Quan fa massa dies que no em penso, em trobo a faltar. Diumenge ennuvolat, és migdia, un ressol que fa anar i venir de treure i posar les ulleres fosques. Parlant i pensant en comú, a una platja de Masnou. Guacamole, patates braves i cervesa. Conversa i temes, tot va bé. I parlem d’ansietat i tot segueix anant bé. Però es manifesta literalment en algú, és real, està passant. En parlem i explota. I l’envaeix i penetra i fins i tot transgredeix alguna cosa seva molt pròpia. Es talla la respiració, es talla la comunicació. Mai hi ha prou lloc en un perquè hi pugui ser tota. Bessa, desborda. I paralitza. I no és estàtica, ni permanent, i ara entenc aquesta intensitat tan gran, precisament perquè és passatgera, és amb tanta intensitat. De l’ansietat es torna, l’ansietat és un estat no permanent.

No sempre repetim perquè ens agrada, repetim perquè és conegut, a vegades també és que no ho sabem fer d’una altra manera. Repetir ens té en moviment. En la repetició un es mou amb certa seguretat (tot i estar en llocs que no tenen per què ser agradables). En qualsevol cas, la repetició pot ser un intent de fer-ho diferent. Repeteixo per, un dia, poder fer-ho d’una altra manera. Després hi ha el que es diu Continua llegint →

És vermell i gris, i senzill i pràctic. Un coet del que pujo i baixo i un coet que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. Aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però mai ho fa de la mateixa manera, perquè té una cosa especial i que m’agrada molt i és que és canviant, canviant en propostes i en colors, canviant en el sentit que sempre té un punt d’imprevist i inesperat… un crac de coet, vaja.

Quan el necessito em dispara ben lluny (tan lluny com sap que necessito) i, quan tornem, el plego i me’l poso a la butxaca. L’he fabricat jo mateixa amb l’ajuda d’una amiga que m’ha inspirat, que m’inspira i que m’acompanya sovint. Ella també en té un i a vegades el compartim perquè compartit tot és més divertit i les amigues amb coet molen mil.

M’agrada enfilar-m’hi i asseure-m’hi damunt per sentir la velocitat a la cara i moure el cap perquè em ballin els cabells. M’agrada també pujar-hi amb les bambes d’anar a la muntanya. Em poso les bambes perquè pujar al coet té una mica a veure amb anar Continua llegint →

Casa meva, aquest lloc on sempre m’agrada poder tornar. El meu cau, la zona segura. La gatapaula esperant-me  i el racó del sofà que té forma de mi. Torno d’un nou viatge i relativitzo. Relativitzo la forma que ha agafat el sofà i relativitzo la meva necessitat de tornar sempre a casa, al meu cau, a la zona segura.

A Caparan s’hi torna, i a cada viatge s’actualitza alguna cosa molt íntima i personal, una essència llunyana que contínuament ressona. Alguna cosa relacionada amb la puresa i amb la veritat que fa que un vibri amb molta intensitat. Aquest ha estat un viatge cansat i descansat, de riure fins a plorar i de no parar de plorar fins a riure. Torno amb companys de viatge que ja són amors, i amb ganes de seguir ballant al ritme d’aquesta preciosa vida. He reconfirmat que si tinc música ho tinc tot.

Reafirmant compromisos amb un mateix, compromisos amb la família balladora i amb la caparanesa, compromís amb un ritme sincer, una manera lliure de viure, de riure, compromís amb la felicitat pròpia i amb la d’ella i la d’ell. Amb el batec veí, Continua llegint →

Eren les 04.00am (hora calellenca) i en Bernat dormia plàcidament després d’un llarg dissabte de feina. Era estiu, per la finestra passava una brisa suau que feia que aquella fos una dolça nit de somnis profunds. En Bernat somiava que era a una platja a Cancun (allà eren les 11.00pm), i que es trobava feliçment envoltat de tres rosses amb perfils abruptes que li procuraven tota classe d’atencions.

