Ja fa gairebé dos anys que treballo a la política municipal, he aprés moltíssimes coses (i les que em queden per aprendre), una d’elles és que mai plou a gust de tothom, facis el que facis sempre hi haurà algú que no ho trobarà bé. S’ha d’estar preparat per les crítiques.

A mi m’agraden molt les històries perquè il·lustren amb molta habilitat i senzillesa, una idea, un sentiment, una obvietat que sovint el dia a dia ens amaga. Hi ha un conte, que m’agrada especialment i que descriu molt bé el fet que, prendre decisions, implica crítiques al respecte.

Us l’explicaré breument i a la meva manera:

Un nen, un avi i un ase, van de poble en poble.
Passen pel primer poble: Continua llegint →

Ser mare et fa tornar a ser petita. A recordar coses que tenies oblidades, que et transporten, com l‘olor de llapis i goma que fa la meva filla quan surt d’escola. També et fa adonar que les coses són molt més senzilles, més fàcils, i quan dic coses em refereixo a l’essencial.

Els Reis, aquest Nadal em van portar El petit príncep, una edició preciosa, troquelada. Jo ja l’havia llegit, de petita, entenent tot el que pot entendre un nen d’aquesta història, descobrint els baobabs i que les boes es poden menjar un elefant i semblar un barret. D’adolescent el vaig tornar a llegir, volent entendre-ho tot, perquè ja ets gran, i ho entens tot… I ara, l’he tornat a llegir, cada nit una miqueta, per a la Continua llegint →

El 12 de gener de 2007, a Washington DC, es va posar en marxa un curiós experiment que va realitzar el Washington Post de la mà del seu periodista Gene Weingarten.A les 8 del matí a l’estació de metro l’Enfant Plaza, a ple centre de la capital dels Estat Units, un home treu un violí de la seva funda que col·loca davant seu a terra, i comença a tocar. Executa 6 peces de Bach durant 43 minuts, 1.097 persones passen per davant seu, només 27 li donen diners, la majoria sense ni tan sol aturar-se, 7 es van aturar a escoltar-lo durant uns 60 segons i la seva recaptació va ser de 32,17 dòlars. Només una dona se li apropa quan acaba una peça i li diu: “Et vaig veure a la Biblioteca del Congrés, va ser fantàstic, això només pot passar a Washington”. Aquella dona, 3 setmanes abans havia pagat prop de 100 dòlars per veure a Joshua Bell el millor violinista del món i un dels tres instrumentistes clàssics nord-americans Continua llegint →