Pel forat del pany

,

Al·legoria

Somiar és un privilegi de la raça humana.  Fenomen  íntim i prodigiós (i avui per avui, encara gratuït) que ens permet transcendir, volar, viure mil vides i patir mil morts, per deixar-ho tot en no res  quan de bon matí sona el despertador. Els somnis, diuen, tenen tots quelcom de màgia i premonició, sobretot aquells que encara recordem, ni que sigui pers uns segons, al despertar.

La primavera és època de mal dormir. El canvi d’hora i el clima voluble, avui fa fred i demà calor, ens fan fer -al menys a mi- més tombarelles al llit de les que són habituals, posem per cas, en ple hivern quan la fredor ambiental et convida  a no treure ni tan sols el nas de sota  la manta… Doncs ha estat en una nit incerta de primavera, que he tingut aquest somni :

Era en el somni un poble petit, engalanat per la festa. Jo m’hi passejava pel mig del carrer principal i a banda i banda de les voreres hi havia parades de tota mena, però sobresortien  les de llibres i roses. Qualsevol somniador poc expert hauria arribat a la mateixa conclusió que jo… Era la Diada de Sant Jordi!

Tot caminant vaig arribar a la plaça major del poble, també guarnida per l’ocasió.  Enmig de la plaça s’hi exhibien uns castellers, sota els porxos sonava una orquestra i en una ubicació preferent  s’hi erigia un gran casal, un palau… No, un castell, amb torres majestuoses i banderes onejant als quatre vents. En un dels grans finestrals de la torre principal s’hi veia una noia que saludava la gent. Deu ser una princesa que correspon a les mostres d’afecte dels seus súbdits, vaig suposar jo mentre el somni anava agafant cos i incorporant detalls. Doncs potser sí que era una princesa, però anava vestida de pubilla  i, us diré més, tenia la mateixa cara riallera d’una noia que havia estat pubilla de Calella en els anys (ai Senyor!) de la meva joventut.  Això va fer que em fixés en la meva persona, jo en el somni també  era un jovenet, vestia amb roba de mudar un xic passada de moda, però feia molt goig.

Una dona que tenia una parada de flors, en va fer plegar de passar revista al meu vestuari. “Jove, segur que voldràs una rosa per la fadrina que t’ha robat el cor!” Com que a la butxaca m’hi vaig trobar unes monedes, vaig comprar un rosa vermella ben formosa , aprofitant  per interrogar la dona que me la venia: “Una gran festa, oi! Què es celebra?”  La dona em va mirar com si fos d’un altre món (de fet, ho era) i em va fer la gran explicació: “La Princesa que veieu al balcó està esperant que vingui Sant Jordi a rescatar-la del drac… Però aquest any, tot i la xerinola que ens envolta, no les tenim totes doncs es diu que Sant Jordi fallarà, vaja que no arribarà a temps perquè té molta feina en altres indrets del món i no pot estar cada any per nosaltres que, al cap i a la fi, som només un poble petit”. “Sí que em sap greu. I si Sant Jordi us fa el salt, què pot passar?” “Noi, sembles una mica beneit! El drac està esperant a les portes del poble. A migdia, si ningú no l’atura, entrarà i, per començar, es cruspirà  a la Princesa, que fa molt que li té ganes i la noieta encara està tendra… Després, qui sap, potser a tots nosaltres. Ben segur que serà la fi d’aquest poble!”

En aquestes, que van sonar les campanes de la torre, era migdia! La gent va emmudir, es miraven els uns als altres i també cap al carrer principal que donava a la plaça. Vaig concloure que era per aquell carrer que havia de fer Sant Jordi la seva entrada triomfal… però res. El silenci es va tornar murmuri i aquest cridòria de terror. ”Que ve el drac!”, es va començar a sentir . El cel va enfosquir i la terra retrunyia. Un home d’aquests que ho saben tot, es va apropar a la dona i a mi: “Sant Jordi no ve. Sé de molt bona font que ha enviat un WhatsApp a l’Ajuntament dient que ens espavilem… que ja som prou grans”

