El butlletí de Foto-Film Calella, ‘Portaveu’, de gener-febrer de 2015 porta una nota que anuncia el tancament d’un establiment emblemàtic de la ciutat, Fotografia Planchart. “Vaig a can Planchart”, va ser la frase més repetida per mi a casa els pares quan els avisava que anava a fer un encàrrec. La botiga de fotografia formava part de la meva rutina en els inicis professionals. Les meves fotos publicades a les revistes ‘El Nunci’ i ‘Repòrter’ van ser revelades al laboratori de can Planchart.

Primer en blanc i negre, després en color. Milers i milers de negatius que encara tinc arxivats a casa d’aquells anys de fotoperiodisme de proximitat, amb els sobres de can Planchart, van passar per les mans d’aquells germans, dels seus fills i dels dependents que han tingut al llarg dels anys. Ara feia anys que no hi duia cap rodet a revelar, perquè el camí era l’invers. Fotos digitals que portava en un pen per imprimir. Alguna foto carnet, un ull de peix per a l’iPhone i piles. La fotografia digital ha matat un sector que en el cas de Planchart ha fet mans i mànigues per adaptar-se i buscar nínxols de negoci. Àlbums digitals impresos, Continua llegint →

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals. És l’única explicació que he trobat a l’aparició –com si fossin bolets– d’un munt de perruqueries a la ciutat. Al carrer Amadeu cantonada Bruguera, al carrer Bruguera a tocar d’Ànimes, al carrer Amadeu entre Bruguera i Església… Tres establiments molt propers a la perruqueria que he freqüentat des que era petit, Quim i Esteve, al carrer Amadeu, a tocar de Sant Antoni. La ràtio de perruqueries per metre quadrat és escandalosa entre Sant Antoni-Església i Ànimes-Amadeu. Al seu entorn encara n’hi ha més, però cito aquestes perquè són noves. I com que cada cop que hi anava, a Quim i Esteve, hi passava per davant d’aquestes noves, em preguntava què feia de Calella una ciutat tan interessant per a aquest tipus de negoci. Entre les noves n’hi ha de xineses, sí, però també n’hi ha d’obertes per perruquers i perruqueres ‘nacionals’. Un fenomen realment curiós.

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals, però en el meu cas, en tot cas, deu ser més el segon que el primer perquè Continua llegint →

Aquest diumenge, 9 de novembre, tornaré a l’institut Bisbe Sivilla de Calella després de molts anys. El 9-N a primera hora els calellencs estem convocats a dir-hi la nostra, sobre el nostre futur col·lectiu, en un ‘procés participatiu’ no vinculant jurídicament però d’una enorme càrrega política. Tots a l’institut amb la papereta i l’urna com a reivindicació bàsica de la democràcia que ens neguen. Estem vivint la història, estem fent història.

Diumenge viurem una jornada important, com a continuïtat del moviment iniciat amb les manifestacions contra la retallada de l’Estatut i, més especialment, amb la consulta popular d’Arenys de Munt, del 13 de setembre del 2009, i la de Calella, celebrada el 25 d’abril del 2010. He assistit a totes aquestes jornades, a Barcelona, Arenys de Munt i Calella, i no em penso perdre el 9-N a l’institut on fa anys vaig cursar BUP. Nostàlgia d’aquelles aules i d’aquells anys i tota la il·lusió i l’esperança en un futur millor.

Aquest ‘procés participatiu’ no és el que volíem i necessitàvem com Continua llegint →

Quan era petit i els meus pares treballaven de sol a sol al bar Los Gallegos (carrer Sant Antoni) i després al restaurant El Hogar Gallego (carrer Ànimes), passava un munt d’hores amb els nens i la gent del veïnat. Jugàvem al carrer i als portals, fèiem servir l’entrada del pàrquing del carrer Ànimes, davant mateix de la Fusteria Villegas, com a porteria de futbol, i la baixada als aparcaments per llençar-nos amb cartrons i amagar-nos-hi quan s’apagaven els llums. La fusteria, els tallers de motors i de cotxes, la botiga de mobles, el supermercat de la cantonada, el restaurant i el munt de petits tallers tèxtils ficats en aquells aparcaments i en els altells que hi ha dalt del restaurant i de la botiga de mobles confegien al tram del carrer Ànimes entre Bruguera i Sant Antoni un entorn particular, un tresor de records de la meva infantesa. Era obrer i residencial alhora perquè aleshores la gent treballava de valent, i ho feia a totes hores.

