Seguint monuments

“Quin nen més bufó… a qui retira? Que vols un caramel, maco? Te’l guardes per havent dinat, que ara et trauria la gana”.

Doncs sí, mal m’està dir-ho, però quan tenia uns sis o set anyets -parlem de la segona meitat dels anys cinquanta- de veritat que era molt bufó i se’m rifaven totes les senyores, iaies, tietes, cosinetes més grans i veïnes, que competien furiosament entre elles per portar-me on fos, al Passeig de Mar, a berenar als Pins, amunt i avall del carrer Continua llegint →

Cap de setmana perfecte. Com a mínim tant com es pot esperar…

El més destacable d’aquests poc més de dos dies, és que les coses —això ja ho tenia clar fa molt de temps, ni tan sols el soi-disant bolet Descartes no és un bolet, tot té un precedent— a vegades sembles lligades; el fat o el destí —encara que també sé que és mentida, no hi ha cap pla preconcebut, tot és casual i passa perquè l’Univers està en caiguda lliure!

Dissabte tarda, L’art de la comèdia. Magnífica, inefable, superba, esfèrica. Realisme italià en el seu punt àlgid; la realitat supera la ficció: Pietro, Pietro! Miracolo, miracoloooo! De fet, en justícia hauria de dir (amb la negreta inclosa): Magnífics, inefables, superbs, esfèrics els qui, encapçalats per l’Homar, ens han regalat aquesta horabaixa de somriures i reflexió punyent, esgarrifosa, fosca com l’esgarip congelat a la gola davant d’allò que és massa evident com fer mal mentre t’arrenca la carn d’una mossegada.

Em venen al cap, tot mirant la representació diferents capes d’aquella forma de realitat que en diem experiència Continua llegint →

L’any que votarem perillosament

He anat al metge.

No m’ha atès la meva doctora de sempre, sinó un xicot que en comptes d’examinar-me, s’ha passat tota la visita amorrat a la pantalla de l’ordinador. Mentre jo li explicava les meves nafres, ell teclejava amb fúria i, sense aixecar la vista de la pantalla, em feia que sí amb el cap. En cinc minutets i sense ni tan sols auscultar-me, com s’ha fet tota la vida (deu ser la medicina moderna) ha dictaminat que no era res, que havia de caminar més, menjar sa, beure menys i, sobre tot, deixar de fumar. Li he dit que fa més de vint anys que no fumo, però ni cas… Li devia saber greu no receptar-me res i per això m’ha indicat que pels moments fluixos, un Paracetamol i a córrer!

No n’he sortit gens convençut i ja que el metge informàtic que m’ha tocat, ha passat de les meves explicacions, em permeto la llibertat de posar en coneixement dels que generosament vulguin llegir aquestes Continua llegint →

El butlletí de Foto-Film Calella, ‘Portaveu’, de gener-febrer de 2015 porta una nota que anuncia el tancament d’un establiment emblemàtic de la ciutat, Fotografia Planchart. “Vaig a can Planchart”, va ser la frase més repetida per mi a casa els pares quan els avisava que anava a fer un encàrrec. La botiga de fotografia formava part de la meva rutina en els inicis professionals. Les meves fotos publicades a les revistes ‘El Nunci’ i ‘Repòrter’ van ser revelades al laboratori de can Planchart.

Primer en blanc i negre, després en color. Milers i milers de negatius que encara tinc arxivats a casa d’aquells anys de fotoperiodisme de proximitat, amb els sobres de can Planchart, van passar per les mans d’aquells germans, dels seus fills i dels dependents que han tingut al llarg dels anys. Ara feia anys que no hi duia cap rodet a revelar, perquè el camí era l’invers. Fotos digitals que portava en un pen per imprimir. Alguna foto carnet, un ull de peix per a l’iPhone i piles. La fotografia digital ha matat un sector que en el cas de Planchart ha fet mans i mànigues per adaptar-se i buscar nínxols de negoci. Àlbums digitals impresos, Continua llegint →

Entro a l’estació i el cartell lluminós de l’entrada anuncia normalitat al servei; el panell de dins de l’estació diu que el tren passarà en nou minuts. Trec el bitllet després de fer la cua —dues persones davant meu, l’altra màquina l’està buidant, en hora punta, la cap d’estació (o qui suposo que ho és).

