Entrades de Jordi S. Guzmán

Etiquetes: #moderat

Les paraules són això, paraules i prou. Etiquetes convingudes que ens són útils per comunicar-nos. Les vivències que arrosseguen són, però, personals i intransferibles. I malgrat tot, les seguim utilitzant com si no tinguessin cap mena de càrrega, com si fossin buides…

Tota la meva vida he intentat ser moderat, tant en la forma com en el contingut. Amb els dies que corren és difícil, però com a filòsof tinc l’habilitat de separar-me de la realitat i poder analitzar da manera ponderada, equitativa, el dia a dia que pretén arrossegar-nos en un tsunàmi que, penso, és incommensurable amb —és a dir, que no es pot traduir a termes de— sentiments, tant de moda actualment per a qualsevol cosa…

Així, doncs, entre el “cas Pujol” —queda algú encara tan innocent per pensar que en vint-i-tres anys el seu entorn no se’n va aprofitar?—, el “cas Bankia” —les preferents per una banda i la dificultat afegida d’ennegrir capital en una entitat rescatada per l’altre— i el “cas Silva” —a Ejppanya la màfia no fa saltar els jutges pels aires, com van fer a Itàlia amb Continua llegint

Anuncis

Gershwin: Rhapsody in Blue

Obertura en blanc i negre, focs d’artifici davant Manhattan. És el primer que he vist en sentir les primeres notes, els primers acords.

De teló de fons, enfrontant-se a tota aquesta declaració de principis, un ogre calb i afrós. Com els homes grisos de Momo, de Michael Ende —un autor ben contradictori: també va escriure la coneguda Història interminable!. Necessitat de transcendència!—, que robaven temps dels que feien les coses més ràpid per estalviar-lo en un banc que resultava ser erm. Com a agreujant, encara, un sol mot: Wert!

Mentre ens feien la presentació de Cantània, una cantata en la què avui en duien a l’escena de l’Auditori vora de 800 escolars i que enguany arriba a la XV edició, amb tot el treball que l’acaba fent realitat, abans de sentir Gerschwin ja s’ha començat a dibuixar la malagradosa cara de Wert, traient el nas per darrere l’escenari.

Nanos de Continua llegint

Privadesa 2.0; publicitat implícita

Avui hem set a l’Auditori a sentir cantar la classe del noi. Bé, a ells i a unes quantes escoles més!

M’ha sorprès un petit detall, no menor. Els serveis masculins del bar són adaptats, i n’hi ha dos, un d’aquells urinaris de paret i un inodor. I tots dos tancats darrere la mateixa porta!

En entrar-hi, de cua d’ull, he vist un altre pare utilitzant l’urinari de paret i he girat cua. Quan n’ha sortit ha resultat ser un pare de la nostra escola. Tot seguit, mon pare i jo hem entrat plegats, cadascú per la seva banda.

El fet remarcable de tot plegat és que deu ser l’únic servei masculí de Barcelona en què els mascles de l’espècie han d’esperar-se més que no pas l’altre gènere… He recordat, amb certa enyorança, el primer cop que vaig ser a Dinamarca, en concret a Kobenhavn. Allí, a la major part de locals públics els serveis eren comuns: una sola cua, mixta, en què ningú intentava Continua llegint

Estructures d’Estat: la punta de l’iceberg

D’ençà que tenim data i pregunta, no faig més que sentir parlar de la necessitat de començar a bastir estructures d’Estat. Encara més, des que la consulta ha anat incorporant la possibilitat d’unes plebiscitàries substitutòries. Com que sóc dels que pensa que tant en un cas com en l’altre el #9N no serà el final de res, sinó més aviat l’inici del procés de crear un nou Estat, a continuació exposaré les que em semblen les estructures d’Estat fonamentals, i els condicionants que cal que compleixin a l’hora de crear-les.

Tindrem la sort de poder bastir un nou Estat —en el pitjor dels casos, un nou model d’Estat—, amb una grans perspectiva, “des de dalt de les espatlles d’un gegant”, utilitzant les paraules de Newton. I, precisament aquesta possibilitat de tenir perspectiva, en concret perspectiva històrica, ens ha d’obligar a treballar amb l’objectiu de construir les millors estructures possibles, la qual cosa inclou també el millor control possible.        Continua llegint

Ja tenim consulta… I ara què?

Anit (la del gran dia, la nit que seguia el dia que ens van donar preguntes i data de la consulta), després de sopar em vaig posar a fer uns càlculs molt elementals referents a possibles resultats de les votacions del proper 9N14.

Com que ningú parlava de com és la validesa —és a dir la legitimitat— de la votació, ni de com es mesurarien les respostes poc clares (el que s’ha etiquetat com a #NoSi), em vaig posar uns minutets davant de l’Excel i vaig mirar un moment la pàgina de l’Institut Català d’Estadística (www.idescat.cat) i els resultats van ser ràpids de trobar.

Des d’una perspectiva de radicalitat democràtica, aquest constructe tan de moda darrerament, penso que la consulta no seria legítima, ni tampoc podríem pretendre que a nivell internacional en fes cas ningú, si la participació mínima que li donés suport (repeteixo: a la consulta) no fos d’un 60% del cens electoral actual de Catalunya. Anit era d’aproximadament 6,2 milions de persones majors de 18 Continua llegint

“A relaxing cup of café con leche”, o altre cop la insistent realitat…

A meitat del mes de maig escrivia a “Theroreín: Bloc de filosofia” un post intitulat “La importància de ser franc”. Després de força temps, torno a llegir, voluntàriament sorprès, una noticia al diari del company Saül Gordillo que aborda el tema dels problemes de la traducció o interpretació als jutjats.

El titular diu que en un judici s’ha arribat a traduir “cop de puny” per “punyalada”. La cosa no tindria més transcendència si no fos que no és el mateix deixar la cara -o la panxa- feta un mapa, que foradar-li la panxa -o el coll- a algú. De fet, ni tant sols això seria més que una anècdota si no fos que d’un fet o altre, cop de puny o punyalada, en deriven responsabilitats i sancions ben diferents, basades en tipologies legals ben diferenciades.

Per acabar-ho de reblar, hem patit fa uns dies, i ja hem digerit, per tant, uns quants acudits referents al nefast “cafè con leche” de la Botella i el Continua llegint

Patrimoni, història i xarxes socials

Al fil de dos dels darrers posts del @saulgordillo, avui parlaré de patrimoni, història i xarxes socials. O de com les dites noves tecnologies poden fer-nos revalorar (bonica paraula que sorgeix amb la fal·lera del reciclatge i que en el món empresarial és, habitualment de manera dissortada, sinònim de refregit) el nostre entorn històric i patrimonial.

Fa escassament un més es posà en marxa una proposta que combina aquests tres elements per fer-nos estimar una mica més el nostre entorn, tant el natural com l’urbà —de fet l’@eudaldcarbonell, l’home del salacot, ens diu que l’entorn urbà és el medi natural dels humans. I Carbonell també ens diu que la tecnologia, el seu ús, és el que ens defineix cada cop més com a humans, allunyant-nos de la resta de primats superiors.

La proposta té per objectiu (re)descobrir el patrimoni i la història d’una sèrie de pobles del Maresme (ara ja estan treballant altres localitats, del Maresme Centre i de la Selva Marítima, de cara a la tardor), perquè només allò que es Continua llegint