Qui diu que el turisme és tan necessari, i per què?

Forma part de l’actual cànon ideològic calellenc que el turisme és una benedicció per a la ciutat i que ho ha de continuar essent. I jo em pregunto: per què? Qui ho ha formulat?

Sovint els cànons col·lectius s’expressen a través d’una constel·lació de fórmules i opinions, publicades o no, que acaben constituint els llocs comuns del pensament de la col·lectivitat. Aquest últim és el cas del discurs dominant sobre el turisme a Calella. Els cànons d’aquesta mena no tenen un únic autor, però tampoc no sorgeixen de la manifestació majoritària i genuïna de la voluntat popular. A la gent de Calella no se li va acudir, ni podia, d’organitzar a la dècada de 1960 una assemblea per debatre sobre la conveniència d’apostar pel turisme com a primer sector de l’activitat econòmica local. Molts processos rellevants sorgeixen per circumstàncies atzaroses i es van desenvolupant sobre la marxa: un dia un autocar d’alemanys es va aturar per casualitat a Calella i així va començar tot.

El cànon que a Calella presenta la bondat i la necessitat del turisme és d’origen patrici: té el suport principal en el discurs de l’elit política i econòmica calellenca. També es pot usar el terme més compacte “elit politicoeconòmica”, ja que el sector patrici de Calella (qualsevol poble, ciutat o país té el seu patriciat) es mou en un sistema de vasos comunicants entre economia i política. Durant la dictadura de Franco, els càrrecs polítics locals sortien, en general, de la classe benestant local i afecta al règim. A les primeres eleccions locals democràtiques, els que van accedir al govern de la ciutat tenien evidents connexions amb el sector turístic calellenc; de fet, no resulta gens forassenyada la interpretació que un dels principals motius impulsors d’aquella candidatura (no l’únic, és clar) sorgia d’un origen lobista en el ja aleshores molt potent sector turístic local que (legítimament) volia que el govern local prengués una orientació favorable als seus interessos. Aquest sector de rerafons patrici va mantenir l’hegemonia política local durant molts anys. Fins i tot goso dir que quan el seu braç polític va perdre les eleccions locals de 1999, va seguir conservant una influència decisiva i va evitar un canvi realment profund en la política calellenca, o va tenir la fortuna que no es produís.

Abans de continuar l’argumentació de fons, vull deixar ben clar que el fet de parlar de patriciat, lobisme o braç polític no és en si mateix una crítica. En aquest sentit crec que hem d’aprendre força de la cultura política anglosaxona (que, com totes les cultures polítiques, té aspectes lluminosos i altres que no ho són tant), la qual és sobretot pràctica i reconeix l’existència d’interessos i de lobis. El problema no resideix en els interessos prosaics més enllà de les boniques proclames dels programes electorals: això ha existit, existeix i existirà. La qüestió és com articular que aquests interessos es manifestin obertament en el debat públic, bé perquè ho facin per pròpia iniciativa, o bé perquè la comunitat els empenyi a l’espai de l’àgora. En qualsevol d’aquests dos casos, la política local i la cohesió social hi surten guanyant.

Amb això anterior no vull dir que a Calella no s’hagi parlat de turisme, però afirmo que el plantejament ha estat fluix; no s’ha entrat en profunditat en un debat de pros i contres dirigit a una comunitat local, la calellenca, capaç de discutir qualsevol aspecte que afecta la seva vida i el seu avenir. S’ha presentat el turisme com un “tant si com no” (ara està de moda dir “sí o sí”): s’ha publicitat, de forma directa o indirecta, i amb èxit, la idea que aquest és l’únic camí i que a més resulta beneficiós per a tothom. Potser sí. O potser no. Però, com a mínim, abans d’arribar a conclusions, individuals i col·lectives, prenguem-nos la molèstia de tractar l’assumpte menys superficialment.

No és possible, evidentment, fer aquí i ara una anàlisi exhaustiva; ni ho pretenc ni me’n considero capacitat. Ara bé: sí que és possible esmentar alguns elements importants que valdria la pena que fossin sobra la taula del debat públic. En deixo anar tres:

En primer lloc, l’assumpte clau de com es reparteixen els beneficis i els costos del turisme. Els beneficis més evidents són els guanys econòmics. Els costos més evidents són els perjudicis per conductes incíviques, brutícies, etc. És una qüestió de balanços: els que més hi guanyen econòmicament són també els que suporten més costos, o com a mínim suporten una càrrega semblant als que hi guanyen força menys? És una pregunta compromesa. Una versió humorística de la pregunta (sobre la qual es podrien carregar les tintes demagògiques, encara que no és la meva intenció) podria ser aquesta: tant qui s’emporta la major part dels guanys com qui rep un modest salari, o com qui ni tan sols treballa en turisme, han de tancar per igual les finestres per poder dormir i han de netejar més o menys per igual l’entrada de casa seva de secrecions corporals diverses? És clar que això només és un intent humorístic, potser amb gràcia, o potser sense.

En segon lloc, l’impacte dels beneficis en la població calellenca. Aquest també és un assumpte compromès. Ja en els orígens de l’explosió turística, el sector va adoptar en general una política de contractació que consistia en importar treballadors de fora de Calella, la majoria dels quals provenia del sud d’Espanya. Es podria adduir que a Calella no hi havia prou mà d’obra disponible, però també es pot pensar que el factor determinant, més que el patriotisme local o la falta de tal patriotisme, era aconseguir costos salarials el més baixos possibles, encara que fos amb treballadors sense formació específica en les professions del sector turístic. Això encara es podria entendre en una fase inicial de creixement ràpid, però el fet és que la política d’importació de mà d’obra de baix cost ha persistit durant molts anys. S’ha preferit anar a costos baixos amb personal importat (amb tot el respecte i reconeixement per qui ve aquí a guanyar-se la vida; només faltaria) en comptes de muntar una estructura d’alta formació i reclutament de treballadors locals; és clar que a treballadors així se’ls ha de pagar més, però per altra banda el producte resultant és de més alta qualitat i es pot cobrar més car a un client de més alt poder adquisitiu.

En tercer lloc, l’assumpte de qui porta la veu cantant. Fins ara, el copyright del discurs dominant sobre el turisme ha estat en mans del patriciat calellenc i el cànon calellenc s’ha difós eficaçment a través de representants polítics. Avui dia, la generació i la difusió de discurs s’han democratitzat en el sentit que amb les noves tecnologies s’han descentralitzat i estan a l’abast de tots els ciutadans amb una mínima formació i ganes d’expressar-se. Està per veure si això comportarà canvis en la manera de posar sobre la taula i debatre els assumptes d’interès públic. Se suposa que hauria de ser així.

I per acabar: aquesta no és una qüestió que s’hagi de reduir a les dicotomies de bons i dolents, o de rics i pobres, o de patricis i plebeus. En una comunitat que vol ser pròspera, són necessaris els empresaris i els treballadors, i si fan la feina ben feta tan lloables són els uns com els altres. També són necessaris els polítics, que representen la ciutadania (encara que, no està de més dir-ho, els mètodes d’elecció i de representació són francament millorables). Però sobretot és necessari mantenir un debat desacomplexat sobre els assumptes públics importants. Un debat que estigui a l’altura d’una societat local madura i participativa.

Joaquim Costa
Ex-cap de redacció de la revista Estela de Calella

09/08/2013