El Consorci de Normalització Lingüística és un nom complicat. Consorci? Normalització Lingüística? Ajuntaments? Generalitat? Sona a massa institucional, a administració pura i dura. Però darrere del CNL hi ha un projecte essencial per entendre, per exemple, la premsa comarcal dels darrers 25 anys. Centenars de publicacions s’han corregit lingüísticament gràcies als treballadors, als professionals del Consorci.

Durant nou anys vam publicar mensualment una revista a l’Alt Maresme, ‘Repòrter’, que va merèixer algun premi i el reconeixement d’una part influent de la comarca. Aquella revista va arribar a quioscos i domicilis amb una qualitat destacable gràcies a un dels treballadors del Consorci, en Josep Ferrer Costa. Des del seu despatx de l’Ajuntament de Pineda de Mar, en Josep Ferrer va fer una feina sensacional perquè materials i publicacions com ‘Repòrter’ sortissin al carrer amb un nivell de català excel·lent.

Per a mi, doncs, el CNL és en Ferrer, la seva professionalitat i Continua llegint →

Si te’n vas a la Viquipèdia, recent Premi Nacional de Cultura 2014 que em fa sentir molt content per la justícia que suposa aquest reconeixement, et trobaràs que hi ha una vintena de calellencs il·lustres. Entre aquests hi figuren l’empresari, metge i polític Ròmul Bosch, que va ser alcalde de Barcelona a principis del segle passat; Tomàs Sivilla, que va ser bisbe de Girona en el segle XIX; l’empresari turístic Ramon Bagó, que va ser alcalde i director general de Turisme en els primers governs de la Generalitat recuperada (Medalla d’Or de la Ciutat); el polític comunista Francesc Frutos, que va arribar a aspirar a la presidència del govern espanyol en les eleccions del 2000; l’oncòleg Carles Cordón, que investiga sobre patologia molecular a primera línia mundial des de Nova York (Medalla d’Or de la Ciutat); i el filòsof i catedràtic Josep Maria Terricabras, que actualment aspira a diputat del Parlament Europeu en la legislatura més decisiva de la relació Catalunya-Europa.

Terricabras  Continua llegint →

La política està desprestigiada i la valoració dels polítics ha caigut en picat a les enquestes. Aquesta percepció és injusta en l’àmbit de la proximitat, perquè la majoria d’ajuntaments no funcionarien sense la contribució desinteressada de molts electes i ciutadans sensibilitzats per la cosa pública. No estem a l’època dels primers ajuntaments democràtics, i a mesura que han passat els anys les estructures polítiques i tècniques dels consistoris s’han anat professionalitzant. Per a bé (molt) i per a mal (també). No obstant, encara hi ha milers i milers de ciutadans que decideixen anar a unes llistes per dedicar hores del seu temps i de la seva família a la gestió dels interessos col·lectius. La proximitat és clau per entendre la dedicació i la passió que molts alcaldes i regidors li posen al seu consistori, al seu municipi, sense que això rebi a canvi cap gran reconeixement. Tot el contrari. La crítica, la queixa sistemàtica i la sospita són recurrents per part d’una ciutadania que se sent escaldada, que veu corrupció i robatoris a per tot. Injust, però és el que han llaurat algunes Continua llegint →

El director de la Challenge Barcelona-Maresme, Agustí Pérez, ha respost el meu escrit titulat Seré un mal calellenc, doctor?, que vaig publicar al portal d’opinió de Calella Rebat.cat. Agraeixo la informació facilitada pel senyor Pérez en el sentit que la família de l’atleta britànic mort a la platja de Calella el 6 d’octubre donés el seu consentiment per escrit perquè, al cap de poques hores, els focs d’artifici i la festa amb música de discoteca cloguessin la jornada de la Challenge. També li agraeixo la invitació que em fa de cara a la mitja Challenge del 18 de maig.

