Pel forat del pany

Diumenge de Glòria

Quan esperes sol passar que els minuts es fan hores i les hores una eternitat. Si l’espera ha estat llarga, segons com es miri tri-centenària, ja us ho podeu imaginar. Avui, quan enceto aquestes ratlles, és dilluns dia 10 de novembre, s’ha acabat el pròleg i entrem al nus de la funció, sense conèixer massa bé quin serà el desenllaç, tot i sabent molt bé quin volem que sigui. Hem d’estar preparats per veure i sentir de tot, per créixer en esperances o davallar en el més profund desànim, segons bufin els vents. Però avui no és aquest l’ordre del dia, ara toca copsar sensacions i sentiments. Humilment, vet aquí  els meus sentiments i sensacions :

Dissabte, dia 8, va ser un matí gris. Al Mercat de Calella, trobo els de sempre. Alguns “bon dia” o un simple cop de cap, estirant el coll, als coneguts que veig de lluny. Davant d’una parada de verdures, mentre contemplo un bé de Deu de bolets que hi ha exposats, rebo una trucada al mòbil. Es veu que la papereta de demà ha d’anar dintre d’un Continua llegint

M’he enamorat

Casa meva, aquest lloc on sempre m’agrada poder tornar. El meu cau, la zona segura. La gatapaula esperant-me  i el racó del sofà que té forma de mi. Torno d’un nou viatge i relativitzo. Relativitzo la forma que ha agafat el sofà i relativitzo la meva necessitat de tornar sempre a casa, al meu cau, a la zona segura.

A Caparan s’hi torna, i a cada viatge s’actualitza alguna cosa molt íntima i personal, una essència llunyana que contínuament ressona. Alguna cosa relacionada amb la puresa i amb la veritat que fa que un vibri amb molta intensitat. Aquest ha estat un viatge cansat i descansat, de riure fins a plorar i de no parar de plorar fins a riure. Torno amb companys de viatge que ja són amors, i amb ganes de seguir ballant al ritme d’aquesta preciosa vida. He reconfirmat que si tinc música ho tinc tot.

Reafirmant compromisos amb un mateix, compromisos amb la família balladora i amb la caparanesa, compromís amb un ritme sincer, una manera lliure de viure, de riure, compromís amb la felicitat pròpia i amb la d’ella i la d’ell. Amb el batec veí, Continua llegint

9-N. A Calella també fem història

Aquest diumenge, 9 de novembre, tornaré a l’institut Bisbe Sivilla de Calella després de molts anys. El 9-N a primera hora els calellencs estem convocats a dir-hi la nostra, sobre el nostre futur col·lectiu, en un ‘procés participatiu’ no vinculant jurídicament però d’una enorme càrrega política. Tots a l’institut amb la papereta i l’urna com a reivindicació bàsica de la democràcia que ens neguen. Estem vivint la història, estem fent història.

Diumenge viurem una jornada important, com a continuïtat del moviment iniciat amb les manifestacions contra la retallada de l’Estatut i, més especialment, amb la consulta popular d’Arenys de Munt, del 13 de setembre del 2009, i la de Calella, celebrada el 25 d’abril del 2010. He assistit a totes aquestes jornades, a Barcelona, Arenys de Munt i Calella, i no em penso perdre el 9-N a l’institut on fa anys vaig cursar BUP. Nostàlgia d’aquelles aules i d’aquells anys i tota la il·lusió i l’esperança en un futur millor.

Aquest ‘procés participatiu’ no és el que volíem i necessitàvem com Continua llegint

L’aktitud punk del PP, o PPunk no future

No penseu en una gavina!

Si ho feu estareu perduts, presoners del seu sistema de símbols, de la seva proposta d’organització de la realitat comú, aliena, immune, segons ells a tots els sorolls i les amenaces del pervers món que ens envolta…

En la meva més tendra i càndida innocència sempre havia pensat que el punk, que a mi ja em va arribar força destil·lat i mancat de força conceptual, malgrat ser posterior als grans –ismes del segle XX, especialment els d’esquerres, era quelcom més que un pur esteticisme… Més que una simple actitud, més propera a l’estètica que no pas a un discurs amb pes específic, pensava que el punk era un pòsit amarg i realista, postindustrial més que no pas postmodern…  Recordeu els “grups d’estètica skin”? Sempre vaig pensar que eren simples neonazis, sense estètica ni ètica; en aquest trist exemple es veu clarament com ens vam creure el seu joc lingüístic, la seva proposta de discurs…

