Sembla “el campo de gramante”

,

Tot sovint utilitzem frases fetes i expressions de “tota la vida”, que tenen tot el sentit del món, que s’ajusten perfectament a situacions que volem definir o adjectivar, però que no en sabem la correspondència amb els fets, o que, fins i tot, amb els anys, i encara sembla que molt més a Calella, en modifiquem o en versionem els mots i, en definitiva, els continguts.

També val a dir que moltes vegades hi ha una barreja interessant d’idiomes, que encara ho fa tot molt més atractiu. De fet, s’han escrit llibres i documents que en parlen, però em ve molt de gust fer un senzill i humil recorregut per aquest àmbit de la nostra parla.

L’altre dia parlàvem de la situació actual, en general, i va sorgir aquesta fantàstica expressió: “Això sembla el campo de gramante!”. Qui era, però, aquest, en gramante? A quin camp es refereix? Potser era un personatge que tenia unes terres mal endreçades, o un pagès que conreava de mala manera, o potser…

Res de tot això. I tampoc “de gramante”. Aquesta expressió, que vol venir a dir que allò que sembla un “campo de gramante” és quelcom on hi ha enrenous, confusió i desordre, realment s’hauria de dir “campo de Agramante”, i prové de l’obra “Orlando enfurismat” (traducció lliure) de Ludovico Ariosto, on en un passatge determinat l’arcàngel Sant Gabriel recull la Discòrdia i, per ajudar les tropes de Carlemany en la defensa de París, l’escampa pel campament d’Agramante, cap dels sarraïns invasors, provocant un caos absolut i facilitant la victòria dels defensors de la capital francesa.

Dons sí, tot plegat sembla ben bé el “campo de Agramante” o qualsevol dels sinònims que vulgueu aplicar-hi, com “això és can Pixa”, “això és can seixanta”, “sembla Cafarnaüm”, “campi qui pugui”, “és un merder de ca l’ample”, etc, etc…

És cert. Tot és un gran desori, com ho defineix el diccionari, un estat de desordre i confusió en què no hi ha manera d’entendre’s, en què cadascú tira pel seu costat, en què tothom crida, esvalota i mou gatzara. Gran definició! Jo hi afegiria també on tenim la sensació, justificada però presumpta (no s’enfadés algú…), de que tot és una gran mentida i de que no hi ha un pam de net.

Passes vergonya aliena quan veus la realitat que ens envolta, i on mai passa res, que vagi més lluny de les comptades quatre o cinc dimissions de sempre, de pobres malfactors de segona i tercera línia, mentre els principals accionistes de la intriga, del frau i de l’engany són apartats de forma subtil cap a daurats i fantàstics indrets, en forma d’ambaixades, consells d’administració, càtedres, fundacions, entitats bancàries o comissions per a l’estudi de vesasaberquinconydassumptes. El preu del silenci…

N’hi ha per llogar-hi cadires. L’altre dia parlant encara de la situació actual, en general, algú va dir allò de que “si mai aquest o aquell estiren de la manta, rodaran caps”, però no acaba de passar. Els caps encara són tots al seu lloc. Francament, tinc la sensació de que fins i tot ens han robat la manta…

Ara, això sí, cada dia un munt d’articles d’opinió, d’editorials, de tertulians (alguns repetits) en diferents mitjans de comunicació s’entesten en esgrimir-se raonaments i contrastar arguments, de forma recíproca, reflexiva, transitiva, distributiva, associativa i commutativa, fins a l’infinit i més enllà… per no arribar enlloc, sense adonar-se’n (o potser sí) de que les variables inicials són unes altres.

La gran errada és voler resoldre-ho amb el manual. El compendi ja no serveix, és obsolet. Les condicions han canviat. Res és com abans. Ja no hi ha espai pel conservadorisme ni per la prudència. En nom del seny i de la moderació, ens han robat amb discreció i astúcia durant molts anys. Durant uns anys on tot ha progressat, fins i tot la capacitat de saquejar, el manual no ha evolucionat. I, és clar, no podia evolucionar si els responsables de la seva actualització són els mateixos delinqüents, a qui ja els anava, va i anirà bé tot aquest desordre i tot aquest descontrol.

No cal fer tantes tertúlies, amb auditoris àvids per sentir allò que els pugui ser d’utilitat per justificar o comprendre quelcom, encara que petit o insignificant, del gran merder que s’ha originat. Algú ha de fer alguna acció singular o excepcional, i no ha de tardar gaire… Fot-li, que és de Reus!

Hem de ser capaços de sorprendre aquell ésser imaginari-real, poderós, sublim, gros, embufegat, que sempre he tingut la sensació de que existeix en algun lloc, assegut en una confortable butaca, que ens mira i se’n riu de nosaltres, i que es comporta com un fabulós i despòtic titellaire que va repetint aquesta frase: “Pobres desgraciats! Si sapiguessin…”.

Voleu que us ho digui, s’ha acabat el bròquil! Cal fer un pensament… Si no espavilem aviat, encara haurem d’anar a cobrar tots a la roca de la Cabra.

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

27/02/2013