Miro el panell i segueix anunciant el tren per d’aquí a nou minuts; el meu rellotge em diu que n’han passat tres. Al cap d’uns altres cinc minuts d’espera el panell diu que encara en falten cinc més… Mentrestant uns veïns d’andana reben un WhatsApp d’uns de l’estació anterior dient que, com ja hem descobert solets, el tren ve tard. I cap informació complementària pels altaveus de l’estació

Al final deixem l’estació amb tretze minuts de retard. I pel que sembla, així un dia i un altre… En aquestes condicions es veu que el sistema funciona amb normalitat!

De la mateixa manera que per a Pareto els subòptims són aquelles tries amb les quals no maximitzem el Continua llegint →

Ja quasi havien arribat totes, només faltaven les últimes de sempre, la X, la Y grega i la Z.

–Vinga corre zeta que sempre ets l’última– i la zeta venia amb aquella patxorra que li és característica mentre somreia despreocupada sense afanyar-se gaire.

Dins la sala les lletres es distribuïen en rotllanes en animades converses, en un costat les majúscules parlant de les coses que parlen els grans, de política, de famosos i de futbol, i corrent per tot el menjador i fent el xivarri que fa la gent jove, les minúscules.

La lletra C li comentava a la B com de maques s’havien fet les seves filles. A la V baixa l’havien vist per la tele el passat onze de setembre a Barcelona, havia quedat preciosa i molt reivindicativa. I la B alta, renoi quina crescuda que havia fet aquest estiu!

Una mica més enllà de la sala, les fricatives discutien amb les bilabials sobre com eliminar barreres arquitectòniques al món de les lletres, ja que la Ç trencada, Continua llegint →

Carta al Reis

Quan, de menuts, descobrim que ficant una lletra darrera una altre en surten paraules, la primera missiva seriosa que ens entestem a escriure és la carta als Reis. Amb tota la concentració dels nostres pocs anys i posant-hi els cinc sentits, aquella primera carta esdevé una obra d’art que ensenyem cofois als pares, avis i germans més grans que lloen la nostra polida cal·ligrafia i ens pregunten (com si no ho digués a la carta) què hem demanat… Un cop demostrada la nostra traça, en la que els grans no hi creien gaire, ens vénen les presses per llepar el sobre i portar-lo al patge reial, no fos que féssim tard!

Amb el pas dels anys, aquesta carta es converteix en una rutina, fins i tot pesada, que els pares t’han de recordar, a partir d’una edat amb una certa conyeta: “Has de fer la carta als Reis… si no, no et portaran res!”, fins que deixes de escriure-la tot i que, poc o molt, els Reis segueixen cada any pensant en tu i deixant-te els presents que, si no has fet la carta, serà mentalment, els hi has demanat… Que Continua llegint →

És vermell i gris, i senzill i pràctic. Un coet del que pujo i baixo i un coet que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. Aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però mai ho fa de la mateixa manera, perquè té una cosa especial i que m’agrada molt i és que és canviant, canviant en propostes i en colors, canviant en el sentit que sempre té un punt d’imprevist i inesperat… un crac de coet, vaja.

Quan el necessito em dispara ben lluny (tan lluny com sap que necessito) i, quan tornem, el plego i me’l poso a la butxaca. L’he fabricat jo mateixa amb l’ajuda d’una amiga que m’ha inspirat, que m’inspira i que m’acompanya sovint. Ella també en té un i a vegades el compartim perquè compartit tot és més divertit i les amigues amb coet molen mil.

