Pel forat del pany

L’any que votarem perillosament

He anat al metge.

No m’ha atès la meva doctora de sempre, sinó un xicot que en comptes d’examinar-me, s’ha passat tota la visita amorrat a la pantalla de l’ordinador. Mentre jo li explicava les meves nafres, ell teclejava amb fúria i, sense aixecar la vista de la pantalla, em feia que sí amb el cap. En cinc minutets i sense ni tan sols auscultar-me, com s’ha fet tota la vida (deu ser la medicina moderna) ha dictaminat que no era res, que havia de caminar més, menjar sa, beure menys i, sobre tot, deixar de fumar. Li he dit que fa més de vint anys que no fumo, però ni cas… Li devia saber greu no receptar-me res i per això m’ha indicat que pels moments fluixos, un Paracetamol i a córrer!

No n’he sortit gens convençut i ja que el metge informàtic que m’ha tocat, ha passat de les meves explicacions, em permeto la llibertat de posar en coneixement dels que generosament vulguin llegir aquestes Continua llegint

Tanca Fotografia Planchart

El butlletí de Foto-Film Calella, ‘Portaveu’, de gener-febrer de 2015 porta una nota que anuncia el tancament d’un establiment emblemàtic de la ciutat, Fotografia Planchart. “Vaig a can Planchart”, va ser la frase més repetida per mi a casa els pares quan els avisava que anava a fer un encàrrec. La botiga de fotografia formava part de la meva rutina en els inicis professionals. Les meves fotos publicades a les revistes ‘El Nunci’ i ‘Repòrter’ van ser revelades al laboratori de can Planchart.

Primer en blanc i negre, després en color. Milers i milers de negatius que encara tinc arxivats a casa d’aquells anys de fotoperiodisme de proximitat, amb els sobres de can Planchart, van passar per les mans d’aquells germans, dels seus fills i dels dependents que han tingut al llarg dels anys. Ara feia anys que no hi duia cap rodet a revelar, perquè el camí era l’invers. Fotos digitals que portava en un pen per imprimir. Alguna foto carnet, un ull de peix per a l’iPhone i piles. La fotografia digital ha matat un sector que en el cas de Planchart ha fet mans i mànigues per adaptar-se i buscar nínxols de negoci. Àlbums digitals impresos, Continua llegint

El pa de llavors

Entro a l’estació i el cartell lluminós de l’entrada anuncia normalitat al servei; el panell de dins de l’estació diu que el tren passarà en nou minuts. Trec el bitllet després de fer la cua —dues persones davant meu, l’altra màquina l’està buidant, en hora punta, la cap d’estació (o qui suposo que ho és).

Miro el panell i segueix anunciant el tren per d’aquí a nou minuts; el meu rellotge em diu que n’han passat tres. Al cap d’uns altres cinc minuts d’espera el panell diu que encara en falten cinc més… Mentrestant uns veïns d’andana reben un WhatsApp d’uns de l’estació anterior dient que, com ja hem descobert solets, el tren ve tard. I cap informació complementària pels altaveus de l’estació

Al final deixem l’estació amb tretze minuts de retard. I pel que sembla, així un dia i un altre… En aquestes condicions es veu que el sistema funciona amb normalitat!

De la mateixa manera que per a Pareto els subòptims són aquelles tries amb les quals no maximitzem el Continua llegint

La gran festa de les lletres

Ja quasi havien arribat totes, només faltaven les últimes de sempre, la X, la Y grega i la Z.

Vinga corre zeta que sempre ets l’última– i la zeta venia amb aquella patxorra que li és característica mentre somreia despreocupada sense afanyar-se gaire.

Dins la sala les lletres es distribuïen en rotllanes en animades converses, en un costat les majúscules parlant de les coses que parlen els grans, de política, de famosos i de futbol, i corrent per tot el menjador i fent el xivarri que fa la gent jove, les minúscules.

La lletra C li comentava a la B com de maques s’havien fet les seves filles. A la V baixa l’havien vist per la tele el passat onze de setembre a Barcelona, havia quedat preciosa i molt reivindicativa. I la B alta, renoi quina crescuda que havia fet aquest estiu!

Una mica més enllà de la sala, les fricatives discutien amb les bilabials sobre com eliminar barreres arquitectòniques al món de les lletres, ja que la Ç trencada, Continua llegint

Pel forat del pany

Carta al Reis

Quan, de menuts, descobrim que ficant una lletra darrera una altre en surten paraules, la primera missiva seriosa que ens entestem a escriure és la carta als Reis. Amb tota la concentració dels nostres pocs anys i posant-hi els cinc sentits, aquella primera carta esdevé una obra d’art que ensenyem cofois als pares, avis i germans més grans que lloen la nostra polida cal·ligrafia i ens pregunten (com si no ho digués a la carta) què hem demanat… Un cop demostrada la nostra traça, en la que els grans no hi creien gaire, ens vénen les presses per llepar el sobre i portar-lo al patge reial, no fos que féssim tard!

Amb el pas dels anys, aquesta carta es converteix en una rutina, fins i tot pesada, que els pares t’han de recordar, a partir d’una edat amb una certa conyeta: “Has de fer la carta als Reis… si no, no et portaran res!”, fins que deixes de escriure-la tot i que, poc o molt, els Reis segueixen cada any pensant en tu i deixant-te els presents que, si no has fet la carta, serà mentalment, els hi has demanat… Que Continua llegint

Tinc un coet

És vermell i gris, i senzill i pràctic. Un coet del que pujo i baixo i un coet que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. Aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però mai ho fa de la mateixa manera, perquè té una cosa especial i que m’agrada molt i és que és canviant, canviant en propostes i en colors, canviant en el sentit que sempre té un punt d’imprevist i inesperat… un crac de coet, vaja.

Quan el necessito em dispara ben lluny (tan lluny com sap que necessito) i, quan tornem, el plego i me’l poso a la butxaca. L’he fabricat jo mateixa amb l’ajuda d’una amiga que m’ha inspirat, que m’inspira i que m’acompanya sovint. Ella també en té un i a vegades el compartim perquè compartit tot és més divertit i les amigues amb coet molen mil.

M’agrada enfilar-m’hi i asseure-m’hi damunt per sentir la velocitat a la cara i moure el cap perquè em ballin els cabells. M’agrada també pujar-hi amb les bambes d’anar a la muntanya. Em poso les bambes perquè pujar al coet té una mica a veure amb anar Continua llegint

Quim Botey

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals. És l’única explicació que he trobat a l’aparició –com si fossin bolets– d’un munt de perruqueries a la ciutat. Al carrer Amadeu cantonada Bruguera, al carrer Bruguera a tocar d’Ànimes, al carrer Amadeu entre Bruguera i Església… Tres establiments molt propers a la perruqueria que he freqüentat des que era petit, Quim i Esteve, al carrer Amadeu, a tocar de Sant Antoni. La ràtio de perruqueries per metre quadrat és escandalosa entre Sant Antoni-Església i Ànimes-Amadeu. Al seu entorn encara n’hi ha més, però cito aquestes perquè són noves. I com que cada cop que hi anava, a Quim i Esteve, hi passava per davant d’aquestes noves, em preguntava què feia de Calella una ciutat tan interessant per a aquest tipus de negoci. Entre les noves n’hi ha de xineses, sí, però també n’hi ha d’obertes per perruquers i perruqueres ‘nacionals’. Un fenomen realment curiós.

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals, però en el meu cas, en tot cas, deu ser més el segon que el primer perquè Continua llegint