Ho repeteixo: Continua llegint

Nacionalismes vs. nazionalismo

Un d’aquests dies passat recordo que escoltava, astorat per voluntat pròpia, l’ex pretès intel·lectual i ex d’esquerres Felipe González que deia que els nacionalismes tenen tots una tendència a la expansión y el totalitarismo. Cito de memòria, perdoneu si no era ben bé així; no tenia res a mà per apuntar-ho…

Vet aquí una altra mostra del socialisme ejppanyol més típic, més ranci i més carpetovetònic; l’únic que hem tingut en aquest racó de món, i que no s’allunya gaire del discurs de la dreta d’aquell llunyà cop d’Estat del 1936, ni de l’actualment elegida en majoria absoluta… El problema sembla ser que tendeix a ser absoluta!

És cert que els nacionalismes autòctons, perifèrics en deia el Felipe Felipón, sempre han tendit a l’expansió. És, sense anar més lluny, la voluntat del Procés Constituent, el lema del qual és “la República del 99%”. El que no és cert és que hagi tendit mai, si més no de manera volguda, al totalitarisme. D’aquesta mena només en recordo, per aquests verals, un de sol: el nacionalisme centralista, el Continua llegint

Pel forat del pany

Assaig particular

Avui també ha sortit el sol i això  em referma el convenciment de que, ara per ara, encara no estem navegant per l’espai sideral, envoltats de foscor! Malgrat aquesta bona nova, persisteix  la mandra i no m’arriben idees ni paraules per anar omplint ratlles d’un foli en blanc, acabat d’embrutir amb aquestes poc originals divagacions… No, si jo ja sé el què vull i fins i tot cóm i quan ho voldria, però els esdeveniments, no dia per dia, si no més aviat hora a hora, em superen, m’amoïnen i sobre tot, m’esgoten. Parlant amb  gent del tema (de què hem de parlar amb la gent, si no?) molts diuen que els hi passa igual.

A la meva generació li va costar assimilar plenament el fet de ser catalans. Ho portàvem dintre des de petits, notàvem que vivíem una anomalia i estimàvem el país tanmateix com  ho fèiem amb el poble, el barri, l’escola o el Barça, sense aprofundir en raons que ens portessin mes enllà, perquè Continua llegint

La falsa classe mitjana

“…la classe mitjana és el producte d’aquest endeutament [de les famílies] , és a dir, es tracta de classe treballadora a la qual se li va crear la il·lusió que podia arribar a tocar la classe alta.” “…si t’abaixen el sou, acceptes sense queixar-te’n, es tracta d’una cultura del control. Ens convertim en ratolins que caminen embogits a la roda”. Aquestes cites corresponen a l’entrevista al professor de Filosofia de la Ciència de la Universitat del Sud de Maine (EUA), George Caffentzis, que va aparèixer publicada a la contraportada del diari La Vanguardia (*) el 26 de juny de 2014.

Em sembla especialment interessant l’observació de Caffentzis: la immensa majoria de l’anomenada classe mitjana és en realitat classe treballadora. Classe formada sobretot en l’etapa de creixement econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial; el mateix període en què es va implantar el que coneixem per “estat del benestar” als països democràtics de l’Europa Occidental. Classe vinguda a menys durant la darrera i profunda crisi econòmica de la qual encara no hem Continua llegint

El secretari de Twitter

Dijous 16 d’octubre, a les 19 hores comença l’acte de Podem (@PodemCalella) al carrer Bruguera, 97: “Conferència sobre Podem i la crisi a càrrec de tres especialistes de talla internacional” i també l’acte d’ERC (@ERCCalella) al local de Calella-Marxa i Oncolliga: “L’actualitat de Catalunya i el present i futur de Calella”. A les 20h s’iniciava l’acte de CiU (@CiUCalella) al Casal l’Amistat: ”L’endemà de la Independència”, a càrrec d’Albert Pont, President del Centre Català de Negocis. Difícil oi? L’omnipresència està a l’abast de molt pocs, d’un diuen. La temàtica dels 3 actes és prou interessant per, des d’aquest humil faristol digital, fer una crida a recuperar el paper del secretari (de partit). Específicament, i adaptant el terme als temps que corren, el del secretari de Twitter.

