És necessari seguir fent-se preguntes. Cadascú les seves, que es veu que tota pregunta porta implícita una resposta, que es veu que el fet de fer-se preguntes ja és en sí una resposta.

Per què tantes excuses? Què té d’especial l’olor de les gomes “milan”? Què hi ha darrera el fet de menjar-se les ungles? Quin dia vaig tornar del món de les piruletes i vaig posar els peus a terra? I per què vaig tornar? Per què menjar piruletes em fa rememorar? Què tenia l’oxigen de la cresta dels castellets a les Agudes? Què va passar aquell dia que tot era diferent? Com em situo davant el fet que m’hagin fraccionat l’IBI en tres pagaments? D’on surt tanta bellesa aquest matí? Per què el pernil dolç es diu dolç si no ho és? Cal fer-ne un gra massa de tot? Com és que tenim aquesta intolerància cap a coses que aparentment no s’assemblen a res que tingui a veure amb nosaltres? Com fer-ho perquè algú que necessita ajuda demani ajuda? Com fer-ho perquè l’ajuda arribi realment a qui la necessita? Com és que ens sentim amenaçats Continua llegint →

Tenir idees a mitjanit no contribueix a la sana causa del dormir. És fotut, però a vegades em passa, són idees que he de deixar registrades abans de tornar a aclucar els ulls, perquè si no s’escapen. Són idees que recupero l’endemà i em permeten fer fil amb altres idees, i amb altres persones, i després es poden transformar, o no, en material útil per escriure, pintar, tocar, parlar, rumiar… i això sempre és divertit. Un mes de març intens i intensiu, amb inclemències vitals i emocionalment productiu.

Més o menys atrofiat tots tenim un peu connectat al dia a dia, el primer peu, el d’anar fent, el dels horaris, les rutines, la compra al mercat, el cafè amb l’amic i/o l’amiga, potser una anada a la perruqueria… aquest és el peu de partida, el bàsic, el que ens ocupa més temps i el que, per anar bé, ha de poder caminar amb certa inèrcia i normalitat perquè l’altre peu pugui caminar també.
Continua llegint →

Ja tenim dins de casa la corrupció, literalment, al menjador, i a la feina, pel carrer, al super, al rebat.cat (ja en parlem tots), i no hi ha res a fer… ja no podem deixar d’escoltar aquesta paraulota. Felicitats als creadors de la iniciativa. I ara què? Veient-les passar, entomant-les, així és com hem après a fer les coses. I aquests bancs als que tots hi hem posat diners o ens els han deixat (generosos, eh…) i aquests polítics que juguen als espies, al cluedo, a fet i amagar, al llop (el poble dorm!)… Doncs sí, les estem rebent, del dret i del revés i de tots colors. Torna la vella història de Robin Hood, en aquest cas modernitzada i adaptada als nostres temps: els que roben als pobres per donar-ho als rics.

I no hi ha final a la vista, cada dia sabem de noves històries i nous “cuentus xinus”… nous o potser no, perquè també hi ha Continua llegint →

Seguint la dinàmica tengui-falti que mola tant i aprofitant les diades nadalenques, fa uns dies vaig donar una estanteria a una amiga. Un cop a casa seva, ella es va dedicar a posar-hi els seus llibres. Com és habitual en aquestes ocasions, un aprofita per fer neteja, per desempallegar-se d’allò que ja no necessita. Doncs bé, aquesta amiga va dir-me que tenia uns llibres d’autoajuda que pensava que em podrien interessar.

Lluny de semblar mancada d’ajuda i aprofitant un comentari sorgit a una de les sessions del seminari de psicoanàlisi al que assisteixo, vaig decidir valorar el tema i lligar-lo amb els meus estudis d’artteràpia. Començant pels manuals d’autoajuda, he de dir que crec que es tracta de lectures genèriques, que parlen des d’uns estàndards, d’una psicologia “del que ha de ser”, d’una manera de ser que pretén conduir al lector a seguir corrents Continua llegint →

Diades nadalenques a la vista, toca parlar de sorpreses, de bons propòsits, d’amics invisibles, de torrons, de bones intensions, potser també de màgia i d’alguna o altra despesa extra (ull amb les despeses extres que el forn no està per pastissets). Enguany hem pactat amb els reis de casa que els grans ens farem els forts i estalviarem algun dineret i que la petita serà la protagonista absoluta (la petita que aquest any ja canta “tió, tió”… que dolça). D’altra banda, estimats reis mags de l’Orient, ara que no ens sent ningú he de dir-vos que aquest any he fet molta bondat, que podeu passar a veure’m quan vulgueu que sereu benvinguts, que em nadalitzo ràpidament jo…

I als carrers de Calella ja és Nadal fa dies, i que maco el mercat il·luminat, hauria de ser tot l’any així, els edificis il·luminats conviden a la festa. Ja rutlla també el Continua llegint →