M’agrada enfilar-m’hi i asseure-m’hi damunt per sentir la velocitat a la cara i moure el cap perquè em ballin els cabells. M’agrada també pujar-hi amb les bambes d’anar a la muntanya. Em poso les bambes perquè pujar al coet té una mica a veure amb anar Continua llegint →

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals. És l’única explicació que he trobat a l’aparició –com si fossin bolets– d’un munt de perruqueries a la ciutat. Al carrer Amadeu cantonada Bruguera, al carrer Bruguera a tocar d’Ànimes, al carrer Amadeu entre Bruguera i Església… Tres establiments molt propers a la perruqueria que he freqüentat des que era petit, Quim i Esteve, al carrer Amadeu, a tocar de Sant Antoni. La ràtio de perruqueries per metre quadrat és escandalosa entre Sant Antoni-Església i Ànimes-Amadeu. Al seu entorn encara n’hi ha més, però cito aquestes perquè són noves. I com que cada cop que hi anava, a Quim i Esteve, hi passava per davant d’aquestes noves, em preguntava què feia de Calella una ciutat tan interessant per a aquest tipus de negoci. Entre les noves n’hi ha de xineses, sí, però també n’hi ha d’obertes per perruquers i perruqueres ‘nacionals’. Un fenomen realment curiós.

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals, però en el meu cas, en tot cas, deu ser més el segon que el primer perquè Continua llegint →

Per les festes de Nadal he anat a veure Els Pastorets. He rigut amb les ximpleries del duet còmic que formen Jonàs i Mataties (Lluquet i Rovelló en la versió de Josep Maria Folch i Torres). M’he preguntat per què uns personatges tan ximples cauen tan bé. I m’he respost que la qüestió de fons no és espiritual o ideològica, sinó que resideix en la simplicitat dels pastors. Els agrada sobretot menjar i jeure, i manquen de malícia. Amb això tenen assegurada la simpatia del públic.

Els pastors m’han fet recordar un fragment (no és la primera vegada que el cito) d’una entrevista publicada a la revista Sàpiens  (núm. 135, octubre de 2013). L’estudiós de l’evolució humana Jordi Serrallonga parla dels primers éssers humans: “Tampoc no eren comunitats que visquessin en estat d’alerta constant o pendents dels perills. De fet, després de les dues o tres hores diàries que destinaven a la caça, a la recol·lecció, a fer algun estri o adequar l’habitatge, la resta del temps era lliure: per ballar, cantar o explicar històries als més petits”. Els personatges Jonàs i Mataties (o Lluquet i Rovelló) contenen la ressonància d’aquesta Continua llegint →

El dimoni escuat

Abans feia més fred.

Des de bon principi de Novembre, anàvem a l’escola equipats amb passamuntanyes, bufanda i guants i, per combatre les baixes temperatures, ja sortíem de casa havent pres un got de llet bullent (en el meu cas, sempre amb Cola-Cao) que et cremava la gola i t’escalfava la panxa… Posem que estem parlant de meitats dels anys cinquanta. Fa quatre dies!

Quan encetàvem el desembre, passada la Puríssima, l’ambient de l’escola feia un tomb perquè ja s’ensumaven les vacances i les festes nadalenques. L’entorn monòton, grisós i aclaparador, conseqüència dels dies freds i les tardes curtes, s’encenia amb una claror primaveral que potser no es veia pels carrers, però que nosaltres, vailets de pocs anys, detectàvem i gaudíem perquè era una llum que portàvem dintre.

El senyal de que Continua llegint →

Em disposo a escriure aquell article que mai hagués volgut signar. Ràbia i desesperació a parts iguals. Des de fa uns dos anys cada vegada és més i més perillós tenir o viure en una vinya de Calella. Com que no vull parlar en primera persona durant aquest text, només ho faré ara, quatre robatoris en tan sols 9 mesos, quatre. I no sóc el més afectat, així que totes les coses que us donaré a conèixer són històries reals que succeeixen a Calella per sobre de la N-II, on sembla que s’acaba el poble per a molta gent, polítics inclosos; potser els primers.

El somni de molta gent, de tenir un tros de terreny on tenir un hortet i cultivar verdures o arbres fruiters, és un problema de seguretat ciutadana. Per què? Si tenim de tot: tenim IBI rural, IBI per les cases, camins en mal estat; som els encarregats de mantenir el territori net i endreçat i que la selva no arribi al carrer Església, punt vital del municipi. I què passa, doncs? Ens roben, de tot i a totes hores. Maquinària agrària, motors de reg, de bombeig, eines, aixetes, cables, canonades, neveres, il·lusió i esforç, ànima i esperança, propietats i dignitat. Gossos apallissats amb Continua llegint →