En Bernat era un home tranquil, un tipus d’allò més normal i sovint feia escapades nocturnes a llocs remots on deixava anar tota la imaginació que no havia sigut capaç de deixar anar durant el dia. Aquella nit sentia la càlida temperatura “cancunenca”, la sorra fina als peus i el silenci, trencat magistralment per la marea rítmica i per aquelles mosses… De sobte, una veu molt fina se li va arrambar a l’orella a cantar dolçament. Assaboria cada nota i imaginava una sirena de pell blanca i llarga cabellera. Aquell era un cant conegut i proper… Però les notes plaents es van anar convertint en repetitives i Continua llegint →

Per situar-nos i per fer una lleugera (i molt humil) aproximació al terme, quan parlo de “trauma” faig referència a un esdeveniment (que es repeteix o no en el temps) que li canvia a un la vida. Un esdeveniment que sacseja i que va acompanyat d’angoixa. Una girada del revés que genera un abans i un després. Es pot viure en diferents moments i de maneres diferents en el transcurs de la vida i es pot sumar a d’altres traumes, en cas que n’hi hagi més d’un o de dos. Així doncs, es tracta d’experiències molt significatives que no poden deixar-se de banda sota cap concepte, ja que afecten directament al dia a dia de la persona que els viu. El pas dels anys sempre acaba portant-los a primer pla, així que val la pena posar-se a treballar amb ells tant aviat com sigui possible, sinó de manera urgent… de manera preferent.

Hi ha moltes maneres de viure i créixer amb un trauma. El trauma és i sempre serà, no es supera, sinó que canvia de dimensió, i també de posició. Hi ha dies que ocupa més i n’hi ha que ocupa Continua llegint →

Ja tornada d’un nou viatge. Aquest cop ha estat Benin, vaig haver de buscar-ho al mapa perquè no tenia ni idea d’on era. Tornant de Marroc, al gener, vaig posar-me una altra fita de viatge, ja per final d’any, que no tenia res a veure amb aquest que acabo de fer. Però un cop més les circumstàncies, o les casualitats, o les coincidències o vés a saber què… em van fer topar de cara amb una oportunitat. I què s’ha de fer amb les oportunitats? Doncs pel dret. Primers contactes amb en Quim i endavant.

Viatjar en grup és enriquidor, és emocionant, però sobretot és divertit. Un pot ser més o menys tímid, però la trobada amb tot de gent nova t’obliga a compartir des de tu mateix, relacionar-te des d’una posició pròpia, conscient que no estàs sol, i que el grup… es construeix en grup. La confiança encara no circula i tot està per fer i per descobrir.

Vaig ser l’última en arribar a l’aeroport, tothom estava a punt, somreia, presentacions Continua llegint →

Els desitjos ens fan ballar, ens mouen i ens remouen i fins i tot algun dia, van i ens commouen. Som vulnerables al dolor, a la ferida i també al record. Ballem entre desitjos i pors. Al final som nosaltres, són les nostres peces, el que ens defineix i ens construeix i el que ens motiva, i també ens destrueix. I busquem maneres d’escapar perquè ser conscient de les pròpies pors… espanta.

Un dia, una senyora propera i sàvia va dir que ens fixem en allò dels altres que més té a veure amb nosaltres mateixos. No hi ha mai aigua clara quan desitgem, el desig fluctua, va i bé. I no parlo de desig de pa amb nocilla (o potser també), em refereixo a un desig que impedeix que jo faci una cosa tal com la voldria fer o un desig que em posa just al punt contrari al que creia que volia ser. Un desig que impedeix… pot sonar contradictori, però a aquestes alçades ja sabem que sovint pensem una cosa, en diem una altra i n’acabem fent una tercera. Per complicar-ho Continua llegint →

Només uns minuts per passar contes (sí, contes, historietes…) d’aquest any que ja va acabant-se. Què ha passat i què ha deixat de passar, com he estat amb això i com amb allò, qui hi ha sigut, qui no… com he estat davant les situacions més compromeses… què he après, com he perdut el temps… Llegia a Twitter aquest matí que els Antònia Font es separen… “punt i principi” diuen en una de les seves cançons. Bona manera d’arribar a 31 de desembre, pensant en un punt i després, en un principi.

