Entrades de Neus Arimany

Un repte preciós

Quan fa massa dies que no em penso, em trobo a faltar. Diumenge ennuvolat, és migdia, un ressol que fa anar i venir de treure i posar les ulleres fosques. Parlant i pensant en comú, a una platja de Masnou. Guacamole, patates braves i cervesa. Conversa i temes, tot va bé. I parlem d’ansietat i tot segueix anant bé. Però es manifesta literalment en algú, és real, està passant. En parlem i explota. I l’envaeix i penetra i fins i tot transgredeix alguna cosa seva molt pròpia. Es talla la respiració, es talla la comunicació. Mai hi ha prou lloc en un perquè hi pugui ser tota. Bessa, desborda. I paralitza. I no és estàtica, ni permanent, i ara entenc aquesta intensitat tan gran, precisament perquè és passatgera, és amb tanta intensitat. De l’ansietat es torna, l’ansietat és un estat no permanent.

No sempre repetim perquè ens agrada, repetim perquè és conegut, a vegades també és que no ho sabem fer d’una altra manera. Repetir ens té en moviment. En la repetició un es mou amb certa seguretat (tot i estar en llocs que no tenen per què ser agradables). En qualsevol cas, la repetició pot ser un intent de fer-ho diferent. Repeteixo per, un dia, poder fer-ho d’una altra manera. Després hi ha el que es diu Continua llegint

Tinc un coet

És vermell i gris, i senzill i pràctic. Un coet del que pujo i baixo i un coet que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. Aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però mai ho fa de la mateixa manera, perquè té una cosa especial i que m’agrada molt i és que és canviant, canviant en propostes i en colors, canviant en el sentit que sempre té un punt d’imprevist i inesperat… un crac de coet, vaja.

Quan el necessito em dispara ben lluny (tan lluny com sap que necessito) i, quan tornem, el plego i me’l poso a la butxaca. L’he fabricat jo mateixa amb l’ajuda d’una amiga que m’ha inspirat, que m’inspira i que m’acompanya sovint. Ella també en té un i a vegades el compartim perquè compartit tot és més divertit i les amigues amb coet molen mil.

M’agrada enfilar-m’hi i asseure-m’hi damunt per sentir la velocitat a la cara i moure el cap perquè em ballin els cabells. M’agrada també pujar-hi amb les bambes d’anar a la muntanya. Em poso les bambes perquè pujar al coet té una mica a veure amb anar Continua llegint

M’he enamorat

Casa meva, aquest lloc on sempre m’agrada poder tornar. El meu cau, la zona segura. La gatapaula esperant-me  i el racó del sofà que té forma de mi. Torno d’un nou viatge i relativitzo. Relativitzo la forma que ha agafat el sofà i relativitzo la meva necessitat de tornar sempre a casa, al meu cau, a la zona segura.

A Caparan s’hi torna, i a cada viatge s’actualitza alguna cosa molt íntima i personal, una essència llunyana que contínuament ressona. Alguna cosa relacionada amb la puresa i amb la veritat que fa que un vibri amb molta intensitat. Aquest ha estat un viatge cansat i descansat, de riure fins a plorar i de no parar de plorar fins a riure. Torno amb companys de viatge que ja són amors, i amb ganes de seguir ballant al ritme d’aquesta preciosa vida. He reconfirmat que si tinc música ho tinc tot.

Reafirmant compromisos amb un mateix, compromisos amb la família balladora i amb la caparanesa, compromís amb un ritme sincer, una manera lliure de viure, de riure, compromís amb la felicitat pròpia i amb la d’ella i la d’ell. Amb el batec veí, Continua llegint

Un crim d’estiu

Eren les 04.00am (hora calellenca) i en Bernat dormia plàcidament després d’un llarg dissabte de feina. Era estiu, per la finestra passava una brisa suau que feia que aquella fos una dolça nit de somnis profunds. En Bernat somiava que era a una platja a Cancun (allà eren les 11.00pm), i que es trobava feliçment envoltat de tres rosses amb perfils abruptes que li procuraven tota classe d’atencions.

