De cada 10, 9 són advocats i el que fa 10 estudia
Tenim la sort de que en aquest país (poseu-li el nom que volgueu, que aquest mes escric com a advocat i no com a polític), tothom en sap de lleis… o millor dit, tothom en té moltes de lleis, llàstima que ningú en sàpiga de deures. I els que n’haurien de saber una mica, d’una cosa i de l’altra, doncs res, que així ens va.
Molt parlar de la dació en pagament i segur que la majoria continua sense saber ni què significa ni què comporta jurídicament. I si prospera la Iniciativa Legislativa Popular i aprovessin la dació en pagament, que segurament serà quan haguem sortit de la crisi i ja només quedin 4 entitats bancàries repartint-se el negoci, sabeu què passarà? Que les entitats bancàries, a canvi d’acceptar la dació en pagament, és a dir, a canvi d’acceptar per escrit i per obligació legal (més que res, per obligació legal) liquidar el seu crèdit amb l’entrega de la finca hipotecada, el que faran és deixar un % de diners molt inferior, amb uns interessos molt superiors.
Però algú s’ha molestat a llegir l’article 140 de la Llei Hipotecària? Perdoneu, avui estic graciós.
Actualment la legislació ja preveu la possibilitat de que les garanties ofertes per préstecs hipotecaris quedin limitades al bé immoble hipotecat. El que passa és que no és obligatori. Potser hauria esta més senzill això? Fer-ho obligatori? O aclarir el paper i responsabilitat de les societats taxadores amb homologació oficial i per què el que abans certificaven que valia X ara certifiquen que val X- i no passa res.
I que consti que estic totalment a favor de l’essència, de poder saldar els deutes amb les garanties ofertes en el seu moment com a contraprestació justa i equitativa.
Però tenint en compte la gran capacitat demostrada pel nostre Sinistre de Justícia, per fer i desfer, per imposar i rectificar, (taxes judicials sí; taxes judicials de moment no perquè ens falten els impresos; taxes judicials un altre cop que sí; taxes judicials rectificades; taxes judicials en suspensió perquè ens falten els impresos de les rectificacions, etc…); la gran capacitat per crear normes verdaderament útils i imprescindibles (codi de bones pràctiques bancàries, decret per aturar els llançaments per desnonaments hipotecaris) és allò de voler demanar peres a l’om.
I si a sobre ens trobem amb mestre tites com el savi tertulià Xavier Sala i Martin, amb articles com el que va escriure a La Vanguardia el passat dia 2 de març d’enguany, responsabilitzant als advocats de tots els mals d’aquest país (el seu és tan petit que gira al voltant del seu melic), és obvi pensar que tenim un problema i és que qualsevol es veu amb capacitat per opinar públicament sobre coses de les que no en té ni idea (de fet, suposo que aquesta és la feina d’aquests tertulians, parlar i parlar i parlar i parlar, i difícilment de res en què hi entenguin).
Al món hi ha quatre tipus de persones: 1) els que saben que saben; 2) els que no saben que saben; 3) els que saben que no saben; i 4) els que no saben que no saben.
Preguntar no costa tant: cultura preventiva.
Jordi Masnou i Ridaura
Advocat. Regidor de Pineda de Mar
18/03/2013
Estic d’acord amb la idea que les observacions econòmiques del senyor Sala i Martí son de un neoliberalisme que fan tuf a no sé què desagradable. Altre tema que no hi estic d’acord és la mida del seu país. És pitjor ser petit i honest o és preferible ser gran i corrupte? Troben a faltar el país a on mai es ponia el Sol? Posats a preguntar, encara teniu només la bandera imperial al vostre balcó? Finalment, entenent que no està d’acord amb la critica als advocats per la desfeta econòmica i social de la banca, tindria que entendre que els documents redactats de forma meticulosa per cubrir qualsevol buit legal dels contractes mercantils que les persones de peu teniem que signar per assolir una hipoteca estaven redactats per.. botigues o mestresses de casa..
benvolgut josep,