Les publicacions a xarxes socials, i el procés n’és un exemple, són un camp abonat a fer créixer una determinada informació amb la col·laboració de tots els usuaris. M’agradaria arribar a casa i trobar-me un perfil de les seccions locals farcit de tuits de l’acte en qüestió. Sota el perfil d’usuari del partit en Continua llegint

Q.E.D.: El 9N, costellada!

El passat dilluns, ahir, vaig fer arribar la meva darrera entrada al rebat.cat, després de força temps. No era gaire afalagadora respecte a la data del títol d’aquesta nova contribució.

Tal com ja predeia (o només anunciava? No ho tinc clar…), el 9N no anirem a votar, per desídia i partidismes interns (que no és pas poc), i per dèficit democràtic (diuen les veus benpensants; jo en dic clarament intel·lectual) del govern Ejppanyol.

I vistos els plantejaments, penso que és el millor que ens podia passar. Anteriorment ja havia dit públicament, aquí mateix, que sense unes propostes polítiques clares (llei electoral, llei de transparència i finançament de partits, llei d’incompatibilitat de càrrecs, Estatut), el 9N seria una parada de fira.

De fet, cada vegada m’ha anat quedant més clar que la feina a fer, la de veritat, la de pensar les estructures d’Estat i el marc legal del nou país, només s’està fent en un únic lloc, bo i sabent que la feina no Continua llegint

Etiquetes: #moderat

Les paraules són això, paraules i prou. Etiquetes convingudes que ens són útils per comunicar-nos. Les vivències que arrosseguen són, però, personals i intransferibles. I malgrat tot, les seguim utilitzant com si no tinguessin cap mena de càrrega, com si fossin buides…

Tota la meva vida he intentat ser moderat, tant en la forma com en el contingut. Amb els dies que corren és difícil, però com a filòsof tinc l’habilitat de separar-me de la realitat i poder analitzar da manera ponderada, equitativa, el dia a dia que pretén arrossegar-nos en un tsunàmi que, penso, és incommensurable amb —és a dir, que no es pot traduir a termes de— sentiments, tant de moda actualment per a qualsevol cosa…

Així, doncs, entre el “cas Pujol” —queda algú encara tan innocent per pensar que en vint-i-tres anys el seu entorn no se’n va aprofitar?—, el “cas Bankia” —les preferents per una banda i la dificultat afegida d’ennegrir capital en una entitat rescatada per l’altre— i el “cas Silva” —a Ejppanya la màfia no fa saltar els jutges pels aires, com van fer a Itàlia amb Continua llegint

Drets adquirits

L’espècie humana per naturalesa sempre cerca la manera mes còmoda de sobreviure, ja en la seva evolució, les races, segons els climes i les condicions de les zones, s’han adaptat als diferents sistemes de civilització.

En la història, aquestes civilitzacions, que han seguit diferents evolucions, han seguit un mateix patró, cercar la comoditat com a guia de benestar. En el paleolític els caps tribals com a caps adquirien uns drets que amb el temps no es van perdre, d’aquí als exèrcits amb les seves jerarquies, i a l’edat mitjana. L’evolució d’aquest drets van donar pas a els títols nobiliaris, diferents càrrecs socials, bruixots en algunes tribus, etc.

Sense voler justificar el lloc d’aquets càrrecs dins de cadascuna de les seves societats ni si són o no dignes o meritoris, sí que en la història hi ha hagut situacions que no ho han estat, com són les guerres o les dictadures polítiques i religioses. La funció de la societat ha estat regular la situació d’unes majories perjudicades per aquests fets, lluitant Continua llegint

Emissió en diferit de l’arròs monumental de Festa Major

A continuació us oferim l’arròs monumental de Festa Major; connectem amb el Passeig de Marc, endavant Joaquim Maria Puyal.

Aquesta emissió és una exclusiva de La Caixa,…. parlem?

Molt bon dia, són dos quarts d’onze del matí de diumenge i som al Passeig de Marc, fa un dia una mica ennuvolat amb una temperatura de 26º i una humitat del 73%, el Passeig és ple de gom a gom per poder gaudir d’aquest magnífic arròs.

I ja tenim l’alineació de l’equip titular, el Pa Vi i Moltó vestirà amb la seva habitual samarreta groga i formarà amb:  Muntaner, Fèlix Pascual, Plademunt, Pruna Jr., Massip, Soler, i com a home més avançat en Quicu de la Garrotxa, tots ells dirigits pel gran entrenador Sr. Jaume Pruna.

La paella està ben neta i en perfectes condicions quan l’àrbitre fa sonar el xiulet per començar la cocció, Muntaner Continua llegint