Aprofitant l’arribada de les altes temperatures rebat.cat se’n va de vacances. Des del 3 de desembre de 2012 han passat 2 anys i set mesos en els que fins a 30 col·laboradors han publicat un total de 225 interessants articles de diverses temàtiques i estils però sempre amb Calella com a protagonista de fons.

Aconseguir aquesta participació en un projecte nou, independent, obert, respectuós i proactiu no ha sigut fàcil i és un mèrit únicament de tots els que han acceptat o s’han ofert a ser part protagonista de rebat.cat.

Quan baixi la calor i arribi la fresca, després de la Festa Major i el 27S, espero que podrem tornar a obrir aquest espai d’opinió. Acceptarem tots els suggeriments i aportacions per millorar i ampliar rebat.cat.

Gràcies per endavant.

Josep Barri

Avui he rebut un correu electrònic que em commina a retirar un article publicat aquí, a rebat.cat. La lectura del correu, feta entre la sorpresa, l’estupefacció i certa incredulitat, no m’ha deixat gens indiferent. Tinc un gran respecte a les lleis i les normes que volen protegir els drets i la imatge de les persones però, en aquest cas, em permeto fer-vos un seguit de reflexions.

La persona que signa el correu sota el nom d’una marca (enlloc, ni a la web, es dóna cap dada sobre una raó social, NIF o similar) que té entre els seus objectius el “dret a l’oblit i borrar informació i dades d’internet”, ho fa en representació d’una persona física “degut a una informació pública en la vostra pàgina web, que està causant un perjudici al meu representat, en la seva vida personal i sobretot professional“. Afegeix que l’article està obsolet (2014) i que parla d’un assumpte ja aclarit. I, finalment, demana el “dret de cancel·lació i oposició” del corresponent enllaç.

Fins aquí jo no tindria cap problema en accedir a aquesta petició si no fos per dues qüestions prou importants. La Continua llegint →

L’estiu és, per tradició i per lògica, el temps en què les ballades de sardanes fan el seu “agost”, i mai millor dit. Per ser l’època de l’any que és i per per pures raons climatològiques, és quan s’escau el ball a la plaça. Durant aquests mesos trobem com molts pobles han programat la seva temporada d’audicions, i places i passeigs en són els escenaris naturals de la majoria.

He de confessar que tot i el pas dels anys (l’edat no perdona), em continua causant alguna petita emoció veure les rotllanes voltant, encara que la majoria ho facin sense un salt massa exagerat ni uns moviments tampoc massa secs (allò que dèiem de l’edat).

I l’estiu, l’aire lliure, la gent al carrer i a la plaça, són sinònims també de festa i de divertiment. Com que la Festa Major només dura uns dies i l’economia va com va, molts firarires han intentat trobar una plaça fixa durant un o dos mesos en llocs que els seus estudis de mercat els hagin demostrat que seran prou Continua llegint →

De begades penso en Palafrugell.
Per un canbi a Barcelona.

Seria un fals si no digués que la primera vegada que vaig llegir aquestes dues frases em va venir una certa indignació. Quan estem dient als ¨joves¨ que deixin d’escriure-ho tot amb k, i que no retallin les paraules, i que les h serveixen per alguna cosa, i les b, i les v…. resulta que arriben els intel·lectuals de torn i ens plantifiquen al mig de la cara i en prime time uns eslogans mal escrits però científicament buscats.

Al senyor Collboni el seu equip d’assessors li han dit que escrigui “canbi” i “barcelona” amb la mateixa b, que això li donarà una imatge de modern i agosarat futur alcalde.
A Palafrugell sembla que ha sigut la “ment creativa de l’artista multidisciplinari Enric Farrés” qui ha volgut crear aquest grafit literari transgressor davant l’inici del festival Flors i Violes.

Ha arribat un Continua llegint →

Sense risc d’equivocar-me, un dels anuncis que han marcat aquest final d’any és el del “bocata màgic”, aquell entrepà sense res a dins i que, per art de màgia, té la facultat de què et puguis imaginar, amb olor inclosa, de què el vols… I, al final, aquella mirada de la mare…

Després podrem parlar de si és una creació, pur marketing o un reflex pur i dur de la realitat. Aquí cada un hi farà la seva anàlisi i tindrà també tot el dret a amagar-se del que li faci més por. La por a la realitat és una de les armes més destructives que existeixen. És capaç de Continua llegint →

Avui fa un any va veure la llum rebat.cat, un espai d’opinió al voltant de Calella, com es defineix a la capçalera de la pàgina, i que vol ser tan obert com pugui o com sàpiga, sense restriccions i sense minutatges, només respectant el criteri personal i l’opinió de cada col·laborador, segons aquell editorial de presentació (rebat, per què?) que obria el primer dia. Han sigut:

26 col·laboradors,
131 articles,
24.148 visites i
11.578 lectures.

El camí està encetat i el model pot seguir oferint aquest “speaker’s corner” d’utilitat pública, d’utilitat per Calella. Agraïments doncs als que, fins avui, han visitat, han llegit o, senzillament, han descobert l’habilitat i l’estil comunicador  que intentarem seguir acostant-vos.

