Entrades de Xavier Cáliz

PSC renta més blanc

Quan estudiava, en certa ocasió, un professor va afirmar que una campanya per a vendre sabó no era substancialment diferent que una d’electoral.

psc-colorJo, que llavors era jove i carretejava un cap ple de pèl per fora i d’ideals per dins, vaig rebre aquella frase com una revelació menor, en la línia de les Grans Veritats que una persona ha d’afrontar i que comença el dia que Continua llegint

De com donar munició a l’adversari i restar tan cofoi

Sant Joan és una bona excusa per parlar, discutir, provocar… sobre temes lligats a aquest territori que va de Salses a Guardamar i té algunes de les condicions que defineixen una nació.

Comencem.

S’ha demostrat abastament que els partits al sud d’Europa no es guanyen per l’habilitat dels jugadors marcant en la porteria contrària sinó perquè els adversari se’n fiquen més en pròpia porta.

Això, òbviament, és una metàfora per parlar de política, perquè a mi ni m’agrada el futbol, ni tinc cap interès d’aprendre res al respecte (sento ser així de cru però millor que us ho digui jo que no pas que us n’assabenteu al carrer, per boca de ves a saber qui).

Dit d’una altra manera el vencedor ho és per incapacitat del contrari no per excel·lència pròpia: en rallies, les curses es guanyen Continua llegint

Can Gallostra i la democràcia fàctica

La distància que hi ha entre les nostres paraules i els nostres fets, és la que separa el volem d’allò que tenim.

Una afirmació que es fa palesa, per exemple, quan pensem en el que la majoria de nosaltres voldríem pesar i ho contrastem amb el volum d’aliments que, donant-nos un polsim de felicitat abans de precipitar-se als avencs de la nostra panxa, passen a augmentar el nostre jo corpori tot aprimant la nostra autoestima .

Però avui us proposo anar un pas més enllà i contraposar la democràcia formal que exercim en períodes de quatre anys amb la que DIEM allò que volem, a la democràcia real, física, mesurable i desemmascaradora que practiquem amb la targeta de crèdit a la mà i amb la que FEM cada dia la societat que ha de venir.

El diner, el flux comercial, és  la força que avui està modelant el futur. Continua llegint

Sistemes gallinacis

Els galliners són delicats sistemes socioeconòmics.

Sí, ja sabem que qualsevol es veu amb cor d’arreplegar quatre fustes, tres cargols i un pot de cola blanca i perpetrar -ne un; però això només certifica que hi ha galliners i gallineren.

Als països del nord, on els hiverns són de debò, un habitacle per plomàcies s’ha de muntar a consciencia perquè, d’altre manera, les gallines poden acabar convertint-se en glaçons d’aviram amb potes.

En canvi al sud fins i tot si no és estiu quasi tota cuca viu i amb un cordill per aquí, un somier vell per allà i un plàstic usat d’hivernacle, ja es pot condemnar unes quantes plomàcies a un aixoplug peremptori, a un gúlag Continua llegint

El roig, el blau i les pistoles de gafets

Els plàtans, a l’estiu, desprenen una olor molt característica. Em fa l’efecte que si a l’altra banda del món hi sento mai aquesta olor em vindrà al cap la plaça de Catalunya de Calella, perquè allà va ser on en vaig veure (i flairar) uns per primera vegada.

gafets

Abans, aquests eren indispensables en el transport per terra: tot l’assolellat migdia europeu flanquejava els seus camins principals amb aquests arbres que donaven ombra al bestiar dels traginers, als traginers, als viatgers, als soldats i a qualsevol altre animal de sang calenta interessat a que el sol no l’escalfés més encara, en detriment de la productivitat transportívola.

Posteriorment, Continua llegint

Poc que rebatré pas

Sóc un producte d’importació.

A un servidor el van elaborar a un poble de la vega de Granada i quan portava cinc anys de criança el van expedir cap aquí, essent plenament operatiu, com a català empeltat, des del 1965.

Per a un nano andalús dels seixanta Calella era una cosa ben curiosa. Xocant fins i tot. Per començar, les dones anaven en bicicleta. Jo no sabia que això podia passar: al meu poble no n’avia vist mai cap; de bicis sí, però no pas del combinat dona-bicicle en equilibri dinàmic. Les senyores vestien amb colors més vius que les que s’enfundaven en la negritud del dol perenne de la meva primera infantesa. També s’entestaven a empènyer amunt i avall carretons de rodes metàl·liques i barrots verticals plens de sacs amb feina per casa.

Continua llegint