Homenatge a Francesc Montero

La política està desprestigiada i la valoració dels polítics ha caigut en picat a les enquestes. Aquesta percepció és injusta en l’àmbit de la proximitat, perquè la majoria d’ajuntaments no funcionarien sense la contribució desinteressada de molts electes i ciutadans sensibilitzats per la cosa pública. No estem a l’època dels primers ajuntaments democràtics, i a mesura que han passat els anys les estructures polítiques i tècniques dels consistoris s’han anat professionalitzant. Per a bé (molt) i per a mal (també). No obstant, encara hi ha milers i milers de ciutadans que decideixen anar a unes llistes per dedicar hores del seu temps i de la seva família a la gestió dels interessos col·lectius. La proximitat és clau per entendre la dedicació i la passió que molts alcaldes i regidors li posen al seu consistori, al seu municipi, sense que això rebi a canvi cap gran reconeixement. Tot el contrari. La crítica, la queixa sistemàtica i la sospita són recurrents per part d’una ciutadania que se sent escaldada, que veu corrupció i robatoris a per tot. Injust, però és el que han llaurat algunes ovelles negres de la política, també del municipalisme.

Faig tota aquesta introducció per parlar de Francesc Montero, un regidor de l’època de l’alcalde Joaquim Rey que vaig conèixer pel Club de Futbol Calella, primer, i fent de periodista com a corresponsal d’El Punt a l’Alt Maresme, després. Montero és un home de futbol, un dels puntals del club que ha fet tots els papers de l’auca: jugador, entrenador, president… També ha fet de regidor, i en aquesta faceta seva recordo certa complicitat que teníem quan la meva feina no s’entenia per part dels seus companys de govern municipal. En Francesc Montero, en Francesc Arqués i en Xavier Pacheco van ser els regidors d’aquells anys amb qui millor em vaig entendre. Potser perquè eren els menys polítics, els menys sectaris, vaja. En Montero, com a home de futbol; l’Arqués com a metge que va haver de fer de regidor de Cultura; i en Pacheco com a metge, també, que va ser un gran regidor de Sanitat i representant municipal a l’Hospital Sant Jaume de Calella.

Hi ha regidors que quan acaben el seu mandat desapareixen. Alguns amb qui la relació és diferent mentre la persona ocupa el càrrec o quan l’ha abandonat. En el cas de Montero, Arqués i Pacheco, ha resultat igualment bona llavors com ara. Són els primers que et comenten aquells anys amb una certa nostàlgia, amb més complicitat encara. Són els primers que veuen que amb els anys hem tendit a una professionalització de la política local que a ells ja els agafa més lluny que a prop. I també són els primers que veuen que el paper dels mitjans i dels periodistes locals és tant poc reconegut com el dels alcaldes i regidors. Montero i Arqués patrullaven de matinada, camuflats en els seus cotxes, darrere dels camions d’escombraries, per fiscalitzar la feina de la companyia adjudicatària del servei. Una cosa que Ana Botella difícilment haurà fet mai.

Montero va ser cridat a la llista electoral i a les tasques de govern pel seu coneixement de l’esport local, perquè era un símbol d’una entitat de referència per a molts calellencs. A Calella, i suposo que també a molts altres municipis, els del bàsquet, començant per l’aleshores alcalde, eren els més espavilats, mentre que els del futbol sempre eren vistos com més bàsics. El club de futbol havia propiciat personatges curiosos, pintorescos. Presidències més marcades pel talonari que per una certa disciplina o obstinació. Futbolistes bons al camp, però nefastos als despatxos. Apassionats pel joc, però caòtics a l’hora de relacionar-se amb les institucions. En el cas de Montero, aquest perfil és absolutament allunyat de la realitat. Apassionat al camp, a dins o a la banqueta, era bo gestionant equips, vetllant per la bona marxa del club i, després, per la tasca municipal.

En el cas de Montero, hi ha un altre aspecte a destacar. El seu pas pel futbol i per l’Ajuntament no només no han servit per sortir-hi més ric, sinó que tota la dedicació ha estat feta a costa de la família i de la feina. Hi ha molts regidors que són penalitzats quan entren en política, o quan pretenen tornar a la seva feina després d’anys de dedicació pública. En Francesc Montero, i el tipus de persona que ell simbolitza, ha treballat per l’esport, per la ciutat i per la cosa pública en detriment de la seva activitat professional i empresarial. L’entrega, doncs, és doblement meritòria, i jo amb aquest article intimista i insignificant voldria retre-li homenatge i llençar el meu reconeixement. Als Montero, Arqués i Pachecos, amb els seus encerts i, potser, també amb algun error, però sobretot amb passió i honestedat, els hi devem molt del que avui tenim.

Saül Gordillo
Periodista. www.saul.cat

13/10/2013