El drac ja treia el morro per un dels carrers que portaven a la plaça. Tot eren crits i corredisses. En aquest punt, vaig decidir aturar el desenvolupament del somni (és el meu somni i en faig el que vull) per fixar-me detingudament, a càmera  lenta, en el drac en qüestió: Ressaltava la seva fortor pestilent, una olor a podrit que es notava a distància. No era molt alt, com una sargantana gegant de color indeterminat. Potes gruixudes i ungles llargues com ganivets. Cap gros i, el mes curiós, faccions que anaven canviant per moments. Cares que semblaven humanes, amb ulleres i bigoti, i tenien retirada a personatges coneguts, tant actuals com del passat, amb un comú denominador, tots, igual que el drac, eren mals bitxos. Se’l veia envellit, esqueixalat  i molt brut. Més que temor , provocava  fàstic i estic segur que Sant Jordi, amb només un copet de la seva llança  l’hauria tombat panxa enlaire deixant  totes les seves misèries a la vista. Els vilatans li tenien por més pel que havia representat que pel que era enguany… un animal decrèpit.

Feta  la inspecció del monstre, vaig tornar a engegar els esdeveniments del somni. La gent fugia i s’amagava als porxos de la plaça mentre el drac avançava esbufegant.  Només uns quants vailets d’aquella edat que no tenen por de res, seguien de ben a prop la seva pesada marxa i vaig veure amb claredat  que se’n  burlaven descaradament.  El rèptil se’ls mirava de cua d’ull amb uns ulls que per mi que no hi veien i no els hi fotia ni cas. En un moment donat,un dels xavals va agafar un llibre dels mes gruixuts que hi havia en una de les parades abandonades i li va tirar pel cap al drac. El va tocar de ple i la bèstia va gemegar. Era el senyal! Tots els altres vailets van arreplegar llibres i els hi van llençar amb tota la seva força. La sargantana gegant xisclava com un gos apallissat i ben aviat va girar cua i va marxar per on havia vingut, no sense abans deixar al bell mig de la plaça una cagarada de drac, immensa i pudent.

Jo esperava amb il.lusió el feliç desenllaç, em delia per veure els valents xicots aclamats com uns herois, la Princesa alliberada i el poble saltant i ballant… però el despertador va sonar a dos quarts de vuit i em vaig quedar amb les ganes. Sort n’he tingut de recordar certs detalls que m’han permès escriure aquestes ratlles.

Que cadascú hi posi el final que vulgui… Però jo, aquest matí del dia de Sant Jordi, em faig el propòsit de sortir al carrer sense por i enfrontar-me a tots aquests monstres  quotidians (mediàtics,  polítics, culturals, religiosos…) que no fan res mes que escampar merda al seu pas.

No sé si me’n sortiré, que la por és molt tossuda i  els propòsits sovint son efímers

APUNTS A L’AGENDA

*Sant Jordi, és Patró de Catalunya i dels enamorats des del segle XV, però la popularització de les parades de roses i el costum generalitzat de regalar-les, es va iniciar el 1914, per impuls de la Mancomunitat de Catalunya.

*El maridatge amb els llibres es va produir uns anys més tard. Concretament l’any 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona i, curiosament, durant la Dictadura de Primo de Rivera, personatge que imagino poc amant dels llibres… i menys en català.

*Avui es vendran milions de roses (10 milions l’any 2010) de tota mena, mida i preu… Però la que mola és la vermella, el color de la sang del drac.

*També pot ser que compreu o us regalin un llibre. La millor mostra d’afecte i respecte envers qui us l’ha regalat, és llegir-lo… No l’abandonem a la prestatgeria com el de l’any passat.

*Si sou llaminers, romàntics o tanmateix una mica “friquis”, també hi ha el pastís de Sant Jordi. La novetat d’aquest any és que vénen amb l’ estelada. Bon profit!

*La frase del mes. Ara que es parla tant de diàleg, em trobo al facebook  una frase que fa pensar: “Intercanviar arguments amb qui ha renunciat a la lògica, és com  donar-li medicaments a un mort”  (Thomas Paine, 1737-1809)

Fausto

23-04-2014