No obstant, voldria fer alguna puntualització. La primera és que el meu escrit, com diu el propi portal i com es desprèn del to i del titular del meu post, és una opinió com a calellenc, no pas cap informació professional com a periodista. Per informar de la Challenge ja hi ha els companys de les seccions d’Esports i els dels mitjans locals que tant bé fan la seva feina. És a ells a qui correspon informar, de la competició i Continua llegint →

Diumenge passat a la nit vaig sentir-me malament. Des de casa vaig veure els focs d’artifici de cloenda de la Challenge i després, durant força estona i malgrat la distància, vaig haver de tancar la finestra per poder veure la televisió per l’alt volum de la discoteca nocturna organitzada per als esportistes. Em vaig sentir malament perquè vaig pensar que tot allò era excessiu i desafortunat. Em van venir al cap l’aturat que l’endemà, dilluns al matí, no podria anar a treballar i potser hauria d’anar a la cua del Servei Català d’Ocupació o de l’INEM. Què deuria pensar aquell aturat sentint els petards, veient els coets i, després, escoltant la música de la festa de la Challenge? Potser va pensar que amb aquells diners es podrien fer altres actuacions públiques. Però, esclar, aquell pobre aturat no deu saber que la Challenge l’organitza una empresa i que l’empresa, amb el vist-i-plau municipal, munta les cloendes i festes que li semblin oportunes. Aquell aturat no deuria saber que tal cloenda no està pensada per a un públic local, sinó per a uns visitants que venen de fora, i, ja se Continua llegint →

S’ha instal·lat la idea que el sistema públic de salut està en perill. S’havia ja instal·lat la idea que per gaudir d’una bona prestació mèdica havies de combinar la sanitat pública amb una mútua. Molts catalans paguen el servei públic a través dels seus impostos i, voluntàriament, han decidit fer-se d’una mútua per gaudir dels avantatges del servei privat. El sistema públic es veu alleujat i l’usuari que s’ho pot permetre s’estalvia alguns inconvenients de la xarxa pública. Davant d’una greu malaltia o d’una urgència d’abast, finalment molts opten per la prestació pública perquè, encara, és garantia en els moments realment difícils.

Aquest escenari no té res a veure amb el record d’infantesa del doctor José Antonio Pardo González, que era metge de l’ambulatori públic i també rebia visites a casa, al seu domicili del carrer Àngel Guimerà. El doctor Pardo era el metge que atenia la meva família, ja sigui a l’ambulatori del carrer Bruguera, o al CAP de l’Hospital Sant Jaume, Continua llegint →

Benvolgut Paco,

Cada any trobava l’excusa per escriure de tu. Buscava algun motiu per recordar-te en el meu blog, que és un diari personal, un dietari, però a la xarxa, digital i públic. Aquest estiu, perquè l’impuls em sorgeix especialment quan desconnecto de la feina i descanso, en lloc de fer un article parlant de tu he preferit enviar-te aquesta carta virtual. El motiu és que, Continua llegint →

Fa dos anys ens trobàvem a la constitució del nou ajuntament, amb l’elecció de Montserrat Candini com a primera alcaldessa de la Calella democràtica. El govern minoritari de CiU (8 de 17 regidors) se’n surt sense necessitat d’arribar a cap pacte estable, després de declinar el recurs fàcil d’un acord amb el PP. L’esquerra (PSC i ERC) ha preferit mantenir-se a l’oposició i carregar piles de cara a les properes eleccions municipals. Els socialistes paint la pèrdua de l’alcaldia i els republicans, la de regidors. Dos anys després, la situació política nacional s’ha capgirat. CiU ja no està a la cresta de l’onada. Candini va guanyar les eleccions amb plena desfeta del tripartit a nivell nacional. ERC supera ara CiU a totes les enquestes, i el procés cap a la consulta està dibuixant nous lideratges que poden trastocar el mapa parlamentari. El PSC està patint una crisi sense precedents pel debat sobiranista i la sortida del poder a gairebé totes les institucions. La CUP i ICV s’estan organitzant a la ciutat, en plena ebullició d’aquestes formacions a Catalunya. I d’aquí a dos anys, el Continua llegint →