La falsa classe mitjana

“…la classe mitjana és el producte d’aquest endeutament [de les famílies] , és a dir, es tracta de classe treballadora a la qual se li va crear la il·lusió que podia arribar a tocar la classe alta.” “…si t’abaixen el sou, acceptes sense queixar-te’n, es tracta d’una cultura del control. Ens convertim en ratolins que caminen embogits a la roda”. Aquestes cites corresponen a l’entrevista al professor de Filosofia de la Ciència de la Universitat del Sud de Maine (EUA), George Caffentzis, que va aparèixer publicada a la contraportada del diari La Vanguardia (*) el 26 de juny de 2014.

Em sembla especialment interessant l’observació de Caffentzis: la immensa majoria de l’anomenada classe mitjana és en realitat classe treballadora. Classe formada sobretot en l’etapa de creixement econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial; el mateix període en què es va implantar el que coneixem per “estat del benestar” als països democràtics de l’Europa Occidental. Classe vinguda a menys durant la darrera i profunda crisi econòmica de la qual encara no hem sortit i previsiblement tardarem a sortir.

Després de llegir l’entrevista a Caffentzis crec que és convenient, per clarificar el llenguatge, deixar de dir classe mitjana al que en realitat no ho és. M’aplico a mi mateix la sentència de Caffentzis: sóc de classe treballadora. No em considero de classe mitjana encara que fa uns quants anys, no molts, quasi m’havia cregut que ho era.  Fins i tot he utilitzat l’expressió “classe mitjana” de forma convencional en alguns escrits anteriors a aquest per referir-me al segment de la classe treballadora que ingressa una mica per sobre dels mínims de supervivència. Ara la cruesa de la realitat social mostra l’evidència: uns pocs ho tenen quasi tot, la gran massa es reparteix les engrunes i enmig no hi ha quasi res. Descansi en pau la idea de classe mitjana… i a veure si algun dia ressuscita.

Els meus besavis, els meus avis i els meus pares (ara jubilats) eren de classe treballadora. Per un moment va semblar que, de la mà del progrés del benestar social, a casa ens convertíem en classe mitjana com molts altres conciutadans. Però la crisi ha liquidat aquella sensació de bonança i ens ha revelat, a la majoria dels companys de generació i a mi, que continuem on érem: a la classe treballadora, amb els matisos que van des de la precarietat absoluta fins als ingressos suficients. I he d’estar content de poder dir que vaig fent: després d’haver estudiat i passat per oposicions i concursos de mèrits diversos, tinc feina, puc pagar la hipoteca i visc sense la sensació de portar la soga al coll cada final de mes (toquem fusta). Molts altres no poden dir el mateix.

Estic segur que, a pesar del que he escrit abans, uns quants companys de generació amb nivells de formació i d’ingressos semblants als meus, es consideren de classe mitjana. Jo els diria: nois, molta formació, treball dur, mèrits professionals… per anar tirant. Tot just tirant. Fixeu-vos que a d’altres, uns pocs, amb un esforç personal semblant o fins i tot menor els surten els quartos per les orelles, se les empesquen per pagar proporcionalment menys impostos i, encara que se’ls enfonsin les empreses i els bancs que han gestionat, continuen vivint molt bé. I jo penso: tant d’estudiar i tant de pencar per acabar semblant un burro en comparació amb aquests espavilats. A sobre, que em vulguin fer creure que sóc de classe mitjana.

Ara, per acabar el crescendo, hauria de dir: “Proletaris del món, uniu-vos!”. Sonaria una mica tronat i faria pensar en alguna experiència social que va acabar força malament. Però en la frase hi ha un fons de veritat. Ho diré no amb les meves paraules sinó amb les de l’historiador britànic Owen Jones, també llegides a la mateixa secció (La Contra) del mateix diari (La Vanguardia), aquest cop del dia 22 de juliol de 2014: “El canvi no vindrà de dalt, requereix la unió i l’esforç d’aquesta gran base precària que ara com ara engloba la classe mitjana.” Jones usa encara l’expressió “classe mitjana” però aclareix que es tracta “d’aquesta gran base precària”. Classe treballadora; ni més ni menys.

___________
(*) Nota.

Moltes de les cites que apareixen als meus articles són de textos publicats a La Vanguardia. De petit veia, a casa dels meus avis materns, com el meu oncle-avi (solter, vivia amb els meus avis) llegia La Vanguardia, que ha estat sempre un diari conservador.

El meu oncle-avi i el meu avi matern eren gent d’esquerres. L’oncle-avi, Josep Llobet i Sansalvador, va participar activament en política local abans de la Guerra Civil com a membre de la Unió Socialista de Catalunya d’en Manuel Serra i Moret. Cada dia tenia La Vanguardia a casa, tant en l’època de la dictadura franquista com en el temps de la democràcia, fins que va morir. És curiós que un home d’esquerres preferís aquest diari per sobre d’altres, fins i tot quan després de la dictadura hi va haver oferta de publicacions periòdiques de tendència política més progressista.

Jo mateix estic també en aquesta aparent contradicció. Llegeixo molt més La Vanguardia que altres diaris i no em considero políticament gens conservador. La situació no ha canviat ni tan sols quan hi he llegit titulars i articles que m’han semblat, alguns, massa descaradament aduladors de la monarquia i, altres, intencionadament contraris al procés català cap a la sobirania. He arrufat el nas… fins que en alguna altra pàgina hi he pogut llegir articles esplèndids o entrevistes magnífiques, com les fetes a Caffentzis i a Jones que he citat en aquest article (i que expressen opinions no gens complaents amb la classe que concentra el poder i la riquesa).

Felicito els responsables de La Vanguardia per la bona qualitat de molts dels continguts del diari que editen, inclosos els articles que intenten buscar les mil pegues a l’anomenat procés sobiranista. Jo continuo desitjant de poder votar el 9 de novembre de 2014, o quan sigui, per la independència. Potser m’acostaré a l’urna amb un exemplar de La Vanguardia sota el braç i transportaré la papereta entre les dues meitats del diari doblegat.

Joaquim Costa
Ex-cap de redacció de la revista Estela de Calella

20/10/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s