En Bernat era un home tranquil, un tipus d’allò més normal i sovint feia escapades nocturnes a llocs remots on deixava anar tota la imaginació que no havia sigut capaç de deixar anar durant el dia. Aquella nit sentia la càlida temperatura “cancunenca”, la sorra fina als peus i el silenci, trencat magistralment per la marea rítmica i per aquelles mosses… De sobte, una veu molt fina se li va arrambar a l’orella a cantar dolçament. Assaboria cada nota i imaginava una sirena de pell blanca i llarga cabellera. Aquell era un cant conegut i proper… Però les notes plaents es van anar convertint en repetitives i Continua llegint

La diferència enriquidora. Processos traumàtics per un món millor

Per situar-nos i per fer una lleugera (i molt humil) aproximació al terme, quan parlo de “trauma” faig referència a un esdeveniment (que es repeteix o no en el temps) que li canvia a un la vida. Un esdeveniment que sacseja i que va acompanyat d’angoixa. Una girada del revés que genera un abans i un després. Es pot viure en diferents moments i de maneres diferents en el transcurs de la vida i es pot sumar a d’altres traumes, en cas que n’hi hagi més d’un o de dos. Així doncs, es tracta d’experiències molt significatives que no poden deixar-se de banda sota cap concepte, ja que afecten directament al dia a dia de la persona que els viu. El pas dels anys sempre acaba portant-los a primer pla, així que val la pena posar-se a treballar amb ells tant aviat com sigui possible, sinó de manera urgent… de manera preferent.

Hi ha moltes maneres de viure i créixer amb un trauma. El trauma és i sempre serà, no es supera, sinó que canvia de dimensió, i també de posició. Hi ha dies que ocupa més i n’hi ha que ocupa Continua llegint

Un viatge que sempre continua

Ja tornada d’un nou viatge. Aquest cop ha estat Benin, vaig haver de buscar-ho al mapa perquè no tenia ni idea d’on era. Tornant de Marroc, al gener, vaig posar-me una altra fita de viatge, ja per final d’any, que no tenia res a veure amb aquest que acabo de fer. Però un cop més les circumstàncies, o les casualitats, o les coincidències o vés a saber què… em van fer topar de cara amb una oportunitat. I què s’ha de fer amb les oportunitats? Doncs pel dret. Primers contactes amb en Quim i endavant.

Viatjar en grup és enriquidor, és emocionant, però sobretot és divertit. Un pot ser més o menys tímid, però la trobada amb tot de gent nova t’obliga a compartir des de tu mateix, relacionar-te des d’una posició pròpia, conscient que no estàs sol, i que el grup… es construeix en grup. La confiança encara no circula i tot està per fer i per descobrir.

Vaig ser l’última en arribar a l’aeroport, tothom estava a punt, somreia, presentacions Continua llegint

De desitjos, pors i altres paraules de les que no sé gaire res

Els desitjos ens fan ballar, ens mouen i ens remouen i fins i tot algun dia, van i ens commouen. Som vulnerables al dolor, a la ferida i també al record. Ballem entre desitjos i pors. Al final som nosaltres, són les nostres peces, el que ens defineix i ens construeix i el que ens motiva, i també ens destrueix. I busquem maneres d’escapar perquè ser conscient de les pròpies pors… espanta.

Un dia, una senyora propera i sàvia va dir que ens fixem en allò dels altres que més té a veure amb nosaltres mateixos. No hi ha mai aigua clara quan desitgem, el desig fluctua, va i bé. I no parlo de desig de pa amb nocilla (o potser també), em refereixo a un desig que impedeix que jo faci una cosa tal com la voldria fer o un desig que em posa just al punt contrari al que creia que volia ser. Un desig que impedeix… pot sonar contradictori, però a aquestes alçades ja sabem que sovint pensem una cosa, en diem una altra i n’acabem fent una tercera. Per complicar-ho Continua llegint