No (ens) minimitzem

Un tòpic com dir “l’èxit de la Via Catalana de l’11 de setembre va superar totes les previsions”, apart de ser-ho no pot amagar una realitat que va ser espectacular però, que d’alguna manera, no era més que el fruit d’un conreu llargament treballat.

La comparació amb la gran manifestació de la Diada del 2012 és obligada tot i la diferència de model i de situació conjuntural. I, per això, cal valorar l’esforç de logística i d’organització tant a nivell de convocant com de participant. Es pot pretendre minimitzar fins al ridícul aquest esforç i es pot creure que tot es reduïa a fer unes passes des de la porta de casa fins a peu de carretera. Res més lluny de la realitat.

He mirat ja uns quants centenars d’imatges  i diverses filmacions de la cadena humana formada a Calella. He parlat amb gent que va anar a col·laborar a molts quilòmetres d’aquí i també n’he sentit cròniques personals: tot plegat té un volum tan gran que a molts se’ls escapa la veritable dimensió del que hem viscut. El mateix dimecres i l’endemà em van demanar que fes un càlcul aproximat de la gentada que va ser a la Via a Calella i vaig refusar fer-ho (soc de números i les estimacions les trobo arriscades i moltes vegades interessades), però convido a qui tingui dubtes a seure una estona i passar-se les imatges una darrera l’altra…

No minimitzem ni deixem que ningú minimitzi la cadena humana, el veritable cordó humà que va recórrer, en el nostre cas, la N-II i el carrer de Sant Jaume. No hem de tolerar que se’ns redueixi a una xifra que es compara amb qualsevol altra que no suposa ni un esforç, ni convenciment, ni sentiment, ni anhel. La feina que toca fer ara a la classe política ha d’estar d’acord en tot el que he dit fins ara, amb tota la complexitat, dificultat i solemnitat que unes decisions com les que s’acosten comporten. Però n’hem de fer un seguiment ferm, seriós i contundent. Hem de ser, i no em cansaré mai de repetir-ho, conscients que som uns actors principals d’aquesta obra, amb el nostre libretto específic, però actors. No hem de deixar-nos reduir a un número variable, a una minoria respecte a una majoria que ningú pot decidir quina opinió té ni convertir-se’n en portaveu. Ens hem mobilitzat (parlo en plural perquè jo també ho he fet) seguint una convocatòria i un lema, que ningú vulgui enganyar ningú i que tothom sigui responsable del que s’ha viscut i es viu.

Però sobretot no ens minimitzem nosaltres mateixos, no acceptem que ens canviïn el paper que hi juguem, ni que ens facin creure que vam fer una diada d’esbarjo i entreteniment. Vaig recórrer la cadena per tots els 7 trams que corresponien a Calella i vaig veure el que va passar, que ningú em faci combregar amb rodes de molí ni amb rodes d’avió. Vaig veure les cares i els ulls de molts participants, de molts de vosaltres que us agafàveu les mans amb un somriure que no oblidaré mai.

Ara som forts, no deixem passar aquest moment!

Josep Barri
vilapou.cat

16/09/2013

Advertisements

One thought on “No (ens) minimitzem

  1. Cròniques del Ebre’38.

    Ja fa uns temps que dono voltes per Catalunya donant suport a actes de caire econòmic, social i emocional, es a dir, independentistes. Durant aquest temps he anat veien un cert canvi que la setmana passada va acabar sent impressionant; el mapa humà.

    Per les característiques de la concentració, es a dir, no concentració humana, moltes i moltes families hi van anar amb tots els seus membres, dels més grans al més joves. Iaies i nadons compartien asfalt. Fileres de quatre o cinc cadires plegables estaven ben juntes. Era la via de qui volia ser i no podia mantenir-se en peu tota l’estona. Si a la gent jove, l’esperit i la alegria se li veia d’un tros lluny, a aquestes persones tenies que mirar-les a la cara i veure una satisfacció personal immensa.

    Seguint amb el mapa humà, durant la baixada per l’autopista, vaig veure una quantitat de “nova gent” baixant a l’Ebre important i significativa. Estic parlant dels vehicles de molta gama alta, alguns dels descapotables i mostraven a l’aire aquelles persones que de forma habitual els trobes a Pedralbes, per entendre’ns. Son els últims a arribar i els primer a fugir però ara son amb nosaltres. I no cal oblidar, que de forma habitual, quan les coses es fan de forma ordenada, ells son els que tanquen la porta…

    El 25 de juliol del 1938 va iniciar-se la Batalla del Ebre. Per això, anar al tram Ebre’38 va ser molt especial per mi. Sense bombes, els catalans son invencibles. La paraula es l’arma definitiva que avergonyeix a qui no la té. Les paraules només poden ser atacades amb paraules i en això, no ens superen ni en el millor dels seus somnis imperialistes. I tampoc es culpa seva, no cal ser cruels, han sigut educats com vassalls del sobirà; a diferencia dels catalans sobirans de la seva pròpia llibertat. Es això que ha fet sovint difícil d’entendre’ns però com ho fem, quant ho hem aconseguit funcionem com un organisme quasi perfecte.

    El meu avi va tenir que deixar una feina pendent pel Ebre fa anys i l’altre dia vaig anar a donar-hi una mà de pintura. Groga i vermella.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s