perifèrics en deia el Felipe Felipón, sempre han tendit a l’expansió. És, sense anar més lluny, la voluntat del Procés Constituent, el lema del qual és “la República del 99%”. El que no és cert és que hagi tendit mai, si més no de manera volguda, al totalitarisme. D’aquesta mena només en recordo, per aquests verals, un de sol: el nacionalisme centralista, el Continua llegint →

Les paraules són això, paraules i prou. Etiquetes convingudes que ens són útils per comunicar-nos. Les vivències que arrosseguen són, però, personals i intransferibles. I malgrat tot, les seguim utilitzant com si no tinguessin cap mena de càrrega, com si fossin buides…

Tota la meva vida he intentat ser moderat, tant en la forma com en el contingut. Amb els dies que corren és difícil, però com a filòsof tinc l’habilitat de separar-me de la realitat i poder analitzar da manera ponderada, equitativa, el dia a dia que pretén arrossegar-nos en un tsunàmi que, penso, és incommensurable amb —és a dir, que no es pot traduir a termes de— sentiments, tant de moda actualment per a qualsevol cosa…

Així, doncs, entre el “cas Pujol” —queda algú encara tan innocent per pensar que en vint-i-tres anys el seu entorn no se’n va aprofitar?—, el “cas Bankia” —les preferents per una banda i la dificultat afegida d’ennegrir capital en una entitat rescatada per l’altre— i el “cas Silva” —a Ejppanya la màfia no fa saltar els jutges pels aires, com van fer a Itàlia amb Continua llegint →

Obertura en blanc i negre, focs d’artifici davant Manhattan. És el primer que he vist en sentir les primeres notes, els primers acords.

De teló de fons, enfrontant-se a tota aquesta declaració de principis, un ogre calb i afrós. Com els homes grisos de Momo, de Michael Ende —un autor ben contradictori: també va escriure la coneguda Història interminable!. Necessitat de transcendència!—, que robaven temps dels que feien les coses més ràpid per estalviar-lo en un banc que resultava ser erm. Com a agreujant, encara, un sol mot: Wert!

Mentre ens feien la presentació de Cantània, una cantata en la què avui en duien a l’escena de l’Auditori vora de 800 escolars i que enguany arriba a la XV edició, amb tot el treball que l’acaba fent realitat, abans de sentir Gerschwin ja s’ha començat a dibuixar la malagradosa cara de Wert, traient el nas per darrere l’escenari.

Nanos de Continua llegint →

Avui hem set a l’Auditori a sentir cantar la classe del noi. Bé, a ells i a unes quantes escoles més!

M’ha sorprès un petit detall, no menor. Els serveis masculins del bar són adaptats, i n’hi ha dos, un d’aquells urinaris de paret i un inodor. I tots dos tancats darrere la mateixa porta!

En entrar-hi, de cua d’ull, he vist un altre pare utilitzant l’urinari de paret i he girat cua. Quan n’ha sortit ha resultat ser un pare de la nostra escola. Tot seguit, mon pare i jo hem entrat plegats, cadascú per la seva banda.

El fet remarcable de tot plegat és que deu ser l’únic servei masculí de Barcelona en què els mascles de l’espècie han d’esperar-se més que no pas l’altre gènere… He recordat, amb certa enyorança, el primer cop que vaig ser a Dinamarca, en concret a Kobenhavn. Allí, a la major part de locals públics els serveis eren comuns: una sola cua, mixta, en què ningú intentava Continua llegint →

D’ençà que tenim data i pregunta, no faig més que sentir parlar de la necessitat de començar a bastir estructures d’Estat. Encara més, des que la consulta ha anat incorporant la possibilitat d’unes plebiscitàries substitutòries. Com que sóc dels que pensa que tant en un cas com en l’altre el #9N no serà el final de res, sinó més aviat l’inici del procés de crear un nou Estat, a continuació exposaré les que em semblen les estructures d’Estat fonamentals, i els condicionants que cal que compleixin a l’hora de crear-les.

Tindrem la sort de poder bastir un nou Estat —en el pitjor dels casos, un nou model d’Estat—, amb una grans perspectiva, “des de dalt de les espatlles d’un gegant”, utilitzant les paraules de Newton. I, precisament aquesta possibilitat de tenir perspectiva, en concret perspectiva històrica, ens ha d’obligar a treballar amb l’objectiu de construir les millors estructures possibles, la qual cosa inclou també el millor control possible.        Continua llegint →

Anit (la del gran dia, la nit que seguia el dia que ens van donar preguntes i data de la consulta), després de sopar em vaig posar a fer uns càlculs molt elementals referents a possibles resultats de les votacions del proper 9N14.

Com que ningú parlava de com és la validesa —és a dir la legitimitat— de la votació, ni de com es mesurarien les respostes poc clares (el que s’ha etiquetat com a #NoSi), em vaig posar uns minutets davant de l’Excel i vaig mirar un moment la pàgina de l’Institut Català d’Estadística (www.idescat.cat) i els resultats van ser ràpids de trobar.

Des d’una perspectiva de radicalitat democràtica, aquest constructe tan de moda darrerament, penso que la consulta no seria legítima, ni tampoc podríem pretendre que a nivell internacional en fes cas ningú, si la participació mínima que li donés suport (repeteixo: a la consulta) no fos d’un 60% del cens electoral actual de Catalunya. Anit era d’aproximadament 6,2 milions de persones majors de 18 Continua llegint →