IPC, PIB i creixement econòmic: Mirem de canviar-ho!

,

Vinc de dir, a l’entrada anterior (IPC, PIB i creixement econòmic: Horitzó Ejppanya 2020) que el més greu problema que tenim és la fuga de joves amb idees i ganes de dur-les a terme.

Hi ha un grapat i mig de maneres d’intentar arreglar la situació, algunes magnífiques, d’altres de no tant, però cap que pugui demostrar que, ara i aquí, ens siguin vàlides. Les receptes dutes a terme a altres llocs sabem que funcionen en aquells llocs i instants; ens cal, per tant, trobar la nostra pròpia manera de fer realitat aquests canvis necessaris.

En el que segueix, intentaré exposar quina és la meva proposta (el paper ho aguanta tot!) de dur-los a terme, en la seqüència més exacta possible en què s’haurien de donar. En resum, els elements en joc són:

a) Fer augmentar el PIB de manera coherent; créixer de manera sostenible:

   a. Aconseguir que baixi l’atur, especialment juvenil, fent que desenvolupin aquí els projectes que ara marxen fora. Com? Finançant públicament projectes empresarials i promovent la contractació competitiva interna…

   b. (Re-)Industrialitzar el país amb projectes que aportin valor afegit, tenint clar que no només és valor afegit la tecnologia en general, ni la tecnologia mòbil en concret!

   c. Reequilibrar la balança de pagaments. D’una banda exportant valor afegit, i de l’altra important només el que sigui necessari.

b) Aconseguir creixement econòmic: Fer créixer l’IPC de manera no artificial (legalitzem d’una fotuda vegada les drogues i la prostitució!?), i els salaris. Estudis internacionals basats en les dades salarials de diferents països mostren que quant més alts són els salaris, més rendiment i més productivitat industrial hi ha, i més valor afegit tenen els productes. No es tracta simplement de cobrar més per fer el mateix, evidentment; també té un doble inconvenient: d’una banda, que la mà d’obra, independent del seu nivell salarial, és la millor per a aquella escala o grup, i que se n’espera que rendeixi el màxim. No sé si, com a país i individualment, hi estem gaire disposats… De l’altra, vol dir que esdevé una pràctica empresarialment i moral inacceptable “desinflar” el currículum (això dóna per escriure molt —en concret sobre la integritat del “rebaixat”, o de les pors del possible contractant de veure’s superat per un “inferior”—, però ho deixaré aquí).

La cosa és ara com fer-ho… Tinc el pressentiment que hi ha un petit nucli de coses que cal fer de manera diferent!

Així, la primera acció és crear un marc formatiu estable, independent o, més ben dit, amb prou solidesa i acceptació per a que no depengui ni de personalismes ni de partidismes. El model finès és un gran exemple: fa més de trenta anys que funciona i cap dels ministres de torn ha pretès modificar-lo. Insisteixo, però, que no és important el contingut, si no l’estabilitat!

Un subprocés dins d’aquest primer pas és vincular l’educació obligatòria i la postobligatòria i superior. Primer, perquè no és millor tenir un títol universitari que una professió; segon, un titulat universitari no té coneixements professionals adequats, si no d’una altra mena; no hem de permetre que les escoles professionals es buidin durant els anys inicials de formació.

La segona acció és dotar el sistema educatiu (igual que el sanitari) de recursos suficients, i no esperar que no tingui dèficits econòmics raonables: si només ens limitem a complir el pressupost, mai anirem més enllà del mínim!

El tercer pas és proposar una escala salarial estricta, una taula de triple entrada on salari base, formació i experiència estiguin directament vinculats. I normalitzar els horaris laborals (que d’ençà de la vinguda de la dictadura de Franco tenim girats!), no només per adaptar-nos als països que ens envolten i millorar els rendiments.

Del subprocés de la primera acció en deriva un corol·lari força interessant i divertit: Sense professionals, no hi ha industria, sense industria no hi ha creixement, sense creixement baixa l’IPC, baixen els salaris i la qualitat dels productes… i així els de sempre (burgesia, industrialat i polítics) ens tenen lligats de mans i peus, poden robar el que vulguin i en la quantitat que vulguin, emparats per les lleis que ells mateixos es donen.

A més d’un bon sistema educatiu, cal regular (que per a mi vol dir prohibir taxativament) l’acumulació de càrrecs i limitar de manera estricta la durada dels càrrecs a dues legislatures (en el total de l’exercici dels càrrecs públics electes) i impedir les portes giratòries i certs contactes professionals posteriors a l’exercici de càrrecs públics… Però això, sé que ho esteu pensant però me’n refum, és massa marxista- leninista!

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

21/05/2015