I un d’especial als vint-i-sis primers que han confiat a rebat.cat una mostra del seu saber i la seva opinió posant-los a l’abast de tots. Continua llegint →

Sembla que encara ressona, i que ho farà per temps, la imatge de David Fernandez (CUP) amb la seva sandàlia (del peu dret si no ho recordo malament) a la mà. I en aquell moment no es va dedicar a donar cops a la taula, ni la va llençar sobre aquell a qui es dirigia, ni va fer cap altre gestualització exagerada com algunes que es van convertir en famoses i han quedat com a referents de les discussions polítiques a nivell mundial. El diputat Fernàndez, amb parsimònia, es va dirigir al… senyor Rato i li va recordar el símil que representava en la cultura musulmana aquest gest de brandar una sabata, al mateix temps que aprofitava per deixar-li anar unes quantes perles, ben guanyades al meu modest entendre.

I aquest fet d’aixecar una sandàlia en tan respectable seu ha aixecat més polseguera que la mateixa sandàlia en tota la seva arrossegada vida. Si una cosa ha quedat clara en la tasca parlamentària dels membres de la CUP és que s’aparten un xic del cerimonial i les formes establertes en la dialèctica parlamentària Continua llegint →

Un tòpic com dir “l’èxit de la Via Catalana de l’11 de setembre va superar totes les previsions”, apart de ser-ho no pot amagar una realitat que va ser espectacular però, que d’alguna manera, no era més que el fruit d’un conreu llargament treballat.

La comparació amb la gran manifestació de la Diada del 2012 és obligada tot i la diferència de model i de situació conjuntural. I, per això, cal valorar l’esforç de logística i d’organització tant a nivell de convocant com de participant. Es pot pretendre minimitzar fins al ridícul aquest esforç i es pot creure que tot es reduïa a fer unes passes des de la porta de casa fins a peu de carretera. Res més lluny de la realitat.

He mirat ja uns quants centenars d’imatges  i diverses filmacions de la cadena humana formada a Calella. He parlat amb gent que va anar a col·laborar a molts quilòmetres d’aquí i també n’he sentit cròniques personals: tot plegat té un volum tan gran que a molts se’ls escapa la veritable dimensió del que hem viscut. El mateix dimecres i l’endemà em van demanar que Continua llegint →

Tot i la joventut d’aquest espai, vuit mesos des del desembre de 2012, ja podem parlar de 95 articles escrits, 22 col·laboradors i més de 16.000 visites. Aquestes dades potser no són més que números però posen sobre la taula una realitat prou remarcable: que hi ha gent que té ganes de dir coses, d’expressar-se, de deixar anar reflexions i opinions, de debatre i de rebatre.

I potser per tot això hem decidit posar el nostre granet de sorra a una gran festa que ja celebra la seva sisena edició: els Premis Blogs Catalunya. I ara em ve al cap la primera edició a Girona, i la segona a Vic en la que vaig ser finalista (ves per on!) amb el meu vilapou.cat… I després va venir Mataró, la Seu d’Urgell i Reus. I aquest any ens Continua llegint →

Fa dies que no vaig al Corte Inglés, a Barcelona. És com passejar per una petita ciutat, no per l’ambientació ni l’atrezzo, sinó per la gent que et trobes. Et creues amb tots els tipus de gent que conformen una comunitat, els nivells socials, les edats, les condicions, una veritable mostra d’humanitat.

Aquí a la vora, però, tenim un exemple una mica semblant, i aquest sí que ens resulta més fàcil de visitar. Ja sigui per l’edat o per la mateixa constitució personal, en un moment o altre ens toca fer-hi una visita. L’hospital és allò més semblant que tenim a un edifici d’unes quantes plantes, amb seccions diverses i diferenciades, personal dependent i especialitzat, i uns “caps de vendes” que van resolent tots els casos que se’ls presenten.

A l’hospital de la meva ciutat (quina manera més eufemística de dir-ho), l’espera obligatòria a una visita pot ser en escenaris diferents però que habitualment passa per ser un grup Continua llegint →

Aquesta és l’entrada número 44 al rebat.cat. En poc més de tres mesos fins a 16 col·laboradors han invertit una part del seu temps en preparar un o més articles que hem publicat en aquest digital. La idea inicial d’oferir un espai obert a l’opinió segueix donant els seus fruits. No és cap projecte tancat, al contrari, és un portal obert de bat a bat a tots aquells que tinguin ganes d’encetar conversa, abocar projectes o posar damunt la taula alguna reflexió que, encara que sigui “tangencialment”, doni una projecció de Calella.

I si la intenció de rebat.cat és és ser identificat amb opinió, hi ha d’altres mitjans o de plataformes digitals que poden ser identificades també amb etiquetes concretes. Parlem d’agenda i ens vindrà al cap el Va de Continua llegint →

L’any 1978 me’l vaig repartir entre els 18 i els 19 anys. Era un universitari amb les inquietuds que això comportava aleshores; no sé si ara és això ben bé igual, però molt em temo que una gran majoria del jovent, i no pas per culpa seva, va abaixar la guàrdia fa uns quants anys….

I aquells mesos l’actualitat política i social portava una velocitat de vertigen, amb les primeres eleccions generals lliures acabades de fer i una Constitució (permeteu-me ser correcte i posar-ho amb C majúscula… per la transcendència del moment, més que res) que naixia també a una velocitat de vertigen.

Tots érem molt novells en tot allò, em refereixo als ciutadans és clar, i, sobretot els joves, intentàvem aprendre conceptes, definicions, principis i, si més no, el que intentàvem era formar-nos una idea de cap on ens semblava Continua llegint →