Esclaus de la propietat, o les relacions entre economia i societat

Fa tot jut un parell de setmanes, mentre a casa enllestíem la logística típica d’un diumenge al vespre amb els nanos, vaig rebre un whatsapp d’un amic d’aquí Calella. Amb certa preocupació passava veus per si, entre tots el podíem posar sobre la pista d’un vehicle de segona mà, ja que el seu havia passat a millor vida.

La meva resposta no es va fer esperar gaire, i li demanava un import i un període de temps màxims per trobar-lo. L’endemà al matí me’l vaig trobar a la porta de l’escola dels menuts i, evidentment, vam parlar del missatge del vespre anterior.

La conclusió a la que vam arribar va ser molt simple: disposar de cotxe va força bé en alguns casos, però comptat i debatut, si no el fas servir (directament o indirecta) per la feina, no surt pas a compte comprar-ne un de nou; i gairebé ni un de segona mà. Els números ho diuen tot: la compra i amortització d’un cotxe per a una família de quatre o cinc membres en el període de cinc anys (el màxim d’un crèdit per compra de vehicle), més les assegurances i els imports de circulació de tot el període puja força. Tant com 600,00 €/mes! I si a sobre es té en compte que una bona part dels propietaris de vehicle l’utilitzem dos cops per setmana per a trajectes curts, la despesa clama el cel.

Per altra banda llogar un cotxe, actualment, a Calella i rodalies és difícil: el lloguer més proper és a Mataró, la qual cosa fa que, al cap del dia, n’hagis aprofitat poc més de la meitat… El meu amic fins i tot havia pensat de llogar la seva plaça d’aparcament per cobrir una part dels costos de tenir-la buida; res gaire diferent del que tots faríem!

I de sobte, tot parlant, ens vam quedar mirant per damunt els respectius cafès i vam acordar el següent: ells aportava una plaça d’aparcament i nosaltres el vehicle. Com que fonamentalment el faríem servir els caps de setmana (alterns) i algun dia laborable esporàdic, per tant entre el whatsapp i un calendari de Google la cosa hauria de ser fàcil de coordinar.

Tal dit, tal fet! Al cap de quatre dies vam començar el període de proves i la cosa funciona prou bé. Uns i altres ens hem alliberat (relativament) del cotxe. La gollumització respecte de la propietat privada ha quedat en un segon terme. El problema més gran és que no trobo la segona clau del cotxe (no l’hem necessitat mai, i a l’estiu vam venir a viure a Calella; no sé en quin racó la devem haver entaforat!).

En una situació econòmica com l’actual, en la que el primer que hem de fer és aprendre a maximitzar l’ús dels nostres diners, aquesta petita acció, juntament amb accions semblants, com el grup de Facebook Tengui-Falti, apunten un camí a seguir. Un camí que possiblement fa temps haurien d’haver posat en marxa les corporacions municipals: la mancomunitat de béns i serveis.

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

27/03/2013