Entrades de Jordi Salbanyà

El centenari de la Mancomunitat de Catalunya i Francesc d’A. Bartrina

El dia 6 d’abril d’enguany celebrarem el centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

Des del segle XIII Catalunya s’havia organitzat territorialment per mitjà de les vegueries; arran de la desfeta del 1714 i amb el Decret de Nova Planta, aquestes foren suprimides i substituïdes pels corregiments, fins que amb  la nova organització uniformadora i centralitzadora que va seguir a la Constitució espanyola de 1812, l’any 1833 l’organització territorial de tot l’Estat s’articulà de manera uniforme en províncies, cadascuna de les quals tenia una administració, la Diputació provincial, que es constituïa com una organització intermèdia entre els municipis i els seus ajuntaments, i l’administració estatal.

L’any 1913, en plena revifada a casa nostra del moviment nacionalista, Enric Prat de la Riba, un dels grans polítics de la Lliga Regionalista,   Continua llegint

Anuncis

De botiflers i altres menes

Els que en la consulta hi tenim la il·lusió posada, i el convenciment de que no fem altre cosa que reclamar l’exercici d’un dret que ens correspon, a cada noticiari anem tragant píndoles cada cop més amargues. Qui es pensés que amb dues manifestacions i una via catalana, per molt populoses que fossin, la consulta era cosa de dies, que es prepari uns bons tassons de til·la.

És cert que una bona part del poble ens hem manifestat i pronunciat amb claredat sobre el desig d’exercir el dret a decidir, a exercir-lo democràticament, sense demores i sense reserves sobre el seu resultat.

També sabem que una part de la població no està d’acord en tenir un estat propi, i que opten per terceres vies o fórmules federalistes: la seva opinió és tan legítima i respectable com la nostra; aquesta és la grandesa de la democràcia, poder defensar i debatre totes les opcions i decidir finalment en funció del què pensi la majoria.

I també sabíem que els nostres veïns posarien pals Continua llegint

Remences, tanmateix

Tinc un amic que quan parlem de política, d’impostos, de corrupció o de temes semblants, sempre acaba dient  “…i nosaltres a callar, pobres servents de la gleva!.”

Això dels serfs de la gleva ve de molt antic, fins i tot d’abans dels romans, de quan les classes inferiors estaven adscrites a la terra d’un senyor, de la que no podien moure’s ni deixar de treballar-hi.  Diguem que els serfs van millorar, i a la Catalunya feudal ens trobem amb els remences, els pagesos que ja tenien el domini útil del mas, però continuaven essent controlats pel senyor, que en tenia el domini directe i que els imposava  com  l’havien de retribuir i satisfer -allò que coneixem com a mals usos.

Darrerament m’he entretingut a comparar els mals usos feudals amb les prestacions que la nostra nova noblesa –els que avui ostenten el poder- ens exigeix constantment i cada cop de manera més asfixiant. Un entreteniment com un altre, si no fos que t’acaba fent bullir la sang.

Posem per cas Continua llegint

Treballar junts per ser més eficients

Estem a les portes d’una reforma de la legislació que regula les entitats locals que amb l’excusa de millorar la seva eficiència econòmica, ha de capgirar els ajuntaments.

Primer hom plantejava la supressió d’un munt d’ajuntament petits que no es consideren sostenibles econòmicament. A ningú no se li escapa que en proporció i per allò de les economies d’escala, els serveis públics són més cars en els municipis petits que en els grans. La solució passava per reduir-ne el nombre i tal com s’està fent a Itàlia, dissenyar municipis més grans que són la suma d’un grapat de petits.

Davant del rebuig generalitzat que causà la proposta d’eliminar municipis, aquesta ha estat substituïda per una altre de més lleugera: mantenir el nombre de municipis però buidar de contingut els seus ajuntaments, traient-els-hi competències (sanitat bàsica, ensenyament, serveis socials…), i castigant amb la pèrdua de la gestió aquells ajuntaments els serveis bàsics dels quals Continua llegint

Guerra de banderes

La señora delegada del gobierno del PP en Cataluña, la que ha dit que mercès al que consumeixen els pijos ens en sortirem de la crisi, ara l’ha agafat amb els Ajuntaments.

Primer van ser les mocions independentistes. Ella sola ha omplert els Jutjats de demandes contra una colla d’Ajuntaments que van aprovar les mocions per les que demanaven al Parlament iniciar el camí de la independència. De moment alguns Jutges entenimentats ja li han dit a la delegada que no empipi, que tenen feina, que les declaracions institucionals i les fetes en exercici del dret de petició no són impugnables. Li han dit amb la mateixa contundència com quan ella va demandar a l’Ajuntament de Girona perquè havia contractat els autobusos que la gent va pagar de la seva butxaca per anar a la manifestació de l’11 de setembre passat, i el Jutjat d’aquella ciutat li va venir a dir “senyora delegada, sembla estrany que escassos com anem de mitjans i recursos, ens vingui a empipar amb aquestes collonades!!”. Continua llegint

Divendres Sant a Girona

Divendres sant vaig passar el dia a Girona. Imbuït de la Setmana Santa, a les cinc de la tarda vaig assistir a l’ofici de la Catedral, el majestuós edifici on abans de la celebració dels judicis a la veïna Audiència Provincial, de jove jo anava a fer temps i relaxar-me, corprès pel seu silenci i les llums esmorteïdes que la penetren.

Mai havia assistit a cap ofici a la Catedral. Em va sorprendre com ressonava el brogit dels visitants poc respectuosos, mentre l’oficiant pugnava per fer-se entendre pel mig d’aquelles parets tan altes. I sobretot em va sorprendre la poca gent assistent, que no acabà d’omplir els bancs, tot i ser ofici assenyalat i ser presidit pel Bisbe.

En el públic molts caps blancs i entre els homes poques cabelleres, per entendre’ns. Dos bancs a cada costat reservats a les autoritats, van restar mig buits tota la cerimònia. Continua llegint