M’he fet gran, ja fa anys que em passa, que ho veig, i que en sé fer broma… tinc una edat, dic. Ho constato, només ho constato, sóc feliç de fer-me gran… però no és un fer-me gran de sumar anys al que em refereixo, sinó un fer-me gran “a lo ancho“, una mena d’expansió en orgull, un fer-me gran de sentir-me més amb pau amb les meves idees i amb les meves decisions. Sumo treball i sumo experiències, tot de manera molt humil i amb l’última i màxima aspiració de fer de la meva vida un lloc bonic i agradable. Bé, i ja m’estic empatollant però és que d’això va el Continua llegint →

Ha tornat el moment d’escriure. Porto uns mesos de moviment, de no concentració excessiva, d’obligades preses de decisions, d’escriptura molt personal i de poca necessitat de compartir-la. Alguna cosa em porta a escriure, ja ens coneixem… actuo per necessitats com tothom i, bé… jo li dic necessitat per dir-ho ràpid però en realitat parlo de desitjos, poderosos desitjos que em conformen. Sóc clara i transparent, molt innocent en aquest sentit, així que si he decidit no compartir tot el que he escrit durant aquest temps ha estat, bàsicament, perquè no ho he volgut. Qui millor que les meves necessitats i els meus desitjos per manar-me què fer i què no?

Ha tornat el moment d’escriure i compartir-ho, perquè tinc un públic fidel que ho espera, un públic tímid i silenciós, reflexiu, que es deixa travessar per les coses que dic. El públic és una excusa per dir que tinc ganes que es llegeixin les meves idees, els meus pensaments, la meva manera d’escriure, de descriure’m, de posicionar-me davant temes aparentment poc concrets però en realitat molt comuns i Continua llegint →

Senyor lector i senyora lectora: em poso seriosa avui, el relat que ve a continuació pot ferir alguna sensibilitat, és un punt macabre, estrany i fins i tot a algú li pot semblar de mal gust. A la vida hi ha moments que impliquen totes aquestes coses, i a continuació relato un d’aquests moments. Si et ve de gust llegir, endavant i deixa’t fer, i si és que no, ens trobem en un altre moment més lleuger. I per si no arribes al final… salut!

Penso en el cor com a òrgan per excel·lència, òrgan mare, òrgan proveïdor, i l’imagino com una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora, amb un enorme cossi ple de pinso exquisit i dolç (sense límit en quantitat) que alimenta els òrgans fills, com si fossin gallinetes,  a un ritme constant, ferma, més o menys a ritme d’aspersor… ara, ara, ara, ara, ara. I allà està plantada, sota la pluja, la neu, ara, ara, ara, ara, totes les inclemències que pugueu imaginar, trons i llamps, i algun d’aquests llamps cau ben a prop seu, allà arran dels peus, però ella ferma alimentant Continua llegint →

“Avui el sol surt del teu signe per ingressar a lleó i afavorir la gestió de la teva economia, encara que la tendència et portarà a gastar”. Tinc costum de començar a llegir el diari per darrere, bàsicament perquè la portada no m’interessa però també perquè m’agrada fer tot el que tinc dret a fer i que va en contra del que fa la majoria. Estic convençuda que algú s’ha dedicat a fer estadística sobre el tema i que hi ha dades objectives sobre el percentatge d’humans que comencem els diaris pel final. Fer estadístiques està bé i es poden treure conclusions amb rapidesa i claredat. Però les estadístiques no m’interessen, primer perquè se’n valen molts caps grossos, i segon perquè posen números als fets, i no altres coses, com lletres o emocions.

Continuo passant pàgines i llegeixo: “Salir de la crisis es sólo cuestión de tiempo”. Aplaudeixo tant enginy en tan poques paraules. “Señor Continua llegint →

Les setmanes prèvies al viatge van ser mogudes i plenes d’incògnites… però la pregunta clau i decisiva va ser… i per què no marxar? I la resposta va ser ràpida i clara així que no hi havia gaire res per patir més enllà de tenir-ho tot enllestit pel dia de sortir… passaports, vacunes i tràmits d’aquest tipus. A mi que les curiositats no em deixen aclucar els ulls… tenia per davant tres setmanes d’intrigues i emocions a tots nivells i, evidentment, se’m va disparar l’eufòria (i en algun moment fins i tot devia trontollar la meva salut mental, vés a saber).

Un cop en marxa, cal dir que les circumstàncies es van anar encarregant d’anar posant un plus d’emoció al tema… experiències que ja són anècdotes i que ara és divertit recordar: que si avui encara no hem menjat res… a quin poble dius que som?… què fem ara aquí tirats al mig de la carretera a aquestes hores?… què punyetes fas tu dalt del bus i jo a baix i aquí tothom barallant-se?… que si passarem o no la frontera… I Continua llegint →