Entrades de Neus Arimany

“Momentassus” 2013

Només uns minuts per passar contes (sí, contes, historietes…) d’aquest any que ja va acabant-se. Què ha passat i què ha deixat de passar, com he estat amb això i com amb allò, qui hi ha sigut, qui no… com he estat davant les situacions més compromeses… què he après, com he perdut el temps… Llegia a Twitter aquest matí que els Antònia Font es separen… “punt i principi” diuen en una de les seves cançons. Bona manera d’arribar a 31 de desembre, pensant en un punt i després, en un principi.

M’he fet gran, ja fa anys que em passa, que ho veig, i que en sé fer broma… tinc una edat, dic. Ho constato, només ho constato, sóc feliç de fer-me gran… però no és un fer-me gran de sumar anys al que em refereixo, sinó un fer-me gran “a lo ancho“, una mena d’expansió en orgull, un fer-me gran de sentir-me més amb pau amb les meves idees i amb les meves decisions. Sumo treball i sumo experiències, tot de manera molt humil i amb l’última i màxima aspiració de fer de la meva vida un lloc bonic i agradable. Bé, i ja m’estic empatollant però és que d’això va el Continua llegint

Anuncis

Ha tornat el moment

Ha tornat el moment d’escriure. Porto uns mesos de moviment, de no concentració excessiva, d’obligades preses de decisions, d’escriptura molt personal i de poca necessitat de compartir-la. Alguna cosa em porta a escriure, ja ens coneixem… actuo per necessitats com tothom i, bé… jo li dic necessitat per dir-ho ràpid però en realitat parlo de desitjos, poderosos desitjos que em conformen. Sóc clara i transparent, molt innocent en aquest sentit, així que si he decidit no compartir tot el que he escrit durant aquest temps ha estat, bàsicament, perquè no ho he volgut. Qui millor que les meves necessitats i els meus desitjos per manar-me què fer i què no?

Ha tornat el moment d’escriure i compartir-ho, perquè tinc un públic fidel que ho espera, un públic tímid i silenciós, reflexiu, que es deixa travessar per les coses que dic. El públic és una excusa per dir que tinc ganes que es llegeixin les meves idees, els meus pensaments, la meva manera d’escriure, de descriure’m, de posicionar-me davant temes aparentment poc concrets però en realitat molt comuns i Continua llegint

Una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora

Senyor lector i senyora lectora: em poso seriosa avui, el relat que ve a continuació pot ferir alguna sensibilitat, és un punt macabre, estrany i fins i tot a algú li pot semblar de mal gust. A la vida hi ha moments que impliquen totes aquestes coses, i a continuació relato un d’aquests moments. Si et ve de gust llegir, endavant i deixa’t fer, i si és que no, ens trobem en un altre moment més lleuger. I per si no arribes al final… salut!

Penso en el cor com a òrgan per excel·lència, òrgan mare, òrgan proveïdor, i l’imagino com una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora, amb un enorme cossi ple de pinso exquisit i dolç (sense límit en quantitat) que alimenta els òrgans fills, com si fossin gallinetes,  a un ritme constant, ferma, més o menys a ritme d’aspersor… ara, ara, ara, ara, ara. I allà està plantada, sota la pluja, la neu, ara, ara, ara, ara, totes les inclemències que pugueu imaginar, trons i llamps, i algun d’aquests llamps cau ben a prop seu, allà arran dels peus, però ella ferma alimentant Continua llegint

Drets humans i crisi d’essències (o crisi humana de drets essencials, o essències humanes en crisi de drets)

“Avui el sol surt del teu signe per ingressar a lleó i afavorir la gestió de la teva economia, encara que la tendència et portarà a gastar”. Tinc costum de començar a llegir el diari per darrere, bàsicament perquè la portada no m’interessa però també perquè m’agrada fer tot el que tinc dret a fer i que va en contra del que fa la majoria. Estic convençuda que algú s’ha dedicat a fer estadística sobre el tema i que hi ha dades objectives sobre el percentatge d’humans que comencem els diaris pel final. Fer estadístiques està bé i es poden treure conclusions amb rapidesa i claredat. Però les estadístiques no m’interessen, primer perquè se’n valen molts caps grossos, i segon perquè posen números als fets, i no altres coses, com lletres o emocions.

Continuo passant pàgines i llegeixo: “Salir de la crisis es sólo cuestión de tiempo”. Aplaudeixo tant enginy en tan poques paraules. “Señor Continua llegint

Mangos vs. capricis (compartit tot és més senzill)

Les setmanes prèvies al viatge van ser mogudes i plenes d’incògnites… però la pregunta clau i decisiva va ser… i per què no marxar? I la resposta va ser ràpida i clara així que no hi havia gaire res per patir més enllà de tenir-ho tot enllestit pel dia de sortir… passaports, vacunes i tràmits d’aquest tipus. A mi que les curiositats no em deixen aclucar els ulls… tenia per davant tres setmanes d’intrigues i emocions a tots nivells i, evidentment, se’m va disparar l’eufòria (i en algun moment fins i tot devia trontollar la meva salut mental, vés a saber).

Un cop en marxa, cal dir que les circumstàncies es van anar encarregant d’anar posant un plus d’emoció al tema… experiències que ja són anècdotes i que ara és divertit recordar: que si avui encara no hem menjat res… a quin poble dius que som?… què fem ara aquí tirats al mig de la carretera a aquestes hores?… què punyetes fas tu dalt del bus i jo a baix i aquí tothom barallant-se?… que si passarem o no la frontera… I Continua llegint

Em pregunto preguntes

És necessari seguir fent-se preguntes. Cadascú les seves, que es veu que tota pregunta porta implícita una resposta, que es veu que el fet de fer-se preguntes ja és en sí una resposta.

Per què tantes excuses? Què té d’especial l’olor de les gomes “milan”? Què hi ha darrera el fet de menjar-se les ungles? Quin dia vaig tornar del món de les piruletes i vaig posar els peus a terra? I per què vaig tornar? Per què menjar piruletes em fa rememorar? Què tenia l’oxigen de la cresta dels castellets a les Agudes? Què va passar aquell dia que tot era diferent? Com em situo davant el fet que m’hagin fraccionat l’IBI en tres pagaments? D’on surt tanta bellesa aquest matí? Per què el pernil dolç es diu dolç si no ho és? Cal fer-ne un gra massa de tot? Com és que tenim aquesta intolerància cap a coses que aparentment no s’assemblen a res que tingui a veure amb nosaltres? Com fer-ho perquè algú que necessita ajuda demani ajuda? Com fer-ho perquè l’ajuda arribi realment a qui la necessita? Com és que ens sentim amenaçats Continua llegint

M’interessen les essències

Tenir idees a mitjanit no contribueix a la sana causa del dormir. És fotut, però a vegades em passa, són idees que he de deixar registrades abans de tornar a aclucar els ulls, perquè si no s’escapen. Són idees que recupero l’endemà i em permeten fer fil amb altres idees, i amb altres persones, i després es poden transformar, o no, en material útil per escriure, pintar, tocar, parlar, rumiar… i això sempre és divertit. Un mes de març intens i intensiu, amb inclemències vitals i emocionalment productiu.

Més o menys atrofiat tots tenim un peu connectat al dia a dia, el primer peu, el d’anar fent, el dels horaris, les rutines, la compra al mercat, el cafè amb l’amic i/o l’amiga, potser una anada a la perruqueria… aquest és el peu de partida, el bàsic, el que ens ocupa més temps i el que, per anar bé, ha de poder caminar amb certa inèrcia i normalitat perquè l’altre peu pugui caminar també.
Continua llegint