Bon Nadal, (futurs ex-) companys!
Ara fa quasi deu anys vaig signar un contracte que em lligava a una empresa: jo hi exerciria com a administratiu i ho faria a canvi d’un sou pactat. No semblava massa difícil que les dues parts quedéssim contentes o, si més no, satisfetes.
Avui em trobo en una situació que en cap moment havia previst: l’empresa em deu (a mi i a 122 més) l’equivalent a cinc mesos (de la meva feina) que d’aquí uns dies es poden convertir en set, mentre aquella estructura gegantina que tants beneficis havia donat es va esmicolant i es va fent miques davant l’atònita mirada de companys, familiars, clients, proveïdors i resta de personal.
No gaire lluny d’aquí sento parlar de les virtuts de l’economia productiva, de la responsabilitat de mantenir un sistema basat en la competència i el lliure mercat i de la necessitat de respectar unes regles del joc que fan que l’engranatge no pari de rutllar. Però, al mateix temps, també veig l’existència d’uns danys, diguem-ne colaterals, que no són jutjats amb el mateix rigor.
Qui analitza i fiscalitza les decisions que fan moure tot aquell engranatge? Qui el greixa? On és la salvaguarda del sistema? Qui demana cap responsabilitat quan el que s’origina és la descapitalització i el dèficit?
No sé per què em semblen preguntes llençades a l’aire, al buit…
Ni les sensacions viscudes d’uns mesos ençà ni les tensions més o menys contingudes no entraven a cap negociació ni a cap conveni. Ningú no té l’obligació d’estar preparat per conviure amb les situacions límit, ni econòmiques ni de convivència. Pot la negligència d’uns quants obligar a d’altres a haver de canviar el seu mode de vida?
Ara arriba el Nadal… Temps de reconciliació, de trobades, de família, d’alegria, de taules i sobretaules. De menjar, de cuines de l’àvia, de canelons, farcits i torrons. De nadales i versos damunt de la cadira, d’avis embadalits i nets d’ulls brillants, de tions, pastorets i reis màgics que ens portaran regals de l’Orient.
I com quadra tota aquesta situació? Perquè no totes les taules de Nadal seran iguales…
Jo em quedo amb les dels meus futurs ex-companys. Ells són els que m’han donat l’exemple del comportament, de la solidaritat i del respecte. Ells sí que es mereixen la meva admiració.
Un Bon Nadal… de tot cor!
Josep Barri
vilapou.cat
24/12/2012
rebat.cat 
Tinc la molt desagradable sensació que s’esta perdent la classe mitja. I quan anomeno classe mitja em refereixo només a ingressos econòmics per què a dignitat n’hi ha molta més que en d’altres classes socials més ben valorades avui en dia..
La classe mitja a fet gran el model social europeu. La sanitat pública o l’educació son dues de les fites més importants i sense distincions fins fa poc.. que han beneficiat per igual a tothom. I quan dic a tothom també penso per exemple amb les persones que tenen una mútua de pagament però que si per desgracia una malaltia greu entra per la porta van a la Seguretat Social per què costegi els cars tractaments.
Doncs bé, aquesta classe mitja està morint amb aquesta crisi. I quan la classe mitja mori, mort el sistema. Senzill però cert. És inútil del tot pensar que cap partit polític pugui doblegar el sistema actual. Repeteixo, és inútil. És impossible. Tinc bones raons per fer aquesta afirmació tant contundent des de l’experiència. Doncs, no hi ha solució? Crec que sí, ara implica una gran consciencia ciutadana i activisme de classe, de classe mitjana. El teu Nadal podria ser el meu Nadal de l’any vinent, per això la teva experiència és la meva experiència. Per això es important parlar de política i explicar-lis als nostres futurs representants que volem i no pas que pebrots ens ofereixen ells. El 2.0 en política no és una piulada sinó un canvi més gran. Tenim que deixar clar que no cal que interpretin el poble, només cal que facin el que els hi diem. Son el nostres representants no pas el nostre interpretes.
Bon Nadal i mogut Any Nou.
Tens tota la raó quan dius que la classe mitja està en greu perill. El sistema actual l’està fent víctima (pagana) del desfet de temps de la crisi…. I això, a la llarga, repercutirà en el mateix sistema.
Però els partits polítics, quins teòrics i dirigents pertanyen a aquesta classe mitja, són incapaços d’enfrontar-se a tots aquells que dominen realment la situació financera. És la por a perdre els privilegis. Serà molt difícil fer la “revolució” des de dins però o adoptem el mètode “gota malaia” o acabarem malament.