Remences, tanmateix

Tinc un amic que quan parlem de política, d’impostos, de corrupció o de temes semblants, sempre acaba dient  “…i nosaltres a callar, pobres servents de la gleva!.”

Això dels serfs de la gleva ve de molt antic, fins i tot d’abans dels romans, de quan les classes inferiors estaven adscrites a la terra d’un senyor, de la que no podien moure’s ni deixar de treballar-hi.  Diguem que els serfs van millorar, i a la Catalunya feudal ens trobem amb els remences, els pagesos que ja tenien el domini útil del mas, però continuaven essent controlats pel senyor, que en tenia el domini directe i que els imposava  com  l’havien de retribuir i satisfer -allò que coneixem com a mals usos.

Darrerament m’he entretingut a comparar els mals usos feudals amb les prestacions que la nostra nova noblesa –els que avui ostenten el poder- ens exigeix constantment i cada cop de manera més asfixiant. Un entreteniment com un altre, si no fos que t’acaba fent bullir la sang.

Posem per cas la intestia, el dret senyorial que confiscava un terç dels béns del pagès que moria sense fer testament. Avui ja no cal morir sense testament: mercès a l’impost de successions, fins i tot morint amb testament l’Estat se’n queda una sucosa part del patrimoni del difunt.

O l’eixorquia, pel qual el senyor rebia una tercera part de l’herència del pagès que no tenia descendència; ara, si el que mort sense testament no té descendència ni parents mes enllà del quart grau, l’Estat se la queda tota l’herència.

O la cugúcia que donava dret al senyor a rebre la meitat dels béns de la muller del pagès que fos  trobada culpable d’adulteri, si la dona tenia el consentiment del seu marit, o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia. De moment les trifulgues de llit la nostra nova noblesa encara no ens les fa pagar, però no oblidem que fins fa  uns anys l’Estat castigava amb presó els adúlters.

I així podríem continuar jugant a les comparacions, parlant també dels impostos: de com l’antic fogatge que hom pagava al rei, ara seria l’impost municipal que cada any paguem per la propietat dels immobles, o del bovatge que gravava la tinença de bous, que podria ser l’actual impost de circulació de vehicles, etcètera, etcètera..

O reflexionant com ens han substituït els antics delmes, aquella part dels fruits i de les collites que percebien senyors i clergues -i tots aquells que vivien amb l’esquena dreta, que deia l’àvia-, per un nou sistema que també ens fa donar una bona part del fruit dels nostre treball, com és l’impost sobre la renda, o que ens fa pagar segons ens gastem el que guanyem, com és el cas dels impostos sobre el patrimoni, sobre l’alcohol, sobre el tabac, o sobre tot tipus de consum mercès al famós i asfixiant iva.

I tot això sense oblidar-nos de la principal servitud, la remença personal, per la qual els pagesos i la seva família no podien abandonar el mas que treballaven sense autorització del seu senyor feudal al que evidentment calia pagar una forta suma. Aquí també seria fàcil comparar com l’actual sistema contributiu a les arques públiques que administra amb tant de zel la nostra nova noblesa, es fonamenta precisament en que no abandonem mai el mas, que no deixem mai de treballar perquè el nostre treball és el fonament del seu sistema tributari, i per això de mica en mica van allargant-nos el moment de la tan esperada jubilació.

Tot plegat, ja ho deia al principi, només son reflexions d’estiu, per passar l’estona, ara que acabem de pagar els impostos estatals anuals, d’ingressar les liquidacions tributàries trimestrals, i ens trobem carregats al compte els tributs municipals. I tot plegat mentre els diaris ens parlen dels bàrcenes, dels millet, dels gurtel, dels corruptes d’aquest  partit o del pocavergonyes d’aquell altre.

Però tot d’una s’acabarà l’estiu, i continuarem treballant. Que ja ens han dit els nous senyors que no és temps de guerres de remences, sinó de treballar. De treballar i pagar.  Que dels mals usos ara en diuen tributs i nosaltres, ens agradi o no, som remences, tanmateix.

Jordi Salbanyà i Benet
Col·laborador

29/08/2013

Advertisements

2 thoughts on “Remences, tanmateix

  1. Bona pensada Jordi.
    Voldria no obstant, pensar que els “impostos” a l’edat mitjana servien exclusivament per enriquir a qui era el propietari de la terra (potser a canvi d’una hipotètica protecció per les armes de possibles atacs de senyors veins), i en canvi ara els impostos ens ajuden a tenir tota una sèrie de bens comuns que no valorem el suficient fins que en èpoques com la que ara vivim, veiem que corren un seriòs perill. Penso en infraestructures, penso en sanitat en educació….., si més no, voldria pensar que tots aquests impostos redunden en aquest bé comú.
    Penso també, que el que s’ha reconvertit és la figura del senyor feudal, en la classe política actual. Estic convençut que l’ADN del senyor feudal, en la creença que tota la terra que està als seus ulls els pertany, s’ha instal.lat a la classe política actual, i aquesta pensta que pot fer dels seus habitants el que vulguin. Mentre la gran classe mitjana (ull, cada cop menys gran, i potser d’això no se n’adonen), continui amb orelleres, pagant religiosament els seus impostos i acceptant retallades als drets que les societats desenvolupades han trigat milers d’anys a assolir, els nous senyors feudals, continuaran fent forats a aquest cinturó que cada cop ens asfixia més. En el que no reparen és en el mateix que no tenen en compte les cèlu.lues cancerígenes: si es mor el cos en el que habiten, deixaran d’existir també.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s