Entrades de Jordi S. Guzmán

“A relaxing cup of café con leche”, o altre cop la insistent realitat…

A meitat del mes de maig escrivia a “Theroreín: Bloc de filosofia” un post intitulat “La importància de ser franc”. Després de força temps, torno a llegir, voluntàriament sorprès, una noticia al diari del company Saül Gordillo que aborda el tema dels problemes de la traducció o interpretació als jutjats.

El titular diu que en un judici s’ha arribat a traduir “cop de puny” per “punyalada”. La cosa no tindria més transcendència si no fos que no és el mateix deixar la cara -o la panxa- feta un mapa, que foradar-li la panxa -o el coll- a algú. De fet, ni tant sols això seria més que una anècdota si no fos que d’un fet o altre, cop de puny o punyalada, en deriven responsabilitats i sancions ben diferents, basades en tipologies legals ben diferenciades.

Per acabar-ho de reblar, hem patit fa uns dies, i ja hem digerit, per tant, uns quants acudits referents al nefast “cafè con leche” de la Botella i el Continua llegint

Patrimoni, història i xarxes socials

Al fil de dos dels darrers posts del @saulgordillo, avui parlaré de patrimoni, història i xarxes socials. O de com les dites noves tecnologies poden fer-nos revalorar (bonica paraula que sorgeix amb la fal·lera del reciclatge i que en el món empresarial és, habitualment de manera dissortada, sinònim de refregit) el nostre entorn històric i patrimonial.

Fa escassament un més es posà en marxa una proposta que combina aquests tres elements per fer-nos estimar una mica més el nostre entorn, tant el natural com l’urbà —de fet l’@eudaldcarbonell, l’home del salacot, ens diu que l’entorn urbà és el medi natural dels humans. I Carbonell també ens diu que la tecnologia, el seu ús, és el que ens defineix cada cop més com a humans, allunyant-nos de la resta de primats superiors.

La proposta té per objectiu (re)descobrir el patrimoni i la història d’una sèrie de pobles del Maresme (ara ja estan treballant altres localitats, del Maresme Centre i de la Selva Marítima, de cara a la tardor), perquè només allò que es Continua llegint

Quin munt d’activitats!

Estem acabant el mes de maig, ara mentre escric, i ja no sóc capaç de recordar tot el què s’ha programat a Calella des d’inici de mes fins a finals de juny…

Faré un petit recompte, no exhaustiu, d’algunes de les coses que recordo: el Premi Ciutat de Calella, la Ciutat Gegantera (#cgCalella2013), els sènior de l’handball ha pujat de categoria (el passat 12 de maig), la Half Chanllenge, el concurs d’all-i-oli del Pa, Vi i Moltó, la cursa d’orientació més l’arrossada de La Minerva, la cursa de l’Oncolliga…

Escoles, associacions… tothom hi participa i hi és representat d’una manera o altra! Ja és ben cert el que diu en Josep Basart des d’aquest mateix lloc. Ja és ben segur que la diferència de Calella no sigui el lloc, si no la gent que la formen! I la diferència sembla raure en les ganes de fer coses, d’emprendre (encara que no sempre o únicament sigui per un benefici econòmic). Però els emprenedors, encara que no tinguin un objectiu Continua llegint

Fins al capdamunt de gurús

Des d’abans de Sant Jordi que no paro de veure a les llibreries publicacions de diferents autors, tot ells reconegudes figures de diferents àmbits acadèmics, que segons els títols tenen a les seves mans la recepta infalible del futur de Catalunya. I a jutjar (només) pels índex de les esmentades publicacions, semblen tenir clar perquè les coses s’han de fer d’una o altra manera.

El més interessant de tot és que ben pocs, per no dir cap, dels textos conflueixen a generar un discurs més o menys homogeni o, com a mínim, coherent i articulat, especialment si tenim en compte la importància del tema que tracten i la importància que sembla tenir un nou sistema financer, una nova llei electoral i el corresponent model de representació, etc.

Possiblement degut a la meva (de)formació acadèmica, no he entès mai els moviments (psicològics?) de masses. Ni els relacionats a les divinitats ni els referents a aspectes socials, i molt Continua llegint

Quan encara escrivíem sobre paper

Fa uns quinze anys, quan encara escrivíem sobre paper, des de la gosadia dels vint-i-cinc anys d’un jove que ja veia el final del camí de la facultat, vaig predir que el creixement econòmic basat en l’IBI (és a dir, l’expansió fonamentada en el totxo) no era la solució a res, ni tan sols un remei a res. 

El problema del paper és que amb el pas del temps es pot acabar perdent. I és el que li va passar a la meva predicció. La predicció per ella mateixa, o la seva pèrdua, no és el que em preocupa. El que m’amoïna és que a la meva predicció agosarada, hi vinculava una proposta de creixement econòmic que he seguit defensant des de llavors —amb ajustos, apreciacions, etc.

 El que fa que em torni ara a la memòria és la lectura, a banda de la quantitat d’informació que ens ha deixat la bombolla immobiliària, de dos posts del Josep Barri: “Bon Nadal (futurs ex-) companys” i “Una vintena d’aturats més a Calella”. Continua llegint

Esclaus de la propietat, o les relacions entre economia i societat

Fa tot jut un parell de setmanes, mentre a casa enllestíem la logística típica d’un diumenge al vespre amb els nanos, vaig rebre un whatsapp d’un amic d’aquí Calella. Amb certa preocupació passava veus per si, entre tots el podíem posar sobre la pista d’un vehicle de segona mà, ja que el seu havia passat a millor vida.

La meva resposta no es va fer esperar gaire, i li demanava un import i un període de temps màxims per trobar-lo. L’endemà al matí me’l vaig trobar a la porta de l’escola dels menuts i, evidentment, vam parlar del missatge del vespre anterior.

La conclusió a la que vam arribar va ser molt simple: disposar de cotxe va força bé en alguns casos, però comptat i debatut, si no el fas servir (directament o indirecta) per la feina, no surt Continua llegint