Ja som a la setmana de Sant Jordi, i de ben segur molts de vosaltres encara no heu decidit quin llibre regalareu o us comprareu. Pels més dubtosos hi ha dues solucions: o anar a veure la Marta del Faristol, o en Gamell de La Llopa, o seguir llegint aquest interessant article on us donaré unes útils recomanacions sobre el llibre a triar.

La primera recomanació és el nou llibre de Josep Maria Espinàs: A peu per les torretes. Aquesta obra és una bellíssima descripció del paisatge calellenc on l’autor es fa acompanyar d’en Josep Maria Juhé per caminar per aquest territori calellenc, fer unes fotos i després penjar-les al facebook. Val a dir que l’escriptor no va poder seguir el ritme frenètic caminant d’en Juhé i extenuat, es va quedar mirant les turistes en poca roba que es banyaven a les roques.

Pels que vulguin un llibre un pèl més pujat de to, els hi recomano: Les 50 ombres d’en Gras, on un atractiu mecànic de bicicletes  mostra a una jove triatleta com es canvia una roda de la bici.

I  del mateix autor Continua llegint →

Ja quasi havien arribat totes, només faltaven les últimes de sempre, la X, la Y grega i la Z.

–Vinga corre zeta que sempre ets l’última– i la zeta venia amb aquella patxorra que li és característica mentre somreia despreocupada sense afanyar-se gaire.

Dins la sala les lletres es distribuïen en rotllanes en animades converses, en un costat les majúscules parlant de les coses que parlen els grans, de política, de famosos i de futbol, i corrent per tot el menjador i fent el xivarri que fa la gent jove, les minúscules.

La lletra C li comentava a la B com de maques s’havien fet les seves filles. A la V baixa l’havien vist per la tele el passat onze de setembre a Barcelona, havia quedat preciosa i molt reivindicativa. I la B alta, renoi quina crescuda que havia fet aquest estiu!

Una mica més enllà de la sala, les fricatives discutien amb les bilabials sobre com eliminar barreres arquitectòniques al món de les lletres, ja que la Ç trencada, Continua llegint →

A continuació us oferim l’arròs monumental de Festa Major; connectem amb el Passeig de Marc, endavant Joaquim Maria Puyal.

Aquesta emissió és una exclusiva de La Caixa,…. parlem?

Molt bon dia, són dos quarts d’onze del matí de diumenge i som al Passeig de Marc, fa un dia una mica ennuvolat amb una temperatura de 26º i una humitat del 73%, el Passeig és ple de gom a gom per poder gaudir d’aquest magnífic arròs.

I ja tenim l’alineació de l’equip titular, el Pa Vi i Moltó vestirà amb la seva habitual samarreta groga i formarà amb:  Muntaner, Fèlix Pascual, Plademunt, Pruna Jr., Massip, Soler, i com a home més avançat en Quicu de la Garrotxa, tots ells dirigits pel gran entrenador Sr. Jaume Pruna.

La paella està ben neta i en perfectes condicions quan l’àrbitre fa sonar el xiulet per començar la cocció, Muntaner Continua llegint →

Ja fa més d’un mes vaig poder assistir a la presentació oficial de la Colla Castellera Els Maduixots de l’Alt Maresme a Calella i d’entrada m’agradaria felicitar-los per l’excel·lent  posada en escena que van tenir aquell dissabte a la tarda. Amb certa sorpresa vam poder gaudir de la solvència de la nova colla en aconseguir uns castells força més alts i molt més ferms del que jo a priori em Continua llegint →

Aquest any si, volia aconseguir el meu gran objectiu: ser Calellenc de l’any.  El pla crec que era perfecte, seria el primer guanyador català de la Marató de Barcelona, i amb un èxit així cap conciutadà meu no podria negar-me aquest dret. M’havia preparat a consciència, havia fet moltes hores d’entrenament per no fallar a la meva fita.

La tàctica a seguir era senzilla, marcar de ben a prop els millors corredors africans per fer un bon canvi de ritme cap al quilòmetre 38 i que no em pogués seguir ningú. Però al calaix de sortida, quan  ja estava plantejant el discurs a la gala de Calellenc de l’any, (un discurs que seria d’agraïment cap a la meva família per les hores robades, cap als meus  companys runners que tants kms hem fet junts i cap a la meva gossa “Google” que no m’ha deixat ni un sol moment en els meus entrenaments). Doncs, com us deia, al calaix de sortida, quan jo estava un pèl distret mentre imaginava allò de “Gràcies Calella”, va sonar el tret de sortida i van sortir aquella colla de keniates i etíops esprintant i ja no els vaig veure més.        Continua llegint →

En aquell temps el Sr. Pruna i els seus deixebles anaren a celebrar el cap d’any. I després de la cercavila de l’home dels nassos es disposaren a sopar. Tot era pau i bons desitjos al moment de l’àpat i un cop es van haver menjat el raïm, el mestre en veure els deixebles una mica enriolats, els proposà anar a fer un volt per prendre la fresca.

Els deixebles protestaren un xic, doncs a taula encara hi havia neules i torrons per menjar i algunes ampolles encara no les havien ni encetat, però el mestre es mostrà ferm i els manà que sortissin del seu cau per divulgar el seu missatge.

