El plàtan: més que una fruita

Ja fa uns dies de la famosa imatge del llançament del plàtan al camp del Vila-real. Aplaudeixo la reacció irònica del jugador Alves, que acostumat a passejar-se per diferents camps de la península escoltant la mateixa cançó, va decidir  fer el cèlebre gest de menjar-se aquest fruit tan nutricional, com a resposta a, com tots sabem, insults d’índole racista i xenòfoba.

Tot plegat, aquest simple gest hagués quedat en un no res sino hagués estat per la reacció en cadena que s’ha generat provocada per la publicació en una xarxa social de la fotografía i missatge amb contingut del seu company d’equip Neymar, #totssomunsmacacos.

Com amant del màrqueting suposo que la ASPROCAN (Asociación de  Organizaciones de Productores de Plátano de Canarias) ja estarà fent els contactes corresponents per materialitzar un anunci televisiu promocional del seu producte amb les cares dels srs. Alves y Neymar. 

S´ha de reconèixer que l’impacte  de la campanya #totssomunsmacacos viralitzada per tot el món haurà fet augmentar les vendes de tan preuat producte que no cal que us recordi, és baix en calories, té un gran poder saciador, conté molt d’àcid fòlic, és molt bo per la flora intestinal i és molt bo per la pell per la seva gran quantitat de vitamina A en forma de retinol.

No se m’ofengui ningú (bé, si ho feu, no m’ho tingueu en compte i no em llançeu cap plàtan), entre selfies i selfies, s’ha criminalitzat a un jove que deixant-se emportar pel que veia al seu voltant (al camp) va cometre el gran error de llançar la fruita mentre es corejava (en grup) la paraula que molt bé ens recordava més tard el sr. Neymar.

No em mal interpreteu. Evidentment que condemno aquesta reacció del noi, pero vull buscar-hi 3 peus al gat de tot plegat, ja que tinc la sensació que se n’ha fet un gra massa i que novament, amb un gran acte d’hipocresia col.lectiva inconscient, s’ha generat  una sèrie de reaccions, en format de vídeo o imatge, algunes d’elles,  molt imaginatives i creatives.

L´esport és un termòmetre de la societat en moltes de les seves variants i aquests cas no n’és una excepció. El fútbol, l’esport de les masses, malauradament canalitza les nostres penúries com a societat. Criminalitzar a un jove, fer-li pagar tots els plats trencats de la festa o  fer-nos selfies mentre mengem un plàtan amb el so de fons del nostre televisió que ens explica, novament, que no sé quants subsaharians intenten creuar les tanques  de Ceuta o Melilla, per mi no és la solució.

El racisme és existent i ho sabem. Ja m’agradaría pensar que amb un gest tan simple com el de menjar-se un plàtan ho poguéssim solucionar, però hi ha molta feina a fer encara.

Potser més val que vagi a menjar-me’n un, no fos cas que hagi ofès algú i em toqui sortir corrents d’aquí i ja que porta molt de potasi m’anirá bé per la musculatura.

Jordi Bosch Masgrau
Un calellenc inquiet

16/05/2014