I caminaren carrers enllà fins que arribaren a la plaça i al pàrquing que hi ha davant la Fàbrica Llobet  on trobaren nombrosos grups de joves que portaven grans ampolles de líquids de colors . Els deixebles encuriosits s’hi acostaren  i els joves que ja sabien allò de que “cal donar  aigua a qui té set”, els convidaren, i el deixeble del puro i el deixeble de panxa grossa i barretina feren grans glops d’aquells beuratges i descobriren que aquella Continua llegint →

Hi havia una vegada en un poble que es deia Calella ja fa uns quants anys, un home petitó que recollia tota mena de cartrons i altres deixalles, o sigui que era un drapaire i es deia Roman. Un dia en Roman tot eixerit va comentar als seus companys de vivenda:

-Me’n vaig tot sol a buscar andròmines al carrer.

I els seus companys de casa li digueren:

-No Roman, no. Que tu ets molt petitet i et podrien trepitjar, o et podria atropellar la moto d’en Súria de Correus o fins i tot els nens et podrien empaitar demanant-te imants.

Però en Roman, tossut com era, els hi va dir que hi aniria igualment i que tot el camí cantaria una cançó ben fort perquè no el trepitgessin i la cançó era aquesta:

Pim pam, pim pam
No em trepitgis que sóc en Roman
Pim pam, pim pam Continua llegint →

Si us he de ser sincer, havia preparat una dissertació sobre l’origen de la porta adovellada del segle XVI de Can Giol. Però he pensat, què carai, és estiu i això no ho llegirà ningú, per tant he canviat el tema de l’escrit per un passatemps estiuenc perquè després de fer la becaina valoreu el vostre grau de calellinitat.

1.Podries dir-me el nom del gran cantant i guitarrista, intèrpret del famós mix que comença amb Pastorets amb alegria i acaba amb l’himne del Barça.
a. Paco Micro
b. Albert Pla
c. Pep Xena

2. Saps el nom d’una família de transportistes calellencs molt vinculada amb el Club de Futbol Calella?
a. Plademunt
b. Aspas
c. Seur

3. De quin arquitecte és la Plaça del Mercat?
a. Ramon Mas
b. Jeroni Continua llegint →

M’agrada la nit de Sant Joan, em porta molts bons records. Records de quan era un nen i anava a veure la foguera que es feia al descampat de darrera l’antiga biblioteca i en aquell sot tiràvem els primers petards.

Uns anys més tard ho anàvem a celebrar a la Plaça del Bunyol, allò sí que era una revetlla de debò. Per arribar-hi hi havia tres opcions, dues de menys perilloses com eren el carrer Església i el Bruguera i la més atrevida, que era passar pel carrer Llarg quan el carrer Llarg es feia molt llarg, amb els seus pubs farcits de guiris i no guiris passats de voltes i que si en un dia normal d’estiu ja comportava cert risc, la nit de Sant Joan era exposar-te a que et perforessin el timpà amb algun artilugi llençat de ben a prop.

Una vegada arribats sans i estalvis a la Plaça del Bunyol, el primer destí era anar a veure la foguera de la Riera que semblava la festa major d’Iraq. Els coets anaven de Continua llegint →

Senyors, senyores, nens i nenes: tinc un sisè sentit.

En ocasions veig gegants…. per tots costats. Gegants que passen i em saluden, gegants que ballen al so de la gralla, gegants que surten de qualsevol carrer de Calella, gegants del nord, gegants del sud, de terra endins i de mar enllà. Gegants alts i gegants baixos, gegants prims i gegants grassos, gegants lletjos i gegants bonics, gegants amb corona, gegants amb casc, gegantes puntaires i gegants amb barretina, gegants que es banyen a la platja i que ballen amb la música de diversos grups com els Brams o els Catarres, i veig gegants desfilant quan surt el sol i d’altres que vénen caminant des de Sant Pol. Veig també gegants que estan penjats a les banderoles de la carretera. Hi veig en Quirze i la Minerva i també hi ha penjats: el nostre gegant Johnny Cadena, el gegant Chris McCornack i el gegant Gomez Noya.

Continua llegint →

1. Tot calellenc haurà de saber com es diu la seva alcaldessa, la seva pubilla i el seu hereu.

2. Tot calellenc haurà de saber qui son els dies de festa major, saber qui son els seus patrons i venerar –los.

3. Tot calellenc haurà d’escoltar Radio Calella i mirar Calella televisió.

4. Tot calellenc haurà de tenir tota la discografia d’en Pep Xena a casa seva, i en cas que ho tingui en format long play serà considerat un excel·lent calellenc.

5. Tot calellenc haurà d’haver anat alguna vegada a celebrar un casament a l’Hotel Vila. (Si el calellenc té menys de 15 anys es pot substituir per l’Hotel Bernat II)

6. Tot calellenc haurà d’haver-se posat content, com Continua llegint →

El diumenge passat en un desgraciat accident, em va deixar. Més de deu anys al meu costat, sempre fidel, i en un moment tot es va acabar. Va ser un company inseparable de festa i xerinola que sempre sabia donar la mida justa i que havíem passat, junt amb altres amics, estones molt agradables. Quan el veia pujar i tombar-se, em donava aquella frescor i alegria que em feia tan feliç.

Un xoc amb una ampolla de Xibeca llançat amb massa traça, va trencar-li el broc i en el mànec se li ha posat un tel: la vaca és cega, ….. ai no, el porró s’ha trencat.

Afligit em vaig disposar a llençar el meu porró i em vaig abrigar per sortir al carrer doncs era una nit freda. Però quan ja estava a punt de introduir el finat al forat del contenidor, en va sortir una fumera espessa que em va fer recular tres passes enrere. Aquella fumera poc a poc es va anar aclarint i com si fos l